EL FIL D’ARIADNA

Lenin, interpretava els textos de Marx que va poder conèixer, com una “guia per a l’acció” i ho definia d’aquesta manera:

“No considerem, en absolut, la teoria de Marx com una cosa acabada i intangible: estem convençuts, per contra, que aquesta teoria no ha fet sinó col·locar les pedres angulars de la ciència que els socialistes han d’impulsar en totes les direccions, si és que no volen quedar ressagats de la vida. Creiem que per als socialistes russos és particularment necessari impulsar independentment la teoria de Marx, perquè aquesta teoria dona només els principis directius generals, que s’apliquen en particular a Anglaterra, d’una manera diferent que a França; a França, d’una manera diferent que a Alemanya; a Alemanya, d’una manera diferent que a Rússia. Pel mateix, amb molt de gust donarem cabuda en el nostre periòdic (Iskra) els articles que tractin de qüestions teòriques i convidem a tots els camarades a tractar obertament els punts en discussió” (V. I. Lenin. “Marx, Engels, Marxisme”, escrit en la primera meitat de 1900.)

Pot ser aquest el Fil d’Ariadna que precisem avui?

Sense cap dubte estem immersos en un gran laberint que, si era transitable, amb dificultats, abans de 1989, a partir d’aquesta data s’ha convertit per als que aspirem a una societat diferent, en un similar al dissenyat per Dèdal, i igual que a Creta, no és possible sortir d’ell, i el modern Minotaure fill del capitalisme, ens va devorant a causa de la poca resistència i al desconcert per no trobar sortida. Constantment s’han de realitzar nous sacrificis per a acontentar la bèstia.

Els grups que s’autoassignen com a marxistes o marxistes-leninistes són tan nombrosos com els bolets a la tardor. Però una de les seves particularitats és que tots ells diuen ser els fidels intèrprets de Marx, Lenin, Mao, Trotski, Ché, etc., i malgrat això existeix un caïnisme devorador sota els arguments més dissimiles. I tots ells argumentats “científicament” com a posseïdors de la “veritat” i, per tant, designades com a falses les propostes dels contrincants. Discussions moltes d’elles amb proposicions Ad absurdum, dels altres grups.

Unitat d’acció! Reclamen tots apinyats en interminables i esgotadores reunions per a acordar el lema per a una pancarta i qui la sostindrà en primera fila.

Es posa de moda la cerca precipitada d’una padrina política. Uns la busquen dins dels anomenats BRICS, uns altres somiant que Rússia és encara soviètica, uns altres des de la llunyania mirant Cuba, Veneçuela, Xina o República Democràtica de Corea. Miralls i padrines que s’invoquen per a resoldre els problemes, però les bases dels quals són substancialment diferents de les nostres.

La madeixa que caldria desenrotllar per a tenir el fil que ens permeti sortir del laberint, hauria d’estar composta per la nostra realitat quotidiana, que engloba política, economia i cultura en un tot articulat. Vivim en un país del centre imperialista, membre de l’OTAN, de la UE, amb les seves riqueses i pobreses, però amb la particularitat que pot disposar, si és necessari, de la màquina de fabricar bitllets del Banc Central Europeu.

Un país que, com a membre destacat de les polítiques emanades del Fòrum Econòmic Mundial, aplica rigorosament els seus postulats tant pel que respecta a les legislacions macro-econòmiques, laborals, com les polítiques de control social, emigracions, transhumanisme, militarisme, educació…

Amén del panem et circenses per a tenir entretinguda la població, que no falti el futbol de cada dia de la setmana, els concerts com més estrafolaris millor, fins als 400 euros regalats als ciutadans nascuts l’any 2007 per al seu entreteniment.

I… amb una població mitjanament satisfeta.

De l’últim baròmetre del CIS del mes d’agost de 2025, extraiem algunes respostes: https://www.cis.es/documents/d/cis/es3524marMT_a

Creu Vostè que a Espanya és necessari en aquest moment un gran pacte d’estat, entre totes les forces polítiques, per a fer front a les emergències del canvi climàtic?

Com qualificaria, vostè la seva situació econòmica personal en l’actualitat: molt bona, bona, dolenta o molt dolenta?

En quina situació laboral es troba, vostè actualment?

 ¿Vostè treballa com?

A quina classe social diria, vostè que pertany?

Situant-nos en una escala que va de l’1 al 10, en la qual 1 significa “el més a l’esquerra'” i 10 “el més a la dreta”, on es col·locaria,vostè?

Fins ací unes quantes respostes del citat document, que podem resumir així:

• Un 75% els enquestats té assumit el discurs sobre el canvi climàtic i un pacte d’estat sobre aquest tema (uns Pactes de la Moncloa verds)
• Un 73,2% dels enquestats contesten que la seva situació econòmica és bona/regular.
• Un 54,6% està treballant, I dels que treballen, un 82,9% ho fan com a assalariats.
• Un 22,4% són pensionistes.
• Un 7,4% diuen estar en atur.
• Un 51,7% diuen sentir-se classe mitjana-mitja/classe mitjana-baixa.
• Un 32,7% dels enquestats diuen sentir-se classe treballadora/obrera/baixa/pobra.
• Un 64,4% dels enquestats contesten que se senten d’esquerres o centre esquerra. Un 35,6% diuen sentir-se de dretes o centre dreta.

Quina lectura podem fer d’aquestes dades?

No podem dur a terme unes anàlisis emanades de la realitat social del segle XIX, quan els teòrics del marxisme van elaborar unes perspectives socioeconòmiques centrades en una Europa en la qual la situació de la classe obrera era propera a l’esclavitud a conseqüència de la primera revolució industrial, com ho va reflectir Engels en La situació de la classe obrera a Anglaterra. Ni tampoc com si fóssim una societat immersa en l’anomenat Tercer Món. Ni tampoc arribar a conclusions partint de conclusions.

Avui el vocable marxisme, leninisme, maoisme…, al nostre país és solament un eslògan corejat, igual que un anunci propagandístic, però allunyat de qualsevol indici d’anàlisi “científica” basada en una ciència proletària.

En anteriors escrits faig esment a la realitat del nostre país en el qual la gran massa assalariada de més de tres milions de persones és la burocràcia funcionarial, i al seu costat l’amalgamat sector serveis totalment atomitzat, amb l’excepció que el proletariat industrial ha minvat i continua minvant com a resultat de l’automatització i la robotització de tots els processos, ara més accelerada per l’aplicació de la Intel·ligència Artificial. Aquest proletariat expressa les seves protestes, a vegades en forma radical, solament en moments concrets de negociació col·lectiva, basat en objectius de caràcter purament econòmic, al marge d’una perspectiva política més àmplia de caràcter social.

No existeix ni un gran proletariat industrial concentrat, ni una pagesia depauperada. A qui apel·lar per a establir una força punta de llança per a crear les condicions revolucionàries a Espanya en el primer terç del segle XXI?

Tal vegada no podem apel·lar ni a un proletariat industrial cada vegada més minso i conservador, ni a l’existència d’una pagesia depauperada. I la burocràcia funcionarial s’ha convertit en una extensa classe mitjana la tasca de la qual és la de fer de matalàs amortidor de qualsevol protesta social en moments d’una certa calma, i d’element de repressió en moments d’una certa crisi sistèmica.

Una part d’aquest funcionariat va ser el que va elaborar, va dissenyar i va posar en pràctica l’anomenat moviment 3M l’objectiu del qual no era un altre que sol·licitar per part dels seus capdavanters, una estada a l’ombra de l’arbre del poder, més ben dit, del govern.

Aquesta classe mitjana il·lustrada va pretendre, com el flautista de Hamelín, arrossegar una massa informe per a la seva utilització com a moneda de canvi en la negociació amb el govern de torn. És el mateix paper que Syriza a Grècia, França Insubmisa a França que va posar a Macron en la presidència, Moviment 5 estrelles a Itàlia, Podem a Espanya, Occupy Wall Street en Estats Units, Verds a Alemanya…

S’han distingit, i es distingeixen per una certa capacitat d’atreure a gents diverses en convocatòries puntuals sobre temes diversos, que si Palestina, que si el Sàhara, que si els immigrants, que si la guerra, que si les pensions, que si la sanitat, que si la violència de gènere, que si el clima…, qualsevol cosa. Però sobretot sense depassar els límits establerts, els permisos governatius corresponents, i evitant qualsevol acció que pogués posar en dubte la lleialtat a l’autoritat.

S’han distingit i es distingeixen per haver posat el límit de la seva verborrea a les portes dels centres productius. Sobretot no afectar la creació de plusvàlua.

També és cert que les manifestacions de carrer de protesta poden tenir en alguns moments aparença de radicalitat, però, segurament aquesta radicalitat és pròxima al que analitzava Günther Anders: “Avui, les nostres preteses accions polítiques són espantosament similars a les dels anys seixanta, també aquelles contemporitzaven entre l’ésser i el parer, i, certament els que duien a terme aquelles accions creien haver passat el límit de la teoria pura, encara que en realitat es convertien en “actors” i tan sols en el sentit de la paraula “actors”. Feien simplement teatre. La veritat és que tenien por d’actuar veritablement”… “Estar disposats a pagar-la cara només per una resistència simbòlica no és heroic, sinó estúpid… Si ens arrisquem a ser atacats, llavors, si us plau intentem almenys ser castigats per alguna cosa que hàgim realitzat veritablement: per actes reals.” (Günther Anders. Estat de necessitat i legítima defensa. Una conversa amb Manfred Bissinger I-III)

Tant Lenin, Mao, Ho Chi Min, no interpreten a Marx com el “Deus ex machina” (En el teatre de l’Antiguitat, personatge que representava a una divinitat i que, mitjançant un mecanisme, descendia a l’escenari per a resoldre situacions complicades o tràgiques), sinó com una guia per a l’acció i d’aquesta manera van elevar l’acció revolucionària no a partir d’un proletariat industrial raquític als seus països, sinó d’una pagesia enorme i classes mitjanes empobrides.

El sociòleg Alvin Gouldner va reflexionar sobre les interpretacions dels textos de Marx que redueix a dos grans corrents. Una d’elles més lligada als postulats d’Eduard Bernstein en els quals la fi s’esvaeix a favor del moviment. Des d’aquesta interpretació es perden de vista els fins emancipatoris de la revolució i el comunisme per a protegir “els mitjans”, és a dir l’instrument organitzatiu del partit, que comporta una desviació política en la qual el que hauria de considerar-se com a instrument: el partit, es converteix en una fi en si mateix. Heus aquí la colossal estructura partidària de la socialdemocràcia seguint els postulats bernstenians emanats de la Internacional socialista. Partits amb gran pes electoral, però en absolut per a entrellucar un canvi revolucionari.

Posarem un exemple. Les protestes a favor del poble palestí han paralitzat algunes etapes de la volta ciclista i han tingut un gran desplegament mediàtic, fins i tot el president del govern les ha aplaudit. MENTRE AQUESTES PROTESTES S’ORGANITZIN SOLAMENT AL CARRER.

Però imagino que al govern d’Israel no li ha amoïnat. Diferent hauria estat afectar el capital israelià, paralitzar la seva producció, bloquejar les empreses que consten com de capital israelià, per exemple IBERPOTASH SA SPAIN, la major empresa minera d’extracció de potassa i mineral clau per a la producció de fertilitzants, a Barcelona; BURLINGTON BOOKS editora de llibres per a ESO i primària a Madrid; FERQUISA productora de fertilitzants a Madrid; EUROBROM B.V., empresa de productes químics a Barcelona; CHROMAGEN ESPAÑA, fabricador de plaques solars, a Barcelona; ECS S.A., fabricador de fibra òptica a Madrid; GRUP TECNOBIT, dedicada a la producció d’armament a Valdepeñas; AMGAT CITRUS PRODUCT, de transformació de cítrics a Múrcia; podríem continuar.

Que hi hagi coneixement no s’ha produït cap bloqueig a la producció d’aquestes empreses, ni els seus treballadors han convocat aturs i vagues en protesta. Llavors la pregunta que sorgeix és la següent per què en lloc de paralitzar la volta ciclista o algun altre esdeveniment esportiu o lúdic, a més no s’afecta l’arrel del capital israelià?

La resposta és òbvia, en l’algarada de carrer no cal acudir a la crida del proletariat que està treballant, la crida és a un conglomerat divers sense incidència en la creació de plusvàlua. D’aquesta manera, encara que es puguin produir alguns xocs amb la policia, cosa normal, tot queda en un espectacle sense més conseqüències per al capital, encara que sí que pot tenir conseqüències, en forma de multes administratives, a alguns participants de les manifestacions.

La posició del govern d’Espanya és d’allò més cínic, d’una banda, cerca, de cara a les pròximes eleccions, un acostament verbal cap al que consideren esquerra radical.

Ara el Ministeri de Comerç ha dit que investigarà les empreses que publicitin els seus productes a Espanya i que realitzin la seva producció dins els territoris ocupats palestins. Òbviament ja no serà a Gaza on Israel ha destruït tot l’entramat productiu. Investigació final que no es defineix perquè servirà als efectes de prohibir o boicotejar la seva comercialització.

D’altra banda, munta tot un aparell policial per a mantenir a ratlla les manifestacions, no fos cas que es desbordessin. Paral·lelament parla de sancions cap a Israel, però no les materialitza al·legant problemes “tècnics”. Així tots contents.

I, els marxistes-leninistes?

Bé, doncs a remolc de les manifestacions de carrer i obviant l’atac a la línia de flotació del capital israelià o de les empreses espanyoles que comercien amb ell. No fos el cas d’haver-se d’enfrontar als treballadors d’aquestes.

Quan Domitila Barrios estava exiliada a Europa, la van convidar a Àustria per a lliurar-li no sé quin premi. Domitila va tenir interès a visitar la fàbrica de tancs que els venia a la dictadura boliviana i parlar amb els treballadors. Compte en els seus testimoniatges que li van prohibir l’entrada, així es va parar a la sortida per a parlar amb ells, però tots sortien corrent sense fer-li cas seguint les orientacions del sindicat. Un jove que l’acompanyava li va explicar que un grup de joves universitaris van tractar d’impedir que els tancs fossin enviats a Amèrica Llatina i s’havien tombat en el sòl per a impedir la seva sortida, però els mateixos obrers els havien apartat “A cops ens han aixecat perquè passin els tancs”, va dir, i li van regalar una revista on es veu als joves colpejats en el sòl. Ni la policia va haver d’intervenir. (Aquí també Domitila! Ed. Segle XXI. 1985. Pàg. 156-157)

Més o menys, aquest és el temor dels anomenats marxistes-leninistes, la qual cosa entra en contradicció amb les seves “rigoroses anàlisis” que pronostiquen la presa del poder per part de l’actual proletariat.

Josep Cónsola

Octubre 2025