Diuen que a les xarxes socials, una persona (Home? Dona? Quimera?) ha criticat a la seriosa pàgina web https://mpr21.info/ pel fet que va publicar-me un escrit que portava per títol “LGB no tiene nada que ver con TQ+”.
Trist que es vulgui matar al missatger, en lloc de aportar elements que puguin desmentir a l’autor del citat escrit, del qual em ratifico de la primera paraula a la última.
I, com no sóc un aficionat ni inscrit en les nomenades xarxes, aprofito per traduir del castellà i publicar el testimoni d’una de les co-fundadores del moviment Alianza LGB MX , que en la seva pàgina d’inici expressa: “Com a lesbianes, bisexuals i gais, rebutgem la nova homofòbia que s’autodenomina “progressista” #SexoNoGénero.” (https://alianzalgb.wordpress.com/)
PER QUÈ VAIG DEIXAR ANAR LA TQ+? (https://alianzalgb.wordpress.com/2020/09/06/por-que-solte-la-tq/)
Record que quan era molt petita odiava ser una nena. No tenia por de dir-li al món que jo volia ser un nen, el cridava sense pena als adults. Per a mi ser nena era una cosa horrible, no podia fer, dir, ni tan sols vestir com els meus germans menors i els meus cosins. Odiava que en les festes d’aniversaris em regalessin barbies i jocs de te mentre que al meu germà li tocaven les pilotes de futbol, naus espacials i dinosaures. Ser dona representava tot el que no volia ser.
Així vaig créixer, sent una marimacha, nomenada així per família, amistats i persones pròximes per no adaptar-se al que s’espera que sigui una nena. En la meva adolescència vaig descobrir que m’agradaven les dones i vaig començar a dubtar sobre qui era jo.
Ja en la universitat vaig conèixer la teoria queer, mentre escoltava una cançó de Oskar kon k, un cantautor punk que deia estrepitós “queer punk destrueix el sistema, destrueix els cànons”. Em va semblar una frase tan irreverent i transgressora. Vaig començar a investigar sobre el queer, em vaig llegir El gènere en disputa, Manifest contrasexual, Testo Ionqui, etc. Vaig entrar a grups de FB genderqueer, una pàgina on compartia contingut que al·ludia al gènere com performance o actuació. Vaig començar a definir-me com bi gènere, gènere fluid, vaig pensar que estava “fotent al gènere binari” mentre “actuava” com un gènere i després de l’altre.
Estava tan equivocada i es va tornar encara més complicat. Posteriorment, vaig començar a dir que en realitat era un noi perquè actuava com un, parlava com un, em vestia com un. Li vaig donar resposta al perquè em sentia de tal forma des que era petita: en realitat era un home trans.
Vaig començar a usar binder (aplanador de pits), per a aquest llavors jo ja havia desenvolupat una aversió cap al meu cos degut a la sexualització (això ho entendria molt després), veia operacions de mastectomies i després de faloplasties. Vaig començar a pensar quina part de la meva pell sana em llevaria perquè formés un penis. També vaig començar a usar pronoms masculins o neutres i les persones van començar a fer-ho per a referir-se a mi. En aquells dies vaig usar el queer per a donar-li sentit a la meva existència, em vaig dir que en realitat jo era un home heterosexual, negant així per complet el meu lesbianisme. Anys després, vaig entrar a un grup de lesbofeministes que van començar a criticar el queer, el trans i el terme “cisgènere”. Em semblava horrible gairebé tot el que deien aquestes dones.
Comparaven a les persones trans amb la gent transespècie, transedad, transracial, posaven notícies de dones trans que van abusar de dones, adolescents i nenes, “casos aïllats”, vaig dir. Jo em tapava les oïdes cada que escoltava una cosa semblant, em reia, deia TERF! i res del que diguessin podia canviar la meva opinió. No obstant això, aquestes dones em van fer reflexionar sobre mi i de com era important nomenar-me dona i lesbiana, vaig veure la importància de reivindicar-me com a tal.
Vaig llegir una mica més a Monique Wittig, Adrienne Rich, Audre Lorde. Vaig deixar de sentir-me part del queer, ara era una lesbofeminista que tractava fortament de ser “cisgènere”, doncs a estones desitjava una mastectomia, usava binder i pronoms masculins.
Posteriorment vaig tenir l’oportunitat d’entrar a un mestratge. La meva directora de tesi era una feminista marxista de la qual vaig aprendre, entre moltes coses, que el gènere no sols és performance sinó una estructura imposada, igual que la raça i la classe, no el triem (de fet pensar que es pot triar és una idea bastant neoliberal). Va desmantellar en un segon el concepte d’identitat de gènere la qual cosa em semblava més adequat per a entendre la realitat material. Però no m’importava ni vaig reflexionar molt sobre aquest tema, jo continuava dient-li TERF a tota dona que considerava “trans excloent”. Va ser fins que un dia, per atzars del destí, em vaig trobar amb una publicació en Instagram d’un compte que posava “Ser lesbiana amb Disfòria de gènere”, el dibuix il·lustrava a una dona que s’imaginava a si mateixa amb el cos d’un home, amb major musculatura i sense pits. Em vaig identificar tant amb aquest dibuix que vaig estar pendent de totes les publicacions d’aquest compte fins que em vaig assabentar que donaria una xerrada sobre aquest tema pel que em vaig inscriure el més ràpid que vaig poder.
Quan va arribar el dia estava molt emocionada, vaig escoltar atentament tot el que aquesta noia havia de dir. Va fer un recorregut del concepte de Disfòria de gènere i identitat de gènere. Finalment va parlar sobre l’heterosexualitat obligatòria, l’existència lesbiana i sobre com moltes dones sofreixen pressió per a transicionar a causa del que sol dir la societat respecte a les dones que no ens ajustem als rols i estereotips de gènere el que també acaba per generar un rebuig cap als nostres cossos. Em va fer preguntar-me si volia una mastectomia perquè odiava els meus pits, o el que realment odiava era que em sexualitzessin per tenir-los.
Finalment, va concloure amb una pregunta que segueix al meu cap fins al dia d’avui: Si el gènere no existís, la disfòria continuaria vigent? Si les persones que em van envoltar durant gran part de la meva vida no m’haguessin dit coses com «en realitat ets un home», «ets «machito», «per què no et comportes com una nena?», «per què no transiciones?», fins i tot llavors, pensaria en transicionar?
Evidentment el tema em va deixar amb moltíssimes preguntes i algunes respostes.
Vaig buscar la bibliografia que va recomanar, vaig llegir a Sheila Jeffreys, vaig escoltar les veus de dones destransicionades de The Piqui Resilience Project, vaig revisar uns articles de Kalinda Marín criticant la teoria queer i el que anomenaven el transgenerisme. Vaig trobar a moltes dones feministes parlant referent al gènere i de com aquest s’imposava als nostres cossos (molt semblant al que em deien en les meves classes). Aquests textos m’estaven ajudant a entendre d’on venia la meva Disfòria de gènere, d’on venia aquest odi cap al meu cos i cap al “ser dona” i comprendre per què volia fugir de mi mateixa en identificar-me com genderqueer i després com a home trans. Vaig llegir sobre l’Abolicionisme de gènere i com resultava més transgressor que només “jugar” amb aquest. Després vaig veure a Buck Angel parlant del “culte trans”.
Espera, Buck Angel és el primer home trans que vaig conèixer com a figura pública, per què està parlant en contra del trans? Sorpresa! No era l’única persona trans parlant sobre el tema, també estava Debbie Hayton, Jenn Smith, Miranda Yardley, Scott Newgent, etc, exposant el mal que estava fent el transactivisme (de la mà amb el queer) a les dones, a les infàncies, a la població LGB i a les mateixes persones trans!
Posteriorment va passar això del tuit de J.K Rowling i la paraula TERF es va fer tendència perquè Joanne va dir que les dones menstruem. En Twitter la gent deia que Rowling era una persona horrible i que negava l’existència de les persones trans. Jo estava perplexa perquè mai vaig aconseguir comprendre per què era transfòbia afirmar que les dones menstruem. També vaig escoltar a Laura Lecuona parlar sobre l’esborrat de les dones i tot el que deia va començar a tenir sentit per a mi. Finalment, em vaig dir a mi mateixa que no podia continuar secundant cegament el moviment queer i el transactivisme.
Quan es deia que les infàncies eren trans pel fet que volien jugar i vestir-se com “l’altre gènere” o a una autoafirmació (com jo de petita); quan a les lesbianes machorras se’ns diu homes trans que es desisteixen a transicionar; quan la transició i la teràpia de reemplaçament hormonal semblen ser l’única via per a la disfòria de gènere; quan cada vegada més persones destransicionen documentant els danys irreparables que deixen les operacions i els blocadors hormonals en adultes/us i nenes/s; quan les orientacions sexuals van deixar de basar-se en el sexe de les persones per a basar-se en la “identitat de gènere”; quan a les lesbianes se’ns diu que també han d’agradar-nos les “dones amb penis” perquè sinó som transfòbiques sota l’horrible idea del “sostre de cotó”; quan es promouen lleis d’identitat de gènere que permeten que qualsevol persona amb el seu document d’identitat modifiqui el seu sexe per “el seu gènere”; quan van deixar de ser “aïllats” els casos de dones denunciant l’assetjament i abús sofert per part d’homes autoidentificats com a dones; quan parlar de la salut sexual i reproductiva de les dones va començar a ser transfòbia; quan vaig veure que, en la seva majoria, eren homes els qui usaven la paraula TERF per a criticar i deslegitimar a companyes; quan els homes van començar a irrompre en espais segurs per a dones vaig decidir dir: PROU.
Concloc amb una cita que sintetitza el meu sentir: «nocions com identitat, gènere, l’apropiació de la biotecnologia, les aliances amb altres col·lectius i, per descomptat, la diversitat, han de ser revisades, reconduïdes a la justa mesura en què serveixin als reptes d’igualtat i l’emancipació de les dones». Rosa María Rodríguez Magda.
Testimoniatge de K. J. Cofundadora de l’Aliança LGB a Mèxic
Josep Cónsola
Setembre 2023
