No només està canviant el «què» y el «cóm» fer les coses, sinó el «qui som» (Klaus Schwab Fòrum Econòmic Mundial).
l discurs elaborat sobre el transgènere coincideix plenament amb les ordres emanades de les elits corporatives mundials. I com a continuació la compra venda de criatures a demanda per mitjà dels úters de lloguer i el transhumanisme. Tot a major glòria del mercat per satisfer una “necessitat” anteriorment creada a les persones econòmicament solvents.
Dins aquest discurs hem d’emmarcar una relació entre el “qui som” com a proposta del Klaus Schwab en nom del FEM, les teories transgènere del nord-americà Norman P. Spack, i el transhumanisme de F. M. Esfandiary, que en el seu llibre de 1989 (1) va descriure els que considerava signes de l’emergència del “transhumà”, en la seva terminologia, un transhumà és un “humà de transició”, i el suec Nick Bostrom, que planteja crear una imatge prou detallada d’un cervell humà particular, tal vegada deconstruint-lo amb nanobots o introduint talls fins de teixit cerebral en potents microscopis per a una anàlisi automàtica d’imatge. (2)
I, com a síntesi d’aquests tres discursos, el “com fer-ho”. I ací és on neix tot l’entramat dels úters de lloguer per gestar criatures derivades d’òvuls anteriorment seleccionats, fecundats in vitro i injectats a dones sanes i pobres per gaudir-ne dones i homes adinerats, transgères i/o transhumans.
És la versió postmoderna de la eugenèsia, a imatge i semblança de la practicada pel nazisme alemany en els anys 30. Com denomina Laura Nuño: “Nazisme pur i dur: “Lebensborn” (font de vida) 20.000 criatures gestades per dones àries alemanyes o de Txecoslovaquia, Rússia, Polònia i Ucraïna.” (3)
La cosa comença a partir de unes consideracions de Norman P. Spack, el nomenat “pare” de la revolució trans i defineix el Ted-talks amb el títol “How I help transgerder teens become who they want to be” (2007) : “Quan les persones joves detenen la pubertat abans de que els seus cossos s’hagin desenvolupat, i després s’hormonen durant anys, amb tota probabilitat seran estèrils.” (4)
Primer una gran campanya enverinada del Fons Econòmic Mundial sobre “qui som”, després les noves definicions que s’insereixen en tots els àmbits de la vida començant per l’escola amb el recolzament del funcionariat educatiu, la Organització Mundial de la Salut i la complicitat mèdica dedicada al negoci dels canvis de sexe. El Director General de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, al dictat de les corporacions farmacèutiques, al maig de 2019 va modificar la classificació de Disfòria de Gènere en el seu manual de patologies. D’estar classificada en el nomenclàtor de psiquiatria, ara apareix en el de Salut Sexual i amb una nova denominació: Incongruència de Gènere (5). Aquest canvi és molt benvolgut per la indústria farmacèutica ja que menors i joves podran ser diagnosticats molt aviat ( des dels 3 anys) i amb això constituir una gran base de futurs clients. El transgenerisme s’emmarca com un problema mèdic, i per a la disfòria de gènere de la infància necessiten blocadors de la pubertat i estan sent preparats per a una vida de medicalització.
“La diversitat corporal sembla ser el problema central, no la disfòria de gènere; això i desvincular a les persones de la seva biologia mitjançant distorsions del llenguatge, per a normalitzar l’alteració de la biologia humana. Institucionalitzar la ideologia transgenerista fa precisament això. Aquesta ideologia està sent promoguda com una qüestió de drets civils per homes rics, blancs i amb una enorme influència que es beneficiaran personalment de les seves activitats polítiques.” (6)
A continuació unes molt ben dissenyades campanyes publicitàries basades en la “llibertat” individual, després un cúmul d’articles aparentment científics subvencionats per les empreses farmacèutiques. I per acabar fent-se ressò un grapat d’associacions del més variat color demanant que es subvencionin totes aquestes operacions amb els pressupostos de la Seguretat Social.
I en l’epicentre d’aquest maremàgnum, realitzant tots els ardits legals i assessorant l’elaboració de legislacions en diversos països es troba com a element coordinador el bufet d’advocats més gran del món: DENTONS, que segons la seva pàgina web es defineix d’aquesta manera: ”Som policèntrics. Dentons no té una seu única, ni una cultura nacional dominant. Som globals. Amb oficines en més de 200 ubicacions en 80 països. Amb més de 20,000 persones a tot el món, oferim als nostres clients talent divers amb una experiència àmplia i profunda que cap altra firma d’advocats pot igualar.” (7)
Al seu costat el conglomerat mediàtic Thomas Reuters Foundation amb el suport de la Unió Europea i IGLYO (International Lesbian, Gai, Bisexual, Transgender, Queer & Intersex Youth and Student Organisation), una poderosa organització per a incorporar en tots els nivells educatius des de primària fins a la universitat aquestes teories sota el mantell de “drets humans” el que no és una altra cosa que els “drets de les farmacèutiques”.
Kajsa Ekis Ekman es pregunta respecte a l’informe “Trnaspersoner i Sverige-förslag för staällning och bättre levnadsvillkor” Informe oficial suec de 2017: “Es esbalaïdor, un estudi que te com objectiu fer la vida més fàcil a una minoria en situació de vulnerabilitat acaba derivant en que la societat ha de canviar radicalment la seva definició de sexe. ¿Què te a veure una cosa amb l’altra?” (8)
Cal dir que Suècia, amb una falsa aureola de progressisme, és capdavantera en la difusió de les ordres del Fòrum Econòmic Mundial, tal com va fer amb el tema del canvi climàtic posant una noieta a fer de portaveu dels inversionistes del capitalisme verd capitanejats pel que va ser vicepresident dels Estats Units Al Gore, al seu torn membre del Comitè Executiu del Fòrum Econòmic Mundial.
Partint de la premissa de que qualsevol pugui posar-se el color que vulgui, caminar fent saltirons o anar vestit amb frac o faldilles, cal no discriminar ningú per això. La reflexió ha d’anar més enllà dels anunciats propagandístics i cercar l’arrel d’una moda impulsada, orientada i finançada pel conglomerat mèdic-farmacèutic que de la mateixa manera inventa malalties per tal d’anar omplint les butxaques dels accionistes. Cada nova patologia inventada, (9) es converteix en un cúmul de nous clients i aquests es diagnostiquen com a crònics o amb la suposada necessitat de medicar-se permanentment, vol dir que la afluència de drogues de tota mena i de per vida, es la aspiració d’aquesta “banda”, objectiu de la qual no és vetllar per la salut de la població, sinó com aquesta població caigui en una dependència total de mil i un professionals i fàrmacs. Aquesta dependència que pot començar a partir dels dos o tres anys i durar tota la vida (com els bloquejadors de pubertat primer i les hormones desprès) és la ambició del conglomerat farmacèutic que des de fa uns anys s’han posat com a fita començar a medicar des de la més tendra infantesa, al igual que han fer amb l’invent del Dèficit d’Atenció. (GnRH, TDH, )
El catecisme del Fòrum Econòmic Mundial, per veu de Klaus Schwab ja ha deixat clar que es tracta de “qüestionar el que significa ésser humà”. A partir d’aquesta afirmació és quan podem analitzar les teories “trans” i tot l’entramat que hi ha en relació a elles.
La periodista sueca Kajsa Ekis Ekman fa anys realitza una labor de recerca sobretot l’entramat que s’amaga darrere del discurs LGTBIQ i la seva relació tant amb les teories derivades de les orientacions de Schwab com de la influència del complex acadèmic i mèdic-farmacèutic en la difusió i enaltiment del transgenerisme. En el seu llibre realitza una defensa del paper de la dona en la societat des d’una perspectiva feminista i amb contingut de classe. (10)
“Cada persona que no està satisfeta amb el seu cos és un èxit per a la indústria farmacèutica” afirma Kajsa. La facturació del mercat de reassignació de sexe als Estats Units va ser de 316 milions de dòlars l’any 2019 i es preveu un increment del 25% de mitjana entre 2020 i 2026.
Així mateix la interessant recerca duta a terme per la nord-americana Jennifer Bilek, i arriba a la conclusió després d’un minuciós repàs a les interrelacions entre finances, noves tecnologies i màfia mèdic-farmacèutica que homes blancs milionaris amb una enorme influència cultural estan finançant el lobby transgènere i diverses organitzacions transgeneristas. Aquests inclouen, però no es limiten, a Jennifer Pritzker; George Soros; Martine Rothblatt; Tim Gill; Drummond Pike; Warren i Peter Buffett; Jon Stryker; Mark Bonham; i Ric Weiland La majoria d’aquests homes multimilionaris financen el lobby i les organitzacions transgènere. En l’actualitat, la despesa global total declarat destinat a organitzacions LGBT s’estima en 424 milions de dòlars.
“La biogenètica està preparada per a ser la inversió del futur”, diu Rothblatt, qui ha encapçalat una corporació farmacèutica massiva i ara està fortament invertint en biogenètica i trasplantaments. El transgenerisme està en l’epicentre del complex industrial mèdic, el qual, segons algunes estimacions, és fins i tot més gran que el complex industrial militar. Jennifer Bilek es pregunta: “Qui treballa per a institucionalitzar la ideologia transgenerista? A part de les grans sumes invertides pels homes esmentats anteriorment, els governs i les corporacions tecnològiques i farmacèutiques han apostat per a institucionalitzar i normalitzar el transgenerisme com un estil de vida. Aquest entramat de milionaris i el complex industrial mèdic-farmacèutic està donant forma a la narrativa sobre el transgenerisme i normalitzant-la dins de la cultura”. (11)
Penny Pritzker va ser membre del Consell Assessor del Consell d’Ocupació i Competitivitat i Recuperació Econòmica del president Obama. Va ser copresidenta nacional de “Obama for America 2012” i presidenta de finances nacionals de la campanya presidencial d’Obama en 2008. Com a secretària de comerç d’Obama, Penny Pritzker va ajudar a crear l’Institut Nacional per a la Innovació en la Fabricació de Productes Biofarmacèutics (NIIMBL,The National Institute for Innovation in Manufacturing Biopharmaceuticals), en facilitar una concessió de 70 milions de dòlars del Departament de Comerç dels Estats Units, el primer finançament d’aquest tipus.
Soros i Tim Gill són altres dos importants patrocinadors del moviment transgenerista que van aportar milions de dòlars perquè Obama fos triat, i Stryker va ser un dels cinc principals contribuents a la campanya d’Obama. Sota Obama i el president George W. Bush, el govern federal també va finançar a la Fundació Tides amb 82.7 milions de dòlars, que al seu torn va donar 47.2 milions de dòlars a qüestions LGBTQ.
Els qui financen organitzacions «trans» i normalitzen el transgenerisme estan canalitzant fons i invertint en la mateixa infraestructura mèdica. Això difícilment pot ser una coincidència quan els productes farmacèutics i la tecnologia són absolutament essencials per a les persones transgènere.
En la perifèria del discurs, apareixen els conceptes “drets humans” “drets civils” “llibertat d elecció” “drets dels infants”. Hem d’analitzar per què això s’emmarca com una qüestió de “drets” quan les qüestions principals són l’acumulació de capital i l’enginyeria social. Gegants de la indústria farmacèutica i de la tecnologia estan promovent el transgenerisme com Janssen Therapeutics, la fundació de Johnson and Johnson, Viiv, Pfizer, Abbott Laboratories, Bristol-Myers Squibb Company i Boehringer Ingelheim Pharmaceuticals, al costat de les corporacions tecnològiques com Google, Microsoft, Amazon, Intel , Dell i IBM.
L’expansió massiva de la infraestructura mèdica i tecnològica per a una petita fracció de la població amb disfòria de gènere, canalitza a aquest projecte pels qui inverteixen molt en les indústries mèdica i tecnològica, sembla tenir sentit sol en el context de desenvolupar els negocis relacionats amb la modificació del cos humà en el camí de la moderna eugenèsia i els seus derivats.
Una de les conseqüències d’aquestes campanyes es un augment la esterilitat de les dones i la pèrdua de espermatozous en els homes, al costat d’altres efectes fruit de la contaminació química, dels xenoestrògens, dels aliments adulterats, etc. I els nous amos del món han trobat la solució: Fer embarassar i parir a dones sanes de qualsevol indret i comprar les criatures nascudes de la fecundació d’uns òvuls i uns espermatozoides seleccionats en el gran mercat global. Tot això per que en puguin gaudir les persones econòmicament solvents.
ELS ÚTERS DE LLOGUER
Cal recordar el Premi Nobel de Química de 2020 atorgat a Jennifer Doudna i Emmanuelle Charpentier per les “Tisores genètiques CRISPR-Cas9” a fi de “editar” criatures a demanda amb característiques especials. Tan sols falta la implementació de les lleis “ad hoc” per a la seva posada massiva en el mercat.
Laura Nuño parla de una nova forma de plusvàlua genérica com un “Biocolonislisme que deslocalitza la producció i garanteix que els trets fenotípics de les criatures s’ajusten a una demanda racialitzada (quan no racista)” (12)
“Les adopcions preveuen probes de idoneïtat per els pares/mares, mentre que els ventres de lloguer imposen exigències només a les dones gestants. Les adopcions protegeixen l’interès superior del menor, i els ventres de lloguer protegeixen els interessos de les empreses i comitents.” (13) Així doncs, cal entendre que qualsevol persona, home o dona, amb les seves facultats mentals distorsionades, amb antecedents penals, amb ús i abús de fàrmacs i drogues de tota mena…, te el “dret” de comprar una criatura. Ni més ni menys que una paròdia del discurs sobre la protecció de la infantesa.
“El Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (i el Fòrum Econòmic Mundial) aproven tàcitament una pràctica que compleix amb el deure de les nacions deutores d’explotar i exportar “tots els seus recursos naturals” (14) I les dones dels països deutors són considerades recursos naturals fruit de les quals són exportables. Caldria afegir que les dones pobres que lloguen el seu úter i venen els seus fills, segons aquesta doctrina estan considerades com “emprenedores”.
Els lloguers d’úters i el mercat de compra-venda de criatures ja passa a ser un sector molt lucratiu de la economia global; la reproducció humana es deslocalitza, de la mateixa manera que altre tipus de produccions com la metal.lurgia o la tèxtil.
María José Guerra Palmero diu: “Crec que pot parlar-se de neocolonialisme reproductiu i fins i tot de tràfic de dones per la explotació reproductiva, un cop vist que el paper de intermediaris i agències pot assimilar-se a altres activitats com el proxenetisme” i es pregunta si es considerarà en el futur dedicar-se a la gestació subrogada com una ocupació laboral femenina, com un treball equiparable a d’altres (15)
O com diu Saskia Sassen, les lògiques de la servitud s’imposen a les classes socials més febles i feminitzades en la fase actual del capitalisme. (16)
“S’ha construït un relat en el qual els desitjos es converteixen en drets, els processos biològics en tècniques, la loteria genètica en selecció genètica, les dones en mitjans, les criatures en mercaderies, les classes socials en classes genètiques, el feminisme en masclisme i la defensa dels drets humans en paternalisme”. (17)
LA ALIENACIÓ COM A CONSEQÜÈNCIA
La alienació es el pas universal del valor de ús al valor de canvi. Marx utilitza indistintament en 1844 “Entäusserung” i “Entfremdung” per a designar expropiació/despossessió i estranyament/allunyament respectivament. Encara que l’anàlisi de Marx està centrat en les relacions capital-treball en la creixent industria, inclou diverses reflexions que van més enllà del que es nomena venda de la força de treball i la teoria de la plusvàlua.
Si el producte del treball s’aliena o separa del productor es perquè aquest producte pertany a un altre, si la seva activitat productiva mateixa està alienada és perquè es tracta d’un treball per un altre i si la persona està alienada del seu ser genèric es perquè està alienada respecte a una altra persona. La alienació de la persona i en general tota la alienació de la persona amb sí mateixa només es realitza i s’expressa en la seva relació amb les demés persones en una societat capitalista presidida per la competència en la que “homo homini lupus” (L’home és un llop per a l’hombre), frase utilitzada per Thomas Hobbes en la seva obra El Leviatán (1651).
La forma més general d’expressar la alienació consisteix en dir que es tracta de la expropiació d’una persona per una altra persona, però només a partir de les seves formes concretes, incloses les formes ideològiques, es pot analitzar científicament la alienació. Aquestes formes concretes són econòmiques en la seva rel.
Subrogar, del llatí “subrogàre”, posar una cosa o persona en lloc d’altre.
Llogar, del llatí “alquilé”, deixar a algú una cosa per que la utilitzi u ocupi.
Vendre, del llatí “vendêre”, 1) entregar una cosa a algú rebent diners per ella. 2) Obrar algú en contra de les seves conviccions o de manera indigna per obtenir un profit material.
“Lloguer d’úters”, “venda de criatures”, “alienació de dones”, serien les paraules adequades per a designar les operacions mercantils per mitjà de les quals dones econòmicament febles, engendren i pareixen criatures per a ús y goig de dones i homes econòmicament forts. En lloc d’aquests conceptes que defineixen clarament una part de la “comercialització de l’ànima”, que expressava Robert Kurz, s’ha inventat el concepte de “gestació subrogada” o “portadora gestacional” o “mare portadora” de igual manera que ho descriu Víctor Klemperer: “les paraules poden actuar com dosis ínfimes d’arsènic: un les empassa sense donar-se compte, a primera vista semblen no tenir cap efecte, i al cap d’un temps es produeix l’efecte tòxic “. (18) Però en definitiva encara que la mona es vesteixi de seda, mona queda. I en definitiva ja no se tracta de la doble explotació (a casa en el treball) de les dones, o la triple segons les persones defensores del feminisme independentista, sinó de la quarta explotació estretament lligada a la producció material, no d’objectes, sinó de éssers humans tractats como “coses” estranyes en relació a qui les produeix de la mateixa manera que en la relació capital/treball, que en la mesura que es valoritza el món de las coses, se devalua en raó directa el món de les persones. És, una personificació de las coses i la cosificació de les persones.
Elizabeth Kane la primera dona amb contracte comercial d’úter de lloguer a Estats Units, i posteriorment membre destacada de la Coalició Nacional contra la Gestació Subrogada, feia aquestes declaracions: “Una dona, mare subrogada, es sent com un tub d’assaig recobert de carn durant tota la experiència. A mesura que el fetus creix, la dona es despersonalitzada, fragmentada, perdent la seva integritat com persona i es converteix en una màquina per fabricar criatures” (19)
“Treball de part” es una expressió acceptada i emprada per obstetres, llevadores i dones que acompanyen en el embaràs, part i naixement d’una criatura. El embaràs, el part, el naixement, son “treballs socialment útils” no alienants quan no son estranys ni expropiats.
“Quan un producte (activitat productiva) passa a ser d’un altre, es converteix en “alienus”, (aliè, que no pertany) en “fremd” (estrany, estranger) i això no es dir de una cosa que passa a ser d’un altre, que indicaria una transmutació de la essència, sinó una cosa “de” algú que passa a ser “d’un” altre, que indica un pas de “propietat” a “expropiació” el qual no es altra cosa que un problema socioeconòmic.” (20)
Solament des d’aquesta perspectiva de caràcter socioeconòmic seria lícit analitzar l’entramat lingüístic creat per establir uns nous models de transformació cultural que avalin la mercantilització total del gènere humà d’acord amb els paràmetres de deshumanització necessaris per incrementar la ja estesa alienació social.
Qualsevol referència a suposats “drets”, a “disposar del cós”, a “altruisme”, a “lliure elecció i quantes definicions més s’inventin, amaguen precisament el seu caràcter mercantil i són la defensa de les persones econòmicament solvents i el entramat mèdic-farmacèutic que les acompanya en un exercici d’explotació biològica en el qual a diferència de la relació laboral que tant explota a homes com a dones, en aquest cas les úniques explotades són les dones. És una relació capital-treball radicalment masclista, o com diu Ana de Miguel: “El mite de la lliure elecció és, un poderós motiu del neoliberalisme sexual” (21)
LA MATÈRIA PRIMA: EL MERCAT D’ÒVULS
Per aquest negoci, es precisa inicialment la “matèria prima” i aquesta s’obté en el mercat d’òvuls, en unes campanyes fonamentalment en institucions universitàries. Tot i que les “tarifes oficials” parlen d’un preu de 600€ si aquests òvuls es venen a una empresa pública i de 1.000€ si ho fan a una de privada, hi ha pagaments superiors segons les característiques de cada noia. Perquè la propaganda a les Universitats? Doncs per assegurar que les persones donants com a mínim, han acabat els estudis secundaris, ja que les empreses dedicades a aquest negoci seleccionen trets específics. A Estats Units es poden veure anuncis en els que es detalla el color de la pell, dels ulls i el caràcter de la dona que ven els òvuls, i si estudia en una universitat de prestigi, obté notes brillants i si te bones facultats musicals, és a dir, si es considera una “donant VIP”poden arribar a pagar 30.000 dòlars. (22)
El mercat del espermatozoides a 40€ prèvia selecció, però a diferencia dels òvuls no comporta cap mena de tractament hormonal ni té efectes secundaris, en canvi les dones estan sotmeses a un tractament previ per tal d’aconseguir una ovulació múltiple.
“Font de Vida” (Lebensborn) era el nom del projecte eugenèsic del nacionalsocialisme alemany dels anys 40 del segle XX, amb el propòsit de engendrar noves fornades de criatures àries en la perspectiva de guanyar la guerra i estendre el Reich. Gairebé la mateixa consigna es utilitzada per las propagandes de les industries de compra d’òvuls, amb els mateixos propòsits, a més de dones caucàsiques (pel que fa a Europa i Amèrica), es cerquen dones amb un cert “coeficient intel.lectual” i característiques determinades. Uns òvuls per per tenir-los a disposició de la demanda en el mercat.
QUI SELECCIONA LA MATÈRIA PRIMA?
Diversos laboratoris, majorment privats. Una industria que mou 600 milions d’euros anuals i que segueix creixent i que es nodreix de la matèria primera de milers de dones joves que passen per un procés de hiperhormonització per tal que els seus ovaris reprodueixin una vintena d’òvuls en un sol cicle, per després sotmetre’s a una cirurgia per extreure’ls. Segons les dades de la entitat privada Sociedad Española de Fertilidad informa que en l’any 2018 s’extreien 19,4 òvuls per punció, més de 290.000 en 15.179 cicles.
Si una dona genera uns 400 òvuls durant tota la seva vida, cal pensar l’estrès que suposa pel funcionament hormonal normal aquestes sobre estimulacions.
Eva Gutiérrez Olivares explica: “Espanya és el segon exportador mundial d’òvuls, hi ha unes 400 clíniques de fertilitat… I va posar en el mercat un 55% de les “donacions” de tot Europa. Es posi sota el nom de “compensació per molèsties” o com es vulgui dir, el cert és que aquestes quantitats que es paguen poden suposar un sou”.
A partir del 2008, l’any de la crisi, es va disparar el nombre de donants d’òvuls fins arribar a fer més de deu extraccions a moltes dones, malgrat que la Llei només per met fins a sis. Sense dades sobre els efectes secundaris només cal esperar fins que el cos de la dona digui prou.
Segueix Eva Gutiérrez: “La mateixa industria que ens parla a nosaltres d’altruisme i d’obrar per amor al pròxim es la que fa negoci a costa de vendre els nostres òvuls… la falsa donació d’òvuls i els úters de lloguer són els mateixos mercats relacionats, i tots dos es nodreixen de dones amb necessitats econòmiques i són un negoci basat en el desig de tenir fills utilitzant a d’altres persones… Tenim que deixar de parlar de ovodonació i parlar clarament de venda i explotació. Hem de fer entendre que el altruisme no és la raó de vendre els òvuls, sinó la necessitat. És explotació reproductiva.” (23)
En aquest procés de dones donants d’òvuls hi ha que moren, altres queden estèrils, altres desenvolupen càncer, hiperestimulació ovàrica, endometriosis,… Tot això deixa en evidencia una industria que treu molts beneficis però no assumeix les conseqüències de les seves accions
EL TRANSHUMANISME
El Transhumanisme o com millorar la raça humana mitjançant el desenvolupament tecnològic i està estretament lligat a les consideracions que he realitzat anteriorment sobre el transgènere.
Ja en 1923, el bioquímic britànic John Burdon Sanderson Haldane va publicar l’assaig “Daedalus; or, science and the future”, (Dèdal; o, la ciència i el futur), en el qual va argumentar que resultarien grans beneficis de controlar la nostra pròpia genètica, i la ciència en general. Va predir una societat on la genètica s’empraria per a fer a la gent més alta, més sana i més intel·ligent, i on la ectogènesi (la gestació de fetus en ventres artificials) seria comú “…Si no es porta a terme la ectogènesi, no hi ha dubte que la civilització s’enfonsarà en un temps mesurable a causa de la major fertilitat dels membres menys desitjables de la població en gairebé tots els països… En el futur tal vegada és possible, mitjançant la criança selectiva, canviar el caràcter tan ràpidament com les institucions… ja sabem que moltes de les nostres facultats espirituals només poden manifestar-se si unes certes glàndules, especialment la tiroides i les glàndules sexuals, funcionen correctament, i que canvis molt diminuts en aquestes glàndules afecten enormement el caràcter… En tots els països de la terra hi ha molta gent, i gent normal i corrent, que està a favor de la idea, d’una forma o una altra, d’un estat mundial. No suggereixo que un Estat mundial vagi a sorgir de la lliga actual (Societat de Nacions), ni tampoc de la tercera internacional. Simplement observo que existeix un desig generalitzat i organitzat d’una institució d’aquest tipus, i diversos nuclis possibles per a això. És possible que es necessitin una o dues guerres mundials per a convertir a la majoria.” (24)
L’assaig de Haldane va arribar a ser un supervendes i va iniciar una cadena de discussions orientades al futur, incloent “The world, the flesh and the devil”, (El món, la carn i el diable) de John Desmond Bernal (1929), que especulava sobre els implants biònics, així com sobre les millores mentals que sorgeixen de la ciència social avançada i de la psicologia
La paraula “transhumanisme” sembla haver estat usada per primera vegada pel germà de Aldous Huxley, Julian Huxley, biòleg, que va ser també el primer director general de la UNESCO i fundador del Fons Mundial per a la Naturalesa. En “Religion without revelation” (Religió sense revelació) de l’any 1927, va escriure: “L’espècie humana pot, si ho desitja, transcendir-se a si mateixa –no sols individualment, sinó íntegrament, com a humanitat. Necessitem un nom per a aquesta nova creença. Tal vegada transhumanisme servirà: l’home romanent home, però transcendint-se mitjançant la realització de noves possibilitats per a la seva naturalesa humana.” (25)
“Brave new world”, (Un món feliç) de Aldous Huxley, publicada en 1932, ha tingut un impacte perdurable en els debats sobre la transformació tecnològica humana. Huxley descriu una distòpia on el condicionament psicològic, la biotecnologia, i la droga opiàcia “soma” mantenen a la població plàcidament en una societat de castes estanca i conformista, governada per deu controladors mundials. Els nens són manufacturats en clíniques de fertilitat i gestats artificialment. Les castes inferiors són encantades químicament a fi de limitar el seu desenvolupament físic i intel·lectual. Des del naixement, els membres de cada casta són adoctrinats durant el somni per veus gravades que repeteixen les consignes de la religió oficial, i condicionats per a creure que la seva pròpia casta és la millor a la qual es pot pertànyer.
En les primeres dècades del segle XX, no sols racistes i ideòlegs de dretes sinó també un nombre de progressistes socials d’esquerres es van preocupar pels efectes de la medicina i les xarxes de seguretat social sobre la qualitat del patrimoni genètic humà. Van creure que la societat moderna permetia sobreviure a molts individus “no aptes” i temien que això portés a una deterioració de l’espècie. Com a resultat, molts països (incloent els Estats Units, el Canadà, Austràlia, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, i Suïssa) van implementar programes eugenèsics promocionats per l’estat.
Segons Nick Bostrom, filòsof suec de la Universitat d’Oxford planteja en “Do you live in a computer simulation?” (Vius en una simulació informàtica?), que una altra tecnologia hipotètica que tindria impactes revolucionaris és la “uploading” (pujada), és a dir la transferència d’una ment humana a un ordinador. Això implica els següents passos: primer, crear una imatge prou detallada d’un cervell humà particular, tal vegada desconstruint-lo amb nanobots o introduint talls fins de teixit cerebral en potents microscopis per a una anàlisi automàtica d’imatge. Segon, d’aquesta imatge, reconstruir la xarxa neuronal que el cervell va desenvolupar i combinar-la amb models computacionals dels diferents tipus de neurones. (26)
La realitat virtual; el diagnòstic genètic pre-implantacional; l’enginyeria genètica; els medicaments que milloren la memòria, la concentració, la vigilància i l’humor; drogues pel rendiment; cirurgia estètica; operacions de canvi de sexe; pròtesi; medicina anti-edat; interfícies humà-ordinador més pròximes: aquestes tecnologies estan ja aquí o pot esperar-se que ho estiguin en els pròxims anys. Conforme madurin, la combinació d’aquestes capacitats tecnològiques podria transformar profundament la condició humana.
Un altre transhumanista va ser F. M. Esfandiary, que en el seu llibre de 1989 “Are you a transhuman?” (És vostè un transhumà?), va descriure els que considerava signes de l’emergència del “transhumà”. En la seva terminologia, un transhumà és un “humà de transició”, algú que, en virtut del seu ús de la tecnologia, els seus valors culturals i la seva manera de vida constitueix un enllaç evolutiu amb l’era de posthumanitat que ve. Els signes que va anotar com a indicatius de l’estatus transhumà incloïen pròtesi, cirurgia plàstica, ús intensiu de telecomunicacions, un perfil cosmopolita i una manera de vida rodamón, androgin, de reproducció mediada (tal com fertilització in vitro).
L’Associació Mundial Transhumanista va ser fundada a principis de 1998 per Nick Bostrom i David Pearce, per a proporcionar una base organitzativa general per a tots els grups i interessos transhumanistes al llarg de l’espectre polític. L’objectiu era també desenvolupar una forma de transhumanisme acadèmicament. L’any 2001 va canviar el nom per Humanity Plus i va començar a construir una vigorosa xarxa internacional de grups locals. Actualment, té al voltant de 5.000 membres de més de 100 països. I entre els seus directius figuren un grapat de transgèneres.
L’Institute for Ethics and Emerging Technologies, un Tink-Tank aparentment sense ànim de lucre, va ser establert en 2004 a fi de “promoure l’ús ètic de la tecnologia per a ampliar les capacitats humanes”. (27). L’any 2009 va fer-se una revisió de la Declaració Transhumanista (42WTA The Transhumanist Declaration 2002). (28)
LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL
Paral·lel a tot aquest entramat, en el qual hem pogut donar un petit repàs a les implicacions financeres, científiques, culturals i polítiques, podem tornar a les propostes del Fòrum Econòmic Mundial a través del seu màxim exponent Klaus Schwab en “Com configurar el futur de la quarta revolució industrial” (29) quan planteja la incorporació de microxips a la població mundial per a “una exploració cerebral detallada per a avaluar el risc de seguretat d’un individu”.
Així com els algorismes són utilitzats ja des de fa molt de temps per a la selecció de personal i per a l’operativitat de moltes empreses, la intel·ligència artificial convencional es basa en una anàlisi formal i estadístic del comportament de l’ésser humà amb la finalitat de copiar aquest comportament per a l’elaboració d’algorismes. La intel·ligència computacional coneguda com a simbòlic-inductiva se centra en el desenvolupament d’habilitats i mecàniques de pensament humà, mitjançant l’aprenentatge continu i progressiu que ve dau per la interacció amb l’ésser humà. Aplicat en les ciències de la computació es caracteritza per la capacitat de raonar d’un agent no viu, elaborant algorismes genètics (anàleg a l’ADN), xarxes neuronals artificials (anàleg al cervell humà) i raonament mitjançant una lògica formal anàloga al pensament abstracte humà.
S’usen en el control de sistemes, planificació automàtica, diagnòstics i consultes, reconeixement d’escriptura, parla i patrons. Els sistemes d’intel·ligència artificial són ja part de la rutina en economia, medicina, enginyeria i forces armades. Sistemes que actuen com a símils humans i imiten el seu comportament.
Una de les escoles d’intel·ligència artificial que es denomina com IA simbòlic-deductiva es basa en l’anàlisi formal i estadístic del comportament humà davant diferents problemes. El gran experiment social lligat a la Pandèmia ha pogut recollir centenars de milions de dades sobre el comportament humà davant les declaracions d’estat d’emergència o de setge, els confinaments i les percepcions subjectives de la població i les seves reaccions davant els discursos esbiaixats dels mitjans de comunicació. Dades que en circumstàncies normals haguessin estat impossibles de recopilar i que seran la base sobre la qual es construiran els sistemes de control.
L’anul·lació del contacte humà, els aïllaments, les relacions virtuals s’assemblen a la trama argumental de la pel·lícula de l’any 2013 “Her” del director Spike Jonze en la qual en un futur pròxim, Theodore, compra un dia un nou sistema operatiu basat en el model d’Intel·ligència Artificial, dissenyat per a satisfer totes les necessitats de l’usuari. Per a la seva sorpresa, es crea una relació romàntica entre ell i Samantha, la veu femenina d’aquest sistema operatiu, l’objecte d’amor de Theodore no té un cos. (30)
La intel·ligència artificial estaria en condicions de crear un cos virtual amb una sensació tàctil. Es prediu un sistema operatiu intuïtiu, que aprèn i evoluciona mentre conviu amb l’usuari. És la transhumanització en la qual no hi ha espai per a les relacions personals, l’acostament i l’organització que relacionat amb el control social, pretén avortar qualsevol indici de protesta massiva contra l’ordre ESTABLERT.
UNA MIRADA ECONÒMICA
Es pot constatar l’existència d’un teixit geopolític, geoestratègic, econòmic, polític, biològic i cultural que, ja sigui emparat en nom del liberalisme o d’un pseudo socialisme, segueixen unes mateixes pautes respecte a la concepció globalitzadora. Les diferències subsisteixen quan per part dels capitals occidentals s’intenten posar impediments al “lliure mercat”. Podríem dir que els grans defensors d’Adam Smith són els que antany es van enfrontar a les seves teories i com una paradoxa, els deixebles de Smith són els que reneguen del seu llegat en negar el “dret a la competència”. El món a l’inrevés.
Marx, en El Capital assenyala “Mentre les coses van bé, la competència consolida la fraternitat de la classe capitalista de manera que cada capitalista comparteix el botí comú en proporció a la magnitud de la seva respectiva inversió; però quan ja no es tracta de compartir beneficis, sinó de compartir pèrdues, cadascun d’ells tracta de reduir la seva pròpia part al mínim i descarregar-la sobre un altre. Les pèrdues són inevitables per a la seva classe, però quan ha de perdre cada capitalista és una qüestió de força i astúcia, i la competència es converteix llavors en una lluita entre germans enemics” (31)
L’economista i historiador Robert Brenner va escriure en 1998 una àmplia anàlisi assenyalant que troba els orígens de l’estancament en la sobre capacitat i sobre producció, generades per l’exacerbació de la competència internacional, que ha reduït bruscament la taxa de rendibilitat a l’ample del món capitalista desenvolupat. La crisi va ser exacerbada perquè les corporacions van respondre intentant millorar la seva competitivitat mitjançant el canvi tecnològic, menors salaris, i assegurant massives reduccions en les despeses de benestar social. Brenner traça les enormes transformacions que van provocar la crisi d’inversions i la seva repercussió en la manufactura mundial; el creixent domini del capital financer; el canvi paral·lel des dels subsidis Keynesians a la rigorositat monetària, equilibri pressupostari i màrqueting neoliberal; la degradació del treball mitjançant retallades salarials i “downsizing” (reducció de personal) i l’aparició de nous centres d’acumulació de capital a Àsia.
Realitza les següents consideracions: “… Des de la victòria del Reaganisme-Thatcherisme a fins dels 70, el capital ha aprofundit enormement el seu domini, especialment als EUA. L’augment dels salaris ha estat reprimit eficientment. L’austeritat fiscal, combinada amb un crèdit ajustat, ha provocat una deflació mundial. Els rics s’han beneficiat de diverses rodes de reducció d’impostos. Indústria rere indústria ha estat desregularitzada per a afeblir els sindicats. El flux global dels capitals s’ha anat deslliurant progressivament de manera que les corporacions multinacionals i els bancs poden recórrer millor el món en cerca de les ubicacions més rendibles per a les seves activitats. Les finances han estat desencadenades per a crear nous mitjans barrocs d’esprémer més diners dels diners. Els brutals programes d’estabilització del Banc Mundial i del FMI han estat acceptats com una bíblia. I més encara, els règims estatistes de la ex Unió Soviètica i d’Europa Oriental han col·lapsat, i la Xina ha pres un camí capitalista… La base fonamental intuïtiva de la idea que ha començat una nova època econòmica, que requereix d’un ‘nou paradigma’ per a ser compresa, és sens dubte l’acompliment espectacular del mercat borsari… El problema fonamental és precisament invers a la hipòtesi de A.Smith puix que, en la pràctica, totes les principals economies del món tracten de sortir de les seves dificultats a través d’un gran augment simultani de les seves vendes en el mercat mundial, basat en una nova i més profunda fase de repressions salarials i austeritat macroeconòmica, l’inevitable flux d’exportacions probablement esdevindrà en una redundància de la producció, una competència més intensa i en mercats sobresaturats, més que en beneficis mutus del comerç.” (32)
Però tal vegada la característica que pot deixar una petjada més profunda que els enfrontaments econòmics i comercials les conseqüències dels quals pagaran la majoria dels assalariats del primer món i els pagesos de la perifèria, serà de caràcter cultural.
Amb una inflexió desconeguda fins avui, que imposarà uns continguts curriculars uniformitzats des dels parvularis fins a les universitats. Aquests continguts estaran presidits per una forta component ideològica i la pèrdua de la noció de l’espai i el temps a través d’una exaltació de les virtualitats de les tecnologies cibernètiques, la professió de fe en la Intel·ligència artificial i l’assumpció de viure sota vigilància permanent.
El gran experiment social a nivell mundial ha servit per a calibrar el comportament i el grau d’acceptació, submissió i consens de la majoria de la població, s’ha realitzat mitjançant la cobertura mediàtica d’una suposada pandèmia. Els organitzadors de la mateixa que estaven asseguts al voltant de la taula del Event201 a l’octubre de 2019 coincideixen amb els postulats del Fòrum Econòmic Mundial.
La lliçó que es pot extreure després de dos anys, és la reafirmació de la primacia de les bases ideològiques del capitalisme (amb qualsevol dels seus qualificatius) a nivell mundial. Tan sols petits reductes de resistència aquí o allà continuem defensant uns postulats diametralment oposats a la “Nova Normalitat”.
Dues reflexions de Marx:
“La desvaloració del món humà creix en raó directa de la valorització del món de les coses. El treball no sols produeix mercaderies; es produeix també a si mateix i a l’obrer com a mercaderia, i justament en la proporció en què produeix mercaderies en general.” (33) “Per a superar la propietat privada basta el comunisme pensat, per a superar la propietat privada real es requereix una acció comunista real. La història l’aportarà i aquell moviment, que ja coneixem en pensament com un moviment que se supera a si mateix, travessarà en la realitat un procés molt dur i molt extens. Hem de considerar, no obstant això, com un veritable i real progrés el que nosaltres hàgim aconseguit per endavant consciència tant de la limitació com de la finalitat del moviment històric; i una consciència que el sobrepassa. (34)
En el que queda encara dels residus del que va ser, s’ha de començar a pensar, organitzar i actuar per a anar creant les bases d’un futur que retorni, com alliçonava Marx, la dignitat a la persona humana que tal com va escriure Eduardo Galeano: “La gente no será manejada por el automóvil, ni será programada por la computadora, ni será comprada por el super-mercado, ni será mirada por el televisor”.
Josep Cónsola
Març 2022
REFERÈNCIES
(1) (Are you a transhuman?. És vostè un transhumà?)
(2) (Bostrom, N., Llauri you living in a computer simulation?. Philosophical Quarterly. 2003)
(3) (Laura Nuño. Maternidades s.a., El negocio de los vientres de alquiler. 2020. Pàg.14)
(4) (Pagan Kennedy “Q&A with Norman Spack. A Doctor Helps Children Change their Gender” Boston Globe 30 de Marzo 2008. pág 207)
(5) (ICD-II International Classification Of Diseases 11th Revision, The Global Standard For Diagnostic Health Information)
(6) (https://thefederalist.com/2018/02/20/rich-white-men-institutionalizing-transgender-ideology/)
(7) (https://www.dentons.com/es/about-dentons)
(8) (Kajsa Ekis Ekman. Sobre la existencia del sexo. Ed. Cátedra. 2021. pàg. 106)
(9) (Jörg Blech. Los Inventores de enfermedades. Como nos convierten en pacientes. 2005)
(10) (Kajsa Ekis Ekman. Sobre la existencia del sexo. Reflexiones sobre la nueva perspectiva de género. Ed. Cátedra. 2021)
(11) (Jennifer Bilek. Qui són els homes blancs rics que institucionalitzen la ideologia transgènere?)
(12) (Laura Nuño. Maternidades s.a. pàg. 41)
(13) (Laura Nuño. Maternidades s.a. pàg. 87)
(14) (Silvia Federici. Revolución en Punto cero. 2014)
(15) (María José Guerra Palmero. La mercantilización de los cuerpos de las mujeres. La “gestación subrogada” como nuevo negocio transnacional. Ponencia presentada en III Encuentros Internacionales sobre Fundamentalismos y Derechos Sexuales y Reproductivos en Donosti el 12 y 13 de noviembre de 2015).
(16) (Saskia Sassen, Contrageografías de la globalización. Género y ciudadanía en los circuitos transfronterizos, 2003.)
(17) (Laura Nuño. Maternidades s.a. pàg. 122)
(18) (Víctor Klemperer. LTI La Lengua del Tercer Reich”
(19) ( Trevor Allis “The moral implications of motherhood by hire” Issues in MEDICAL ETHICS Vol. 5 No. 1 Jan-Mar 1997
(20) (Ludovico Silva. La Alienación como sistema. Ed. Aldafil, Caracas. 1983)
(21) (Ana de Miguel, Neoliberalismo sexual. El mito de la libre elección. 2015)
(24) (https://www.marxists.org/archive/haldane/works/1920s/daedalus.htm)
(25) (https://archive.org/details/in.ernet.dli.2015.90330)
(26) (Bostrom, N., “Llauri you living in a computer simulation?” Philosophical Quarterly núm. 53. 2003)
(27) (https://ieet.org/)
(28) http://transhumanism.org/index.php/wta/declaration/)
(29) (Shaping the Future of the Fourth Industrial Revolution. 2018)
(30) (https://www.filmaffinity.com/es/film889720.html)
(31) (K. Marx. El Capital. Volum III, secció 3, capítol 15.3)
(32) (“The economics of global turbulence: the advanced capitalist economies from long boom to long downturn, 1945-2005” {L’economia de les turbulències mundials: les economies capitalistes avançades del llarg auge a la llarga recessió, 1945-2005})
(33) (Karl Marx. Manuscrits econòmic filosòfics. El treball alienat)
(34) (Karl Marx. Manuscrits econòmic filosòfics. Requisits humans i divisió del treball sota el domini de la propietat privada)”
