Les migracions, quan aquestes són nombroses i vehiculades i garbellades pel capital, s’articulen per mitjà de les seves arrels culturals creant departaments estancs allunyats del proletariat autòcton i convertits alguns d’ells en grups de pressió o de delinqüència organitzada. Cadascun d’ells establint les seves xarxes religioses, polítiques, culturals i lingüístiques diferenciades de les autòctones durant un mínim de dues generacions, temps suficient perquè el capital pugui reorganitzar-se sense perill de revoltes donada la fragmentació del proletariat i creant enfrontaments en el seu si. El progressisme aliat al catecisme globalista dels Òpens Society intenta emmascarar aquest fenomen migratori al·ludint a una teòrica lluita contra la discriminació.
Però el capital no utilitza solament les migracions per a impedir la necessària organització obrera, sinó que les transforma en un immens negoci a través dels fluxos de diners enviats pels immigrants cap als seus països d’origen, on serveixen d’estany de minirendes, com abeurador per a les poblacions autòctones amb la intenció que serveixin d’amortidor o dissipador dels possibles processos de reacció o reivindicació, davant la situació socioeconòmica degradada que persisteix, però també s’utilitzen per a renovar el seu endeutament com a Estat en controlar els fluxos d’entrades. Perpetuant la concepció típica de les colònies litorals de l’occident africà que vivien a l’expectativa, que en determinades zones es va anomenar “espera del CARGO”, que era el vaixell colonial que periòdicament tornava per a donar almoines i granadures, mentre s’esperava per a carregar riqueses minerals, agrícoles o naturals, si no esclaus per a tornar a les metròpolis.
Els bancs són el mitjà més costós per a enviar remeses, amb un cost mitjà del 12,1%, les oficines de correu (7%), els operadors de transferències de diners (5,3%) i els operadors de telefonia mòbil (4,1%). Els fluxos de remeses cap a Àfrica subsahariana en 2023, van aconseguir els 54 000 milions de dòlars i es preveu que els fluxos de remeses cap a la regió augmentin un 2,5% en 2024. El cost d’enviar 200 dòlars a la regió subsahariana va ser d’un 7,9% en mitjana, en el segon trimestre de 2023. (1)
En 2023, els fluxos de remeses cap als països d’ingrés baix i mitjà van aconseguir els 669 000 milions de dòlars. Els cinc països que més remeses van rebre en 2023 van ser l’Índia (125 000 milions), Mèxic (67.000 milions), la Xina (50.000 milions), Filipines (40.000 milions) i Egipte (24.000 milions).
Segons Iffath Sharif, director global de la Pràctica Global de Protecció Social i Treball del Banc Mundial: “Els mercats laborals i les polítiques de protecció social dels països amfitrions han d’incloure els migrants, les remeses dels quals són una ajuda vital per als països en desenvolupament”. (2)
Els governs dels països en desenvolupament solen utilitzar les presents i futures entrades de remeses en divises com a garantia per a reduir els costos dels préstecs internacionals, però en absolut per a millorar el seu desenvolupament, amb la qual cosa promouen noves migracions per a recol·lectar més divises.
Les estadístiques del Banc Mundial mostren que les remeses han superat en importància tant a la Inversió Estrangera Directa com a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament. Les transferències de capital privat realitzades pels immigrants són un dels aspectes clau per a abordar el seu impacte en la reducció de la pobresa i el desenvolupament econòmic d’aquests països d’origen a través, entre altres instruments financers, de l’incentiu de la inversió productiva.
En el futur immediat, La KNOMAD (Global Knowledge Partenariat on Migration and Development) del Banc Mundial preveu que les remeses als PBMI (països de mitjans i baixos ingressos) creixeran a un ritme una mica més ràpid. En concret, un 2,3% en 2024 i un 2,8% en 2025. (3)
A l’Àfrica Subsahariana, el flux de remeses està augmentant, però el cost de transferir els fons és molt major que la mitjana total, convertint a la regió en el lloc més car del món per a enviar diners. L’enviament de remeses per treballadors de països mediterranis que han emigrat a Europa representa una suma d’aproximadament 14.000 milions d’euros anuals.
Segons Sanjeev Gupta del Departament de Finances Públiques de l’FMI, per a determinar l’efecte de les remeses a Àfrica cal analitzar primer el seu efecte en la pobresa. Les remeses engrosseixen els recursos de les llars i serveixen per a finançar el consum o invertir en educació, salut i nutrició. Però els estudis sobre l’evolució de l’oferta de treball en les llars receptores indiquen que les remeses frenen el creixement. En la pràctica els països emissors d’immigrants es fan més dependents dels centres de poder, perquè se suma la “dependència” de les remeses. (4)
Es produeix una simbiosi perfecta entre l’efecte anomenada propiciat pel capital globalista dels països centrals, l’interès dels governs de la perifèria per a recaptar divises de les remeses, l’interès de les burgesies comercials d’aquests mateixos països per a augmentar les seves vendes fruit de les mateixes remeses; i una associació mafiosa entre governs, burgesies locals, traficants i associacions “caritatives” o “solidàries” als països receptors, finançades per subvencions estatals per a mantenir un flux migratori incessant.
Makhtar Diouf (5) professor de la Universitat Cheikh Anta Diop de Dakar, planteja el següent: “En les seves polítiques d’immigració, els governs occidentals es debaten entre dos interessos oposats: d’una banda, les seves pròpies preocupacions electorals que els porten a entendre’s amb el sentiment de xenofòbia per als quals els immigrants constitueixen la causa de tots els mals (desocupació, delinqüència, etc.), i per una altra, els interessos favorables dels empresaris cap a una immigració, de preferència irregular, la qual cosa els permet disposar d’una mà d’obra barata, desproveïda de drets socials i, per tant, no té gens d’interès a protestar per por de ser expulsats.
Aquesta ambigüitat es manifesta a la Unió Europea a través de dues tendències oposades: d’una banda, la dificultat per a obtenir una visa d’entrada a l’espai Schengen i els immensos controls i mesures d’expulsió. D’altra banda, l’elevat número d’immigrants que aconsegueixen travessar les fronteres malgrat tot l’arsenal de lleis, prohibicions i controls.
Això succeeix perquè la immigració clandestina està organitzada: existeix tota una xarxa que es dedica a fer passar als immigrants, una altra que els allotja, funcionaris implicats en el trànsit de documents falsos, empreses que operen en sectors que tenen gran demanda de mà d’obra no qualificada, com la construcció, obres públiques, hostaleria, serveis personals, neteja, confecció, agricultura, etc.
Els països del centre del sistema, en general, troben avantatges en la immigració que els permet materialitzar una “DESLOCALITZACIÓ EN EL SEU TERRITORI”, o més aviat una “deslocalització domèstica”, així no se senten obligats a construir fàbriques en l’exterior per a poder utilitzar mà d’obra barata.
No és la immigració una “alternativa” a les inversions estrangeres, considerades com una de les principals característiques de la globalització i que són anhelades pels dirigents dels països en desenvolupament?”
Els països d’origen de la immigració la potencien, perquè davant la falta de divises a causa d’unes exportacions amb molt poc valor afegit (agricultura i mineria sense transformació) una manera d’obtenir-les és mitjançant les remeses dels immigrants, encara que això té un límit perquè aquestes remeses es transfereixen per part d’immigrants de primera generació (joves generalment) dirigides als familiars que han quedat al país d’origen (pares, avis, fills), però la segona generació a través de les polítiques de reagrupació familiar, ja situada als països del centre del sistema i sotmesos a uns patrons culturals totalment distints, els seus molts o pocs ingressos els utilitzen ja al país on estan situats.
Precisament per això, els governs dels països perifèrics impulsen constantment una nova afluència d’immigrants de primera generació, que per motius distints conflueixen en interessos econòmics amb el capital dels països receptors, un flux que vagi reposant els antics immigrants que a vegades s’acosten als treballadors autòctons quant a les reivindicacions econòmiques, laborals o socials.
La globalització s’interessa molt pels treballadors qualificats del Tercer Món (tècnics, enginyers, doctors, etc.). Aquests treballadors han d’anar allí on el capital multinacional els necessita. Es tracta d’un robatori organitzat de cervells cap als països del centre en detriment dels països del Tercer Món.
Un exemple de l’anomenat robatori de cervells podem constatar-lo quant el setembre de 2024, el canceller alemany, Olaf Scholz, i el president de Kenya, William Ruto, van signar un acord migratori. Amb ell es permetrà l’entrada d’uns 250.000 treballadors qualificats kenians. D’una banda, solucionar l’escassetat de mà d’obra qualificada i l’envelliment de la població alemanya; per un altre, els joves universitaris qualificats de Kenya, els coneixements dels quals no redundaran en benefici del seu país sinó d’Alemanya. (6)
Al voltant de sis de cada 10 immigrants altament qualificats que viuen als països de l’OCDE provenen de països del sud. Encara que la mà d’obra qualificada obté millors ingressos als països del nord, en alguns casos laboren en treballs inferiors a la seva real capacitació, d’aquí que se’ls defineixi com a “desaprofitament de cervells”. (7)
Què passa amb aquells que no tenen els papers en regla per a poder treballar? Òbviament, molts d’ells treballen encara que no tinguin un contracte, però no es pot saber amb exactitud quants són, igual que no es pot saber quants espanyols treballen fora de la legalitat. A l’hora de determinar quin percentatge de l’economia funciona de manera informal, hi ha diverses formes. Una molt clàssica és tractar d’estimar-ho fiscalment, una altra per les dades que hi hagi de la inspecció. En general, a Espanya aquest percentatge sol ser alt, hi ha qui diu que és entorn del 20% de l’economia. (8)
DIFICULTATS PER A ORGANITZAR EL NOU PROLETARIAT
La importància d’una organització comunista resideix en la teòrica capacitat, no sols per a articular una estructura estable, sinó per a disposar d’una visió de totalitat dels fenomens socials, evitant la parcel·lació d’aquests en compartiments estancs desvinculats entre si.
Existir, existeixen múltiples associacions que s’oposen, d’una manera o una altra, a aspectes concrets del Poder, cadascuna d’elles amb les seves reivindicacions específiques com si d’això depengués una transformació social. No són de menysprear, però al mateix temps ser conscients de les seves limitacions, i fins i tot d’una tendència a la compartimentació estanca com a agent de canvi social global.
Ser capaços d’establir una relació, una vinculació entre la mirada internacionalista de la lluita de classes, el paper de l’anomenat globalisme, les protestes reivindicatives, el reclam de salaris dignes, la denúncia de l’especulació immobiliària, descórrer el vel de la corrupció, la renúncia a les estructures militars ofensives, formació d’una cultura proletària, organitzar i estendre la formació política classista, renunciar al victimisme embrutidor, a l’infantilisme, abraçar la dignitat…, i organitzar la resistència organitzada als carrers, en els centres de treball assalariat, d’ensenyament, culturals, veïnals, esportius, professionals, i actuar organitzativament en les noves modalitats de comunicació de les anomenades “xarxes”.
Què ha de ser la resistència organitzada? La negació activa dels diversos aspectes alienadors del sistema, de manera coherent, a gratcient que s’estarà subjecte a la repressió física i econòmica, però almenys serà una repressió a causa d’alguna cosa que hàgim realitzat, no la repressió silenciosa a la qual inconscientment estem sotmesos diàriament.
I Com fer coincidir les estructures mentals culturals i socials d’un proletariat forà amb l’autòcton? El forà segurament vingut d’estructures socials que nosaltres qualificaríem d’extremadament precàries, es troba en un món en el qual, malgrat ser discriminat, mal pagat i ocupat en treballs i habitatges precaris, al seu mode de veure està infinitament millor (quant al consum) que al seu país d’origen i disposa d’unes assistències socials impensables (aliments, ensenyament, beques escolars, seguretat social, ajudes econòmiques, etc.) la qual cosa fa que no se senti identificat (excepte excepcions) amb moltes de les reivindicacions que els ciutadans del país de recepció realitzen.
I per això no serà fins a la segona o tercera generació que coincideixi en les exigències del proletariat autòcton, perquè hauran oblidat o no conegut les dificultats en la terra natal dels seus predecessors i el gran abisme que separa els països del Tercer Món i els del nucli dur de l’Imperialisme S. A.
En l’actual context internacional, impregnat d’una punta a una altra del planeta, d’una adoració al Déu Mercat, i de confrontacions entre el dolent i el pitjor del sistema capitalista, sense punts de referència amb perspectives de futur, no és possible parlar d’ofensiva del proletariat, màximament quan podem constatar que les expectatives del socialisme i comunisme, antany airejades pels dirigents d’un terç de la humanitat, s’han fet miques.
En el nostre Primer Món, ens queda el recurs de la resistència, del boicot, de la protesta, de construir petits exèrcits de “cimarrones” capaços d’acostar-se a les joves generacions que tal vegada, poden re-historiaritzar i prendre el relleu d’antics revolucionaris que van veure frustrades les seves esperances, aprenent d’ells la seva dignitat, la seva coherència, la seva ètica i sobretot els seus encerts i els seus errors.
Tal vegada albiren, d’adults, una alba roja d’esperança.
Josep Cónsola
Juliol 2025
REFERÈNCIES
(1) www.knomad.org/publication/migration-and-development-brief-39.
(5) https://openlibrary.org/account/login?redirect=/authors/OL95440A/Makhtar_Diouf
(6) https://www.dw.com/es/es-cierto-lo-que-dicen-sobre-la-migraci%C3%B3n-africana-en-europa/a-70686478
