Diuen que la funció crea l’òrgan
La burocràcia funcionarial és l’empresa més gran d’Espanya. Segons les dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística, amb data 28 de febrer de 2025, les dades corresponents al quart trimestre de 2023 donaven un total de 3.542.400 treballadors públics, un increment de 93.300 respecte al 2021. (1)
Quin és el paper de la burocràcia funcionarial?
Al juliol d’enguany escrivia un article amb el títol de “L’obediència deguda” en el qual esmentava l’experiment de Milgram, i feia referència a l’actitud de les persones davant un requeriment de l’autoritat “Una persona no arriba a veure la situació completa, sinó només una petita part, i, per tant, és incapaç d’actuar sense una direcció general. Cedeix davant l’autoritat, però en fer-ho es distancia de les seves pròpies accions”.
Però en aquestes consideracions entorn de les persones i el seu comportament obedient el relacionava amb una anàlisi de l’estructura de les organitzacions partidàries. No feia esment, ni especificava qui era l'”autoritat” en el si de la societat.
Qui és autoritat?
Tenim exemples de l’any 2020 durant el cop d’estat sanitari que personal militar, personal sanitari, personal educatiu, transmetien ordres al conjunt de la població. Però al seu costat, en una situació de pànic, qualsevol s’atribuïa autoritat: Dependents de comerços, administratius, treballadors bancaris, espies de balcó, guàrdies forestals…, realitzant la “funció” emanada dels decrets governamentals i altres menudeses, somiant que estaven investits de “poder” pel simple fet de cridar l’atenció, insultar a qualsevol veí o veïna, o telefonar a la policia per a delatar al personatge perillós que treia tres vegades el seu gos a pixar.
Tots es creien funcionaris.
Però l’establiment del funcionari tal com el tenim avui podem atribuir-lo a Guillermo Federico Hegel que el 25 de juny de 1820 publicava Filosofia del Dret, obra en la qual dedica els epígrafs 291 – 297 a definir al funcionari que hauria de consolidar el modern estat prussià, mitjançant la transformació de l’antic funcionari designat segons les normes del nepotisme, per un de “modern” que demostrés aptituds mitjançant un “examen” d’aquestes.
Vegem que escrivia Hegel sobre aquest tema:
“§291 Les funcions del govern són de caràcter objectiu, ja decidides per si segons la seva substància i han d’omplir-se i complir-se per individus. Entre les dues coses no existeix cap vincle natural directe; els individus no són aquí determinats per la personalitat natural i el naixement. El moment objectiu per a la determinació dels mateixos consisteix en el coneixement i en la demostració de les seves aptituds; demostració que assegura a l’Estat la seva necessitat i com única condició, al mateix temps, assegura a cada ciutadà la possibilitat d’assimilar-se a la classe general.
§ 294 L’individu que per mitjà d’un acte del sobirà està lligat a un càrrec oficial, està destinat al compliment del seu deure, a la substancialitat de la seva relació, com a condició d’aquest enllaç, en el qual a conseqüència d’aquesta referència substancial troba la riquesa i la satisfacció garantida de la seva particularitat. L’empleat no és anomenat per a una individual prestació contingent de servei, com a mandatari, sinó que posa en aquesta relació l’interès principal de la seva existència espiritual i particular.
§ 295 En la conducta i en l’educació mental dels empleats es troba el moment en el qual les lleis i les prescripcions del govern afecten la individualitat i es fan valer en la realitat.
§ 297 Els membres del govern i els funcionaris de l’Estat constitueixen la principal part de la classe mitjana, que alberga la intel·ligència culta i la consciència jurídica de la massa d’un poble. (2)
Karl Marx, va rebatre l’argumentari de Hegel mitjançant l’escrit titulat “Crítica a la filosofia de l’Estat de Hegel”. Marx utilitza el vocable “burocràcia” i “funcionari” alternativament com a sinònims. Vegem algunes de les seves opinions sobre aquest tema:
“… La burocràcia és el formalisme de l’Estat de la societat burgesa; és la “consciència de l’Estat”, la “voluntat de l’Estat”, el “poder de l’Estat” com una corporació. És a dir que la burocràcia és una societat especial, tancada, dins de l’Estat. Els buròcrates són els jesuïtes i teòlegs de l’Estat… La seva jerarquia és una jerarquia del saber. La cúspide confia als cercles inferiors el coneixement del singular, mentre que els cercles inferiors confien a la cúspide el coneixement del general.
… L’autoritat és, per tant, el principi del seu saber i la divinització de l’autoritat la seva convicció. Només que en el si de la burocràcia l’espiritualisme es converteix en cras materialisme, en el materialisme de l’obediència passiva, de la fe en l’autoritat, del mecanisme d’una acció formal fixa, de principis, opinions i costums immòbils.
… Així com la burocràcia és, d’una banda, aquest cras materialisme, per l’altra es mostra el seu cras espiritualisme en què vol fer-ho tot, és a dir, que per a ella la voluntat és la causa preval des del moment en què no és més que existència activa, el contingut de la qual rep de fora; només donant forma i limitant aquest contingut pot demostrar la pròpia existència.
… L'”examen” no és més que una fórmula maçònica, el reconeixement legal que el saber polític és un privilegi. L’examen, no és més que el bateig burocràtic del saber, el reconeixement oficial de la Transsubstanciació del saber profà en sagrat.
… És que el mecanicisme del seu saber i del seu “treball real” no contrapesarà la seva formació ètica i intel·lectual? I no vencerà el seu esperit real i el seu treball real, la substància, sobre l’accident dels seus altres dots? Per alguna cosa és el seu càrrec oficial el «substancial» de la seva situació i el seu pa”. (3)
Tal vegada hem d’analitzar pausadament l’entusiasme de les directrius de la Unió Europea instant a Espanya que acabi amb la “interinitat” dels treballadors a sou dels pressupostos de l’Estat i els converteixi a tots en “funcionaris”. El capital, sobretot en moments de grans reestructuracions per a contenir la tendència negativa de la taxa de guany, necessita disposar d’un exèrcit de fidels servidors públics que amb un lloc de treball i un salari assegurat siguin la corretja de transmissió de les ordres emanades a cada moment i que exerceixin la seva “autoritat” per a exigir el seu compliment.
La desfeta i desarticulació de l’anomenada classe mitjana tradicional formada bàsicament per professionals i obrers qualificats, als quals havien promès un futur esperançador per a ells i els seus descendents, basat en l’estat del benestar, però la realitat del sistema els ha anat convertint en simples assalariats o aturats i han vist les promeses de futur esvaïdes.
Aquestes classes mitjanes necessàries per al control social, han estat a Espanya les que en un moment d’eufòria van promocionar als seus ideòlegs i els van convertir en capdavanters: és l’exemple de Podemos. No ha passat molt de temps perquè aquests capdavanters deixessin clar que volien ocupar un espai polític i social que l’estat de les coses els negava, però no tenien en compte dos factors fonamentals: Un, que odiaven al proletariat, i Dos, que el capital els odiava a ells.
Tan sols s’han enquistat en els intersticis del govern fent de salvavides del capital davant les agressions continuades d’aquest, però com es diu popularment: se’ls veu el plomall.
Així que l’opció millor per a calmar els possibles indicis de protesta que poguessin explotar, el millor per al sistema és formar una nova classe mitjana nombrosa: el funcionariat públic, els quals tal com els defineix Max Weber actuen “sine ira et studio”, és a dir sense odi ni passió, tan sols obeint ordres.
I, l’estat d’excepció pandèmic va ser un moment de prova extraordinari per a mesurar el grau d’acatament a les ordres rebudes, fins i tot per part d’aquells que en el seu interior poguessin pensar que eren incorrectes.
Anàlisi a part seria enquadrar el comportament funcionarial de la policia i la guàrdia civil, als quals la possibilitat de reflexió personal d’interpretar o fins i tot inferir com a incorrectes les ordres generals que se’ls transmeten per a ser aplicades, ja s’ha pre-analitzat en els programes de les seves Acadèmies, on la formació que se’ls imparteix, té com a fonament el “cauteritzar” en les seves ments qualsevol deriva de reflexió, establint que el Bo o el Bé és l’ordre de l’autoritat que la hi dicta i el Dolent o el Mal és tot el que no emani d’ella.
Les formacions que es denominen comunistes mantenen un miratge sobre el paper preponderant de l’anomenat moviment obrer industrial o manufacturer, quan aquest s’ha fragmentat en mil trossos, en canvi, no hi ha una perspectiva per a fer front a aquesta immensa “empresa” que són els treballadors públics que en lloc d’estar al servei de la majoria social, que és el proletariat, estan sotmetent aquest als dictats del capital.
Què fer, com fer-ho, quan fer-ho, amb qui fer-ho haurien de ser qüestions a abordar des d’una perspectiva de canvi social.
Cal concretar un plantejament per a provocar una certa reversió dins d’aquest estament funcionarial, promovent l’autoorganització de les persones més honestes perquè assumissin una labor de “control” de la conducta dels estaments polítics i econòmics que posseeixen el poder i que desencadenessin una supervisió permanent de les decisions que per la seva pròpia naturalesa i lògica es manifesten com a corruptes o simplement injustes, activant la projecció pública del constatat en aquest “control”, com a element al servei de la lluita de classes.
És precisa una reflexió entorn d’aquest tema, per a posar-nos en guàrdia davant els pròxims esdeveniments programats per a ultimar la posada en marxa definitiva de la quarta revolució industrial de la qual encara ignorem els resultats finals.
Josep Cónsola
Setembre 2025
