“La dominació es refereix a la capacitat de controlar les activitats d’uns altres; l’explotació, a l’adquisició de beneficis econòmics del treball d’aquells que són dominats. Tota explotació, per consegüent, implica algun tipus de dominació, però no tota dominació implica explotació”
(Erik Olin Wright. Comprendre la classe)
Al febrer del 2024, el Ingrés Mínim Vital (IMV) va ser percebut per 557.405 llars en els quals viuen 1.669.361 persones, segons l’estadística publicada per l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), que té una quantia mitjana de 500 euros mensuals per llar… En conjunt, la nòmina acumulada del IMV des de la seva posada en marxa és de 9.650,7 milions d’euros. Aquest Ingrés Mínim Vital té caràcter indefinit, es pot continuar rebent mentre continuï complint els requisits. La Seguretat Social s’encarrega de comprovar de manera regular aquests requisits. (https://revista.seg-social.es/-/nueva-estad%C3%ADstica-del-ingreso-m%C3%ADnimo-vital-febrero-2024)
“Les relacions de dominació operen a través d’un conjunt de mecanismes que constitueixen l’aparell de dominació d’un sistema… Així, poden distingir-se quatre grans papers en les relacions de dominació:
- l’exercici ‒la titularitat‒ de la dominació;
- la participació en la instrumentació de la dominació;
- la situació de dominats, integrats essencialment al sistema de manera necessària per a la seva subsistència;
- la situació de dominats, “no integrats” (que no resulten essencials per a l’existència del sistema)”. (Alfredo Errandonea. Sociologia de la dominació)
Seria sobre la base d’aquests apartats que esmenta Errandonea que hauríem de valorar l’exercici de dominació al nostre país, començant pels “titulars” de la dominació que podríem subdividir en diferents apartats:
a) aparell burocràtic, policial i jurídic
b) aparell educatiu
c) aparell propagandístic
d) aparell assistencial
Si bé les persones explotades, és a dir a les quals se’ls extreu la plusvàlua generada mitjançant el treball subjecte a un contracte ja sigui indefinit, temporal, parcial etc., a mesura que creix la inestabilitat social, el desemparament legislatiu en matèria laboral i un sindicalisme que no gosa enfrontar-se col·lectivament a la patronal, se sotmeten a l’explotació i a la dominació per temor a perdre uns ingressos. El resultat és una actitud passiva davant les exigències constants d’increment de productivitat, i aquesta passivitat condiciona qualsevol resposta reivindicativa.
No es fa necessària l’actuació policial o judicial, amb algunes excepcions puntuals com per exemple les sentències contra alguns treballadors durant les manifestacions per la negociació col·lectiva, per a transmetre un “anunci per a navegants” al conjunt de treballadors.
L’aparell educatiu, subtil, emmascarat, amb aparença democràtica, posa els fonaments perquè les joves generacions consentin i no sentin que estan dominats. Els continguts curriculars són l’arma predilecta i fonamental d’aquest aparell de dominació.
L’aparell propagandístic, entès aquest com el conjunt de mitjans de comunicació escrits o visuals, públics o privats, col·laboren estretament per a posar un vel sobre el sistema de dominació, mitjançant una aparent llibertat de premsa, auto censurada.
I, l’aparell assistencial és el fonamental per a entendre la dominació sense explotació, dirigit cap a aquelles persones “excloses” del sistema d’extracció directa de plusvàlua. Aquest aparell és bàsic, i a més, és el més transparent perquè no ha de guardar les aparences, ja que per a acudir a ell, qualsevol persona ha de despullar-se socialment, ha de rendir-se, ha de “sol·licitar ajuda”, ha d’humiliar-se, confessar que és pobra i, si ho sol·licita en “temps i forma”, el poder es mostra generós i l’exercici de dominació es maximitza.
Per què robar, si els serveis socials m’ofereixen un manteniment bàsic, minvat, però com única contrapartida solament haig de prostrar-me davant els taulells de les oficines d’assistència social, del bancs d’aliments, de fundacions o organitzacions caritatives disfressades amb la vestidura de “solidàries”?
Cap altra contrapartida, ni aportació per a alguna mena de treball social, ni prestació personal. A nivell polític com a contrapartida ha d’abstenir-se d’aparèixer, a no ser com a seguici, de qui, circumstancialment, ofereix la possibilitat de sobreviure sense cap responsabilitat social.
Plataformes o sindicats de lloguers, plataformes d’afectats per hipoteques, plataformes de víctimes de qualsevol tipus, plataformes d’indocumentats, de refugiats, de… Si tenim la curiositat d’acostar-nos als seus esdeveniments, marxes, protestes, enfrontaments, etc., podem constatar que la immensa majoria, per no dir la totalitat, que organitza tals esdeveniments són persones que no formen part d’aquest col·lectiu no explotat, són persones que disposen de sostre, menjar, recursos i que solidàriament fan seves les demandes dels exclosos, els quals una vegada reeixides les mateixes, una vegada han solucionat “el seu” problema, no fan seves les demandes alienes, no fos el cas que es malmetés la seva dependència de l’assistència social.
Si alguna cosa cal regirar, hauria d’estar configurat bàsicament per aquells col·lectius i persones que es veuen en perill de desallotjament, d’expulsió, de repressió, fixant així la seva aportació social, i col·lateralment, subsidiàriament, les persones o col·lectius “radicals”, “antisistèmics” o altres denominacions haurien de ser un suport social, però no els actors principals de les protestes o enfrontaments. Tal vegada una reflexió serena ens indicaria que aquesta actuació “solidària” respon a un cert sentiment de culpa o de paternalisme mal fingit, ànima de la moral petitburgesa.
Ens trobem davant una paradoxa en la qual els afectats per les injustícies del sistema prefereixen quedar agotzonats i que uns altres encapçalin “les seves” reivindicacions, i els que s’enfronten solidàriament, no tenen necessitat d’aquestes reivindicacions. Alguna cosa cal canviar, si es pretén ajudar a organitzar al nou proletariat, cal que s’expliqui a aquest nou proletariat, ja sigui autòcton o forà, que si disposen de les “minses meravelles” de l’estat del benestar és pel fet que generacions anteriors han lluitat, han sofert bàrbares repressions i han d’entendre que si volen que la seva situació deixi de ser humiliada, dominada o explotada, no serà acudint a l’assistència social, sinó seguint la senda que generacions anteriors de proletaris van marcar en el seu temps. Si no és així, s’està creant un submón socialment perillós en el qual s’exigeix, es reivindica alguna cosa sense donar res a canvi. Aquest “donar” ha de ser la participació activa en la lluita de classes, al costat del proletariat.
En 1871 es va corejar per primera vegada L’Internationale, un fragment deia. “C’est assez languir en tutelle… Pas de droits sans devoirs, pas de devoirs sans droites”
I avui podem afirmar que la “tutela odiosa” materialitzada en l’assistència social, no solament s’ha generalitzat, sinó que s’està reivindicant per les anomenades esquerres revolucionàries, trencant el sentiment que durant més d’un segle ha estat patrimoni de la classe obrera mundial. Al mateix temps que es reivindica l’antítesi de “Cap dret sense deure”, exigint diners, habitatge, menjar, etc., sense cap mena de prestació, sense cap “Deure”.
Cap a on pot conduir aquestes estrafolàries reivindicacions? Quina societat es pretén construir? A costa de qui?
L’origen de les quanties de les “prestacions socials” derivades dels pressupostos estatals, tenen el seu origen en les obligacions tributàries de la resta del proletariat, en forma d’IRPF, d’IVA, i de la resta d’impostos tant estatals, com a autonòmics o municipals.
Les grans fortunes a penes paguen impostos, les empreses poden deduir els seus pagaments d’IVA, poden manipular els seus balanços, acollir-se a les deduccions fiscals que són nombroses…, però el proletariat explotat a través de contractes de treball del tipus que siguin, no pot deduir absolutament res, i com a resultat tenim que qui “paga” l’assistència social als prestataris d’aquesta, són altres treballadors, amb la qual cosa podríem arribar a la conclusió en la qual els que perceben assistència social estan explotant a altres treballadors per mediació de l’Estat.
I d’aquesta manera, s’explota, es domina i es disciplina al proletariat de la nostra societat.
L’OBRA PÒSTUMA DE MAX WEBER
Max Weber, en Economia i Societat, dedica més de tres quartes parts de les seves mil dues-centes pàgines, al tema del poder, de l’obediència, de la dominació i la disciplina. En el seu desenvolupament trobem la següent definició de disciplina: “… El concepte de disciplina porta el d’una “obediència habitual” per part de les masses sense resistència ni crítica”.
…Entenem per “dominació” un estat de coses pel qual una voluntat manifesta (“mandat”) del “dominador” o dels “dominadors” influeix sobre els actes d’uns altres (del “dominat” o dels “dominats”), de tal sort que en un grau socialment rellevant aquests actes tenen lloc com si els dominats haguessin adoptat per si mateixos i com màxima de la seva obrar el contingut del mandat (“obediència”)… Tota dominació que pretengui la continuïtat és fins a un cert punt una dominació secreta.
I es pregunta: Com fan els poders políticament dominants per a mantenir-se en el seu domini?
… Tota empresa de domini que requereix una administració contínua necessita d’una banda l’actitud d’obediència, en l’actuació humana respecte a aquells que es donen per portadors del poder legítim i, d’altra banda, per mitjà d’aquesta obediència, la disposició d’aquells elements materials eventualment necessaris per a l’ocupació física de la coacció, és a dir: el cos administratiu personal i els mitjans materials d’administració (el funcionariat)… En l’Estat modern, el veritable domini, que no consisteix ni en els discursos parlamentaris ni en les proclames de monarques sinó en el maneig diari de l’administració, es troba necessàriament en mans de la burocràcia, tant militar com civil.
I, com a bon defensor del funcionariat així expressa la seva comesa: “L’honor del funcionari està en la seva capacitat per a, quan malgrat les seves representacions el superior jeràrquic persisteix en una ordre que a aquell li sembla errònia, executar-la sota la responsabilitat del mandant amb la mateixa escrupolositat que si correspongués a la seva pròpia convicció. Sense aquesta disciplina, moral en el sentit més alt del vocable, i sense aquesta abnegació, tot l’aparell s’ensorraria.”
En estar publicades aquestes paraules fa més de cent anys, en 1922, fa l’efecte que hem retrocedit en la història, i que el proletariat europeu i més enllà el de la majoria del món, podem definir-lo com una classe disciplinada, obedient i submisa en contrast amb el proletariat del segle XIX, l’avançada del qual, els comunistes, tal com inicia el Manifest Comunista representen “Un espectre que planeja sobre Europa”.
Max Weber, el sociòleg per excel·lència de la burgesia, explica amb claredat meridiana les formes, els mètodes de la dominació, com a necessitat bàsica del capital i de l’Estat. Analitza el paper dels partits polítics, la seva burocratització i el funcionariat en aquests, començant per la socialdemocràcia alemanya del segle XIX, afirmant, preguntant i responent: “…El progrés de la burocratització dels partits no es distingeix tampoc d’aquell de l’economia i de l’administració estatal…Quin curs segueixen ara els assumptes en el Parlament? Els discursos que un diputat pronuncia ja no són avui de cap manera intents de convèncer als adversaris. Són, abans bé, declaracions oficials del partit dirigides al país “des de la finestra”. Una vegada que els representants de tots els partits han parlat alternativament una o dues vegades, el debat es tanca al Reichstag. Els discursos se sotmeten prèviament a la sessió de la fracció respectiva, o s’acorden en ella tots els punts essencials. Així mateix es decideix allí qui hagi de parlar pel partit. Els partits tenen els seus perits especialitzats per a cada qüestió, el mateix que la burocràcia té els seus funcionaris competents. Sens dubte tenen també els seus abellots, això és, oradors de galeria que només han d’utilitzar-se cautelosament amb finalitats representatius, al costat de les seves abelles laborioses.”
Un fidel retrat dels Parlaments actuals, que si en alguna cosa han avançat és en una major burocratització mantinguda pels pressupostos de l’Estat, fruit de l’extorsió legal al conjunt dels treballadors.
I, si d’alguna cosa es preuen els diputats i diputades progressistes, d’esquerra, etc.,espanyols o catalans, tan si val, en els moments actuals es que diuen estar contra la guerra, contra els pressupostos militars etc., com si fossin els inventors d’aquest discurs aparentment “radical”, però no passen de puerils copiadors sense imaginació del que ja Weber, fa més de cent anys va deixar escrit respecte a les guerres i conflictes armats en els quals els únics perdedors són les masses populars, encara que no totes.
Ho va expressar així: “Ja Aristòfanes distingia entre les indústries interessades en la guerra i les interessades en la pau… Però ja en els temps antics els grans magatzems comercials, que amb freqüència es diuen “fàbriques”, són abans de res dipòsits d’armaments. En l’actualitat, gairebé l’únic client de material de guerra i de maquinària bèl·lica és la comunitat política com a tal, i això accentua el caràcter capitalista. Els bancs que financen emprèstits de guerra, i grans sectors de la indústria pesant -no sols els proveïdors directes de blindatges i peces d’artilleria- estan almenys econòmicament interessats en què hi hagi guerra. Una guerra perduda els proporciona tan considerable utilitat com una guerra guanyada, i el propi interès polític i econòmic dels membres d’una comunitat política es veu obligat a suportar l’existència de grans fàbriques natives de material de guerra que subministrin el mateix a tothom, incloent-hi els enemics.
… El Demos d’Atenes -i no sols ell- va viure econòmicament de la guerra, que li proporcionava soldats, i, en cas de victòria, els tributs dels sotmesos. Tals béns eren repartits entre els ciutadans en la forma a penes dissimulada dels drets d’assistència, festes públiques i sessions dels tribunals. Aquí resultava palès el interès que posseïa cada ciutadà en la política i en el poder imperialista. Els ingressos procedents de fora de la comunitat política -incloent els ingressos que tenen un origen imperialista i un efectiu caràcter “tributari”- no es revelen avui a les masses com una tan evident constel·lació d’interessos. Perquè els tributs als “pobles creditors” es presten actualment en forma de pagaments del deute exterior o en forma de dividends i rèdits cobrats per les capes posseïdores de tals pobles. Si es pensés un moment en la cessació d’aquests ingressos, això significaria per a països com Anglaterra, França i Alemanya un sensible retrocés de la capacitat adquisitiva inclusivament per als productes interns, la qual cosa influiria molt desfavorablement en el mercat de treball.
… És cert que tota inversió de capitals en la producció de material i de maquinària bèl·lics proporciona ocasions de treball i guanys, que tota empresa estatal pot convertir-se en determinats casos en un element de millorament directe de la conjuntura econòmica i més encara indirecte, perquè augmentant l’afany de lucre i intensificant la demanda, pot convertir-se en una causa de confiança en les probabilitats econòmiques de les indústries afectades i, per tant, donar lloc a una tendència alcista. Però també retira els capitals d’altres empreses i dificulta la cobertura de necessitats d’altres sectors, i, sobretot els mitjans s’aconsegueixen en forma d’impostos forçosos, els quals, amb independència dels límits imposats a l’afectació de la possessió per consideracions “mercantilistes”- són carregats sobre l’esquena de les masses per les capes dirigents en virtut del seu poder social i polític”.
I, veiem amb profunda tristesa, l’alegria dels sindicats subvencionats i molts treballadors quan senten els cants de sirena de les quantitats milionàries que es dedicaran a la fabricació d’armament. Es crearan llocs de treball! Clamen ufanosos, sense preguntar-se quina és la utilitat del que produeixen.
Quina tristesa que plantegi aquest tema el gran sociòleg de la burgesia, mentre representants dels treballadors s’inclinen servilment als desitjos del Poder.
Per deixar de ser explotats i dominats, no serveix l’aparador del Congreso de los Diputados o el Parlament de Catalunya amb els seus actors teatrals que ens entretenen. Cal intentar forjar una estructura organitzativa política que arrelada al terreny, defensora d’un nou tipus de societat, allunyada de les modes polítiques i trampes de l’esquerra “Woke”, capaç de una educació política allunyada del victimisme, amb voluntat d’enfrontament real amb el Poder i sobre tot conscient de que vivim en una societat en la qual es pot perdre “alguna cosa més que les cadenes” i estat disposats a perdre-les, fent seva la crida de fa més de cent setanta anys: “Proletaris del món. Uniu-vos”.
Josep Cónsola
Gener 2026
