NECESSITATS I DESITJOS

19 Octubre 2023

Cada època il·lumina als individus que

responen al seu zeitgeist o esperit dels temps.

LES NECESSITATS: CONCEPTE RELATIU I HISTÒRIC

No es tracta d’extreure solament dades, sinó de conèixer-les a través de l’experiència col·lectiva i abstreure d’aquestes dades els elements essencials que es donen independentment de les condicions concretes que han influït en un moment determinat sobre la situació de les dades (una bonança econòmica, una crisi econòmica, a una situació bèl·lica, etc.) en cas contrari el que tindrem és un estat d’ànim, no un anàlisis de classes.

Els salaris, no responen ja, com fa dos segles, a la reproducció simple de la força de treball en els països del centre imperialista, responen a aquesta reproducció mes la cobertura de les “necessitats” creades que és molt discutible si són afavoridores d’una millor qualitat de vida entesa com l’autorealització personal i col·lectiva, un increment de l’autonomia i una elevació i desenvolupament de les capacitats humanes; o si aquestes necessitats no són més que les “necessitats” del capitalisme per a mantenir el seu procés d’acumulació.

Estem en una època en què el treball, en algunes parts és un privilegi i una maledicció, un dret i una obsessió, un bé escàs i una condemna omnipresent que s’estén sobre tot el temps de vida. El que torna escandalosa aquesta situació és que avui, tècnicament, “guanyar-se el pa” estaria a l’abast de tota la humanitat sense massa “suor del front”, però el sistema de consum i exclusió que domina el planeta d’una punta a una altra determina que uns morin de fam i altres perdin les seves vides corrent darrere de necessitats creades pel feixisme publicitari.

Algú va dir que una construcció molt senzilla al costat d’una altra d’igual constituïa un habitatge, però que una construcció molt senzilla al costat d’un palau, es convertia en una barraca. De la mateixa manera la comparació permanent entre els gustos consumistes de la burgesia i les aspiracions del proletariat pels mateixos gustos, es converteix en una part important de les necessitats subjectives.

Mentre una majoria de persones en el món hagi de treballar deu o dotze hores per a assegurar solament la seva reproducció i supervivència; i una minoria de persones també treballa vuit, deu o dotze hores per a cobrir unes “necessitats” que no tenen res a veure amb la reproducció o la supervivència, i les obsessions de la qual no siguin les d’aconseguir més temps per a organitzar-se socialment a fi d’acabar amb el sistema que els maltracta, sinó d’aconseguir més diners per a acumular més necessitats, serà extremadament difícil modificar les bases del sistema capitalista i caldrà esperar que caigui per si mateix, ja que disposa dels mitjans per a assegurar aquest increment quantitatiu de les necessitats, siguin de l’un o l’altre tipus; del que no disposa és dels mitjans per a permetre que els explotats disposin de vint hores al dia per a dedicar-les a organitzar-se i acabar amb el sistema.

Però mentre això es deixa de banda, sembla que la dedicació principal queda centrada en un Què som?

Aquest què som, forma part de un exhaustiu informe realitzat per La Confluència Moviment Feminista que té per títol “Les Lleis trans i el model afirmatiu a Espanya”. A Catalunya el creixement d’aquest fenomen “trans” és del 7.000% entre 2012 i 2021 i les guies d’atenció sanitària prohibeixen derivar a salut mental com a requisit previ a l’inici de la teràpia hormonal o de les intervencions quirúrgiques en adults. Xifra molt superior a la del Regne Unit en què el nombre de sol·licituds de nenes i noies adolescents que s’havien dirigit a la Clínica Tavistock-Portman a sol·licitar una “transició de sexe” es va disparar un 4.400% en la dècada de 2010 a 2020, i que davant aquestes esgarrifoses xifres el govern anglès va prendre la decisió de tancar aquesta institució i establir altres centres en els quals prevalgués el seny i la salut per damunt altres consideracions. (1)

Aquest informe basat en les dades que han volgut proporcionar les diferents comunitats autònomes ens acosta a un panorama extremadament preocupant, tal com plantegen en la introducció del citat document (pàg.5): “Les idees i les lleis transgeneristas, a més, necessiten instal·lar la idea que existeix una “infància trans” per a aconseguir els seus fins i per a això disposen d’un enorme suport financer per part dels qui estan obtenint el major benefici. L’augment dels beneficis de la indústria mèdic-farmacèutica de la identitat de gènere ha estat àmpliament documentat, encara que compti amb un aparell de propaganda que oculta els seus fins espuris amb discursos d’aparença progressista que, no obstant això, estan basats en valors individualistes i DESITJOS subjectius induïts pel mercat”.

ELS DESITJOS

Gilles Deleuze, en Anti-Èdip va introduir el concepte de “màquina desitjant” en referir-se a les persones (és a dir, nosaltres) que actuen com una enorme màquina de produir desitjos, mentre que la màquina social és un sistema econòmic-polític de producció. Establir un allunyament de la maquinària social convé enormement al sistema imperant. Sistema que ja no produeix per al consum sinó que precisa el consum per a poder continuar produint. No és el desig el que es recolza sobre les necessitats, sinó al contrari, són les necessitats les que es deriven del desig. Com assenyala la web d’Apple respecte a Steve Jobs que deia: “No venguis un producte per satisfer una necessitat, ven-lo per complir desitjos”. (2)

Aquestes màquines desitjoses, personificades i enaltides sobretot en l’anomenada esquerra woke, exigeixen que cadascun dels seus capritxos individuals siguin reconeguts, emparats i legislats per més esperpèntics que resultin. Així, d’acord i perfecta simbiosi entre poder i “contrapoder” en àmplies zones del món occidental, hem pogut comprovar l’aparició de Lleis, Ordres, Decrets i Reglaments que diuen ser per a “protegir” unes certes persones, les quals són definides com a vulnerables.

Es tracta d’un contagi? Fins no fa molt es considerava que el factor més important per a determinar si una idea s’estendrà a un individu, era quantes persones que l’individu conegués ja havien estat exposades a aquesta idea. És a dir, quant més gent, més possibilitat de contagiar-se. Però en l’actualitat, els adolescents i joves tendeixen a unir-se a Facebook no per la quantitat d’amics que ja estan en la xarxa, sinó pel nombre de diferents grups socials als quals poden enllaçar. A major diversitat de grups, major probabilitat que una persona s’uneixi a Facebook. Aquests resultats, tenen implicacions pràctiques per al desenvolupament de polítiques que pretenguin difondre comportaments en la població. (3)

En 1895 Gustave Le Bon, el Maquiavel de la psicologia social, escrivia en Psychologie des Foules: “El poder de les paraules és tan gran que n’hi ha prou amb triar bé els termes corresponents per a aconseguir l’acceptació de les coses més odioses”.

En el mateix llibre dedica un apartat al contagi. Ho exposa de la forma següent: “Quan es tracta de fer penetrar lentament idees i creences en l’esperit de les masses es recorre principalment als tres procediments següents: afirmació, repetició i contagi… L’afirmació pura i simple, desproveïda de tota prova, constitueix el mitjà segur per a fer penetrar una idea… Com més concisa és la afirmació, com més desproveïda de proves i demostració, tanta més autoritat posseeix… Quan una afirmació ha estat prou repetida, amb unanimitat en la repetició, es constitueix allò que es diu corrent d’opinió i intervé el potent mecanisme de contagi… El contagi no exigeix la simultània presència d’individus en un sol punt; pot verificar-se a distància, sota la influència de determinats esdeveniments”. (4)

I així apareixen un conjunt de noves expressions, paraules i conceptes que, com he escrit en altres ocasions és còpia íntegra del llenguatge imposat pel règim nazi alemany a partir dels anys 30 del segle XX, tal com l’explica Victor Klemperer en el llibre escrit en 1947, (LTI. La llengua del Tercer Reich): “El nazisme s’introduïa més aviat en la carn i en la sang de les masses a través de paraules aïllades, d’expressions, de formes sintàctiques que imposava repetint-les milions de vegades i que eren adoptades de manera mecànica i inconscient… les paraules poden actuar com a dosis ínfimes d’arsènic: un les empassa sense adonar-se, semblen no sofrir cap efecte, i al cap d’un temps es produeix l’efecte tòxic”. (5)

Una pregunta és necessària: Com han incorporat aquestes expressions, paraules i conceptes en totes les esferes de la vida quotidiana començant per l’escola primària?

Podria dir-se que tot es remunta a Edward Bernays, el nebot de Sigmund Freud que mitjançant el seu llibre Propaganda, escrit en 1928, en el qual va adaptar la teoria del seu oncle sobre les motivacions dels desitjos ocults de les persones, al consum tant de coses materials com espirituals, tant a les modes com a les eleccions de càrrecs públics. Va convèncer a les corporacions que si creaven un excedent de desitjos dins d’una societat, aquests desitjos no sols serien satisfets amb consumibles, sinó que si aquests consumibles es vinculessin als sentiments de les persones, els objectes irrellevants es convertirien en poderosos símbols emocionals d’adoració.

Comença aquest llibre amb les següents paraules: “LA MANIPULACIÓ conscient i intel·ligent dels hàbits i opinions organitzats de les masses és un element d’importància en la societat democràtica. Els qui manipulen aquest mecanisme ocult de la societat constitueixen el govern invisible que posseeix el veritable poder que regeix el destí del nostre país. Els qui ens governen, modelen les nostres ments, defineixen els nostres gustos o ens suggereixen les nostres idees són en gran manera persones de les quals mai hem sentit parlar. Això és el resultat lògic de com s’organitza la nostra societat democràtica. Grans quantitats d’éssers humans han de cooperar d’aquesta sort si és que volen conviure en una societat funcional sense sobresalts…

I gairebé al final del llibre: “Els desitjos humans són el vapor que fa que la màquina social funcioni. Tret que els entengui, el propagandista no aconseguirà controlar l’immens mecanisme d’engranatges més o menys units entre si que és la societat moderna.” Afegeix una recomanació que en l’actualitat la veiem plasmada en els continguts curriculars de les nostres escoles. “L’escola de magisteri hauria de formar a l’educador a fi que aquest entengui que el seu treball és doble: educar com a mestre i educar com a propagandista”. (6) I així ho estan fent, propagant en els cervells infantils els paranys de la diversitat i les ordres emanades del Fòrum Econòmic Mundial.

Dustin Broadbery, en referència a les aparences progressistes, la ideologia de gènere cerca destruir les qualitats matisades de la identitat existencial adquirides al llarg de tota una vida d’experiència pràctica aplicada, assenyala que: “Sota la rúbrica LGBTQ, ja no es tracta de qui ets, de què estàs fet, el contingut del teu caràcter, es tracta de tot el que imagines que ets, però no ets. Com et sents sense rumb d’un dia d’inactivitat a un altre, surant en el vent com les fulles de la tardor”. (7)

I aquest “surar en el vent” que al·ludeix Broadbery, el podem relacionar amb la definició d’individu flotant que realitza Marino Pérez Álvarez: “Les xarxes socials venen a suposar l’apoteosi del jo, és a dir, el seu exalçament i divinització. Tal semblés que les tecnologies que estan en la base de les plataformes de les xarxes socials estiguessin dissenyades per a la glòria i la lloança del jo: la seva exhibició i cerca de seguidors i d’aprovacions. L’individu flotant no és doncs el resultat formal de l’aglomeració, ni del descens del nivell de vida (les dificultats de l’individu que busca treball no produeixen normalment la despersonalització, sinó que, per contra, poden constituir, dins d’uns certs límits, un camp favorable per a imprimir un sentit personal a la vida d’aquest individu).

I aquí neixen les modernes Heteries, (del grec hetaireia: associació aristocràtica de caire polític) les Heteries Soteriológiques, que segons el diccionari de la RAE les defineix en la religió Cristiana com la doctrina referent a la salvació, i que en el pla sociològic, seria el següent: “constituir-se com una associació o confraria d’individus relacionats entre si que assumeix la missió de salvar als individus als qui se suposa extraviats, a escala precisament antropològica, de personalitat, del seu entorn”. (8)

En llenguatge pla i comprensible per a tothom l’expressió més adequada seria la de sectes. Sectes laiques per descomptat, plenes d’experts que compleixen les funcions dels capellans d’antany disfressats ja sigui tan de moderns “influencers”, polítics al servei del capital o acadèmics amb mantell científic.

Patricia Calefato aprofundeix sobre les modes i els contagis socials d’aquesta manera: “La moda té a veure explícitament amb la imitació, és a dir, amb l’assumpció més o menys conscient d’un model al qual conformar les opcions estètiques individuals que permeten a l’individu sentir-se part d’un grup, habitar en certa manera un espai compartit. Les modes s’han interpretat sovint com a bogeries contagioses, estats d’excitació o autosuggestió que condueixen a prendre decisions irracionals, a vegades autodestructives”. (9)

L’antropòloga boliviana Viviana Carrión reflexiona seriosament sobre aquestes “modes”: “Si un nen de cinc anys manifesta que vol ser un superheroi, suposem Superman, la seva mare, pare, mestra o un altre adult a la seva cura no encoratjarà fins al ridícul aquesta fantasia, possiblement li comprarà la disfressa d’aquest personatge, però si el nen pretén llançar-se per la finestra d’un tercer pis per a imitar al superheroi, l’adult li farà entendre la realitat explicant-li que cap humà posseeix aquests poders, que és només un personatge de ficció i que d’intentar saltar per la finestra l’única cosa que aconseguiria és donar-se un cop tan fort que molt probablement perdria la vida, si l’obsessió del nen és molt gran i persisteix en la fantasia, segurament el portarà a un psicòleg perquè tracti el problema. Seria inimaginable que els pares, mestres o professionals de la salut li diguin al nen que algun dia podrà ser Superman i li subministrin fàrmacs perquè desenvolupi musculatura i s’assembli a les característiques físiques del superheroi, perquè en aquest cas segurament els pares perdrien la custòdia del seu fill i els especialistes la seva llicència professional, ja que a més d’exposar la integritat del nen fent-li creure una mentida, s’entendria que aquestes persones no estan optimes en les seves facultats mentals.

Però per què sí que ho fan quan es tracta de la transsexualitat?, per què encoratjar a un nen o a una nena o almenys no frenar-los quan estan portant les seves fantasies identitàries fins a l’extrem?, per què la societat, cada vegada més, veu aquestes fantasies com una realitat i les diu Drets Humans? Hi ha molts factors que expliquen aquesta problemàtica, tots emmarcats en una ideologia que està arruïnant irreversiblement la vida de nens, nenes i adolescents per tot el món.” (10)

Segurament encerta Diego Fusaro quan afirma que la rebel·lia pseudo anàrquica de l’esquerra de colors postmarxista no s’oposa al poder neoliberal, sinó que el recolza i el santifica ideològicament: “La domesticació de tota pulsió revolucionària antisistèmica es duu a terme mitjançant la distracció propiciada pels conflictes de la «diversitat»… Amb els capritxos de consum “Arco Iris”, a més d’afavorir la distracció de les masses respecte de la qüestió social i la lluita contra el capital, promou la dissolució de la societat en un atomisme de “màquines desitjoses”. D’aquesta manera, l’esquerra esdevé en Lifestyle-Linke, que situa la centralitat no en el treball i els drets socials, sinó en els estils de vida individuals liberalitzats. Quin major èxit del poder neocapitalista que l’obtingut provocant que els explotats homosexuals i els explotats heterosexuals lluitin entre si en lloc de cooperar des de baix contra l’explotador, ja sigui homosexual, heterosexual o quimera?” (11)

Aquest discurs articulat te dos peus de fang: els drets humans i el victimisme. Però, Quin és el victimisme que proclamen? No és un victimisme basat en la lluita de classes, en la qual hi ha certament botxins/es i víctimes, posseïdors/es i desposseïts, explotadors/es i explotats, sinó en un amalgama interclassista en el qual el concepte de víctima s’atribueix a una persona no pel lloc que ocupa en el procés productiu, sinó sobre la base de la seva personalíssima definició com a prototip perfecte de màquina desitjosa.

Nens, nenes, adolescents, adults/as, impregnats pel discurs fabricat en els laboratoris finançats per les grans corporacions, i difós des dels centres escolars a partir de la infància, obliden posteriorment qualsevol relació antagònica relativa a la lluita de classes entre capitalisme i proletariat. Surant en un espai eteri, conceben l’antagonisme no com una relació política, econòmica social i cultural, sinó com una relació basada en les percepcions individuals integrades en qualsevol secta laica, objectiu de la qual és l’enfrontament amb els individus aliens a aquests cercles.

Segurament, aquestes qüestions ens han de fer reflexionar sobre la necessitat d’educar en una cultura proletària, desmarcada de les pautes imposades pel capital. Una educació que no la trobarem en les xarxes socials, ni a les escoles, tant públiques com privades, sinó que haurà de ser fruit d’una educació política al marge dels sistemes controlats pel capital. Heus aquí la importància de la formació política amb contingut de classe, de classe proletària per descomptat. I, heus aquí la importància de conjuminar esforços per a intentar coordinar les diferents escoles de formació que en teoria apareixen anunciades en els programes de les organitzacions que es reclamen del comunisme.

Una tasca immediata, urgent, imprescindible, ha de ser recuperar el color roig intens front els que el volen diluir en coloraines, de la mateixa manera que volen ofegar el cervell proletari en un oceà de expressions, paraules i conceptes que facin oblidar el seu paper de subordinació als desitjos del capital. I organitzar la resistència per a contribuir a establir la connexió entre els fins a llarg termini i els plans col·lectius que ens acostin a la superació de la societat mercantilitzada, de l’Imperialisme S.A.

Josep Cónsola

Octubre 2023