L’actualitat política i mediàtica de les dues últimes setmanes ha estat centrada en el 27 de setembre i en tot allò que ha envoltat aquestes eleccions autonòmiques. Eleccions que se’ns han presentat des de tots els mitjans com aquelles que canviarien el rumb de la nostra història.
CANVIS EN EL SISTEMA DE PARTITS: LA RE-CONFIGURACIÓ DE LES ESTRATÈGIES DE CLASSE
Fa mesos que som participes de com la crisi econòmica està polaritzant cada vegada més les classes i els interessos que aquestes representen. El procés ha portat a les classes polítiques ha replantejar-se els seus interessos, entrar en contradicció interna, mutar-se i modificar les seves aliances en funció del que més els convé. Clar exemple d’això quedaria escenificat amb la recent ruptura de Convergència i Unió. Per una banda, tenim Unió que, per primera vegada en molts anys, anirà sola a les eleccions i que opta per una postura d’aliança amb la burgesia espanyola i, per tant, pel No. Per altra banda, una Convergència que ha optat per canviar d’aliats i crear un front comú amb la petita i mitja burgesia catalana, unint-se amb ERC i altres sectors independents en la candidatura Junts pel Si.
Per altra banda veiem com els representats de la burgesia espanyola (PP i Ciutadans) inicien una campanya de por, terror i repressió enfront tot allò que representi o potencii el procés independentista, per tal de fer frenar l’augment del ‘sí’ dins les classes populars. Fets a destacar són les campanyes de criminalització de la immigració i culpabilització d’aquesta com a causa de la crisi econòmica, els comunicats de la banca i l’amenaça de «corralito» si es produeix una DUI, les posicions d’amenaça de la UE de sortida d’aquesta en cas que guanyi el sí…
I entre mig apareixen candidatures molt noves que pretenen presentar un “si” o un “no” critic, podrien, simplificant-ho molt, plantejar una alternativa al govern i a les seves postures neo-liberals.
RESULTATS ELECTORALS: LA POLARITZACIÓ DE POSICIONS I LA QÜESTIÓ DE LA CONSCIÈNCIA DE CLASSE
Les passades eleccions parlamentàries ens han deixat un parlament composat per 62 diputats de Junts pel Si, 25 diputats de Ciutadans,16 diputats pel PSC, 11 diputats per CSQP, 11 diputats del PP i 10 diputats de la CUP.
Fent la comparativa amb la composició parlamentaria del 2012 cal destacar que de 72 diputats que tenien CIU i ERC l’any 2012, ara, amb Junts pel Si, en tenen 9 menys. PP i Ciutadans, que sumaven 28 diputats l’any 2012, ara en sumen 7 més. PSC i ICV tenien 33 diputats l’any 2012, enguany n’han perdut 5 amb la candidatura de CSQP. I finalment la Cup, que ha passat de tenir 3 diputades l’any 2012 a tenir-ne 10, augmentant 7 diputats.
Sembla ser que aquestes eleccions mostren un creixement de les dues posicions polítiques que es troben més allunyades. En un extrem, la dreta espanyolista (PP i C’s) representant dels interessos de la burgesia espanyola que augmenta en 7 diputats. En l’altra, les Candidatures d’Unitat Popular, única candidatura que es defineix obertament com a anticapitalista, tot i no poder considerar-se un partit comunista, que també augmenta en 7 diputades.
Ara bé, caldria que ens preguntem fins a quin punt aquesta polarització numèrica reflecteix de forma fidel canvis en l’estructura subjectiva de la classe treballadora. Les eleccions s’han jugat en clau nacional, cosa que ha fet que el pla nacional pogués subsumir l’orientació del vot.
Per part de la dreta espanyolista, trobem que la dreta tradicional representada pel PP es troba en un moment de desgast i manca de legitimitat, cosa que recondueix l’estratègia de la burgesia espanyolista cap a un partit relativament nou emmascarat en una imatge de fals progressisme, lluita contra la corrupció i crítica a les estructures polítiques actuals. La realitat, però, és que Ciutadans mostra una clara vinculació amb una extrema dreta que ha assumit els posicionaments del liberalisme.
Aquest rentat de cara de la dreta possibilita a Ciutadans prendre l’espai que tradicionalment havia ocupat el PSC. Part de la classe treballadora, atreta pel no a la independència, la confrontació amb la figura d’Artur Mas i la vinculació (clarament incentivada per l’aparell ideològic de l’Estat espanyol) entre el procés independentista i Convergència, s’han decantat pel vot a aquesta formació política. Ens trobem, per tant, amb una classe treballadora que vota en favor dels interessos d’una burgesia objectivament oposada als interessos de la classe treballadora. L’alienació del sistema capitalista es fa més palesa que mai quan importants sectors de la població, inclosa gran part de la població immigrada, es decanten pel vot a Ciutadans. En l’altre pol trobem les posicions anticapitalistes, que han augmentat clarament tant en nombre de vots com en nombre de diputades al Parlament. Una lectura acrítica ens podria portar a l’optimisme tot visualitzant un avenç en la consciència de classe de la classe treballadora. Si bé és cert que part del vot s’explica per un gir de l’independentisme cap a l’esquerra, és possible que una altra part important s’expliqui més aviat pel paper de l’Esquerra Independentista com a controladora del procés sobiranista i garantia que aquest tirarà endavant.
Enmig de tot això, cal analitzar també el paper de la burgesia catalana, abans representada per CDC i ara inserida dins les sigles de Junts pel Sí. Els interessos entre aquesta mitjana i petita burgesia i la gran burgesia espanyola són cada vegada més distants. Si ho analitzem des del punt de vista dels vots, aquesta separació podria haver fet perdre espai a la burgesia catalana dins el pla polític (Junts pel Sí té menys diputats que CDC i ERC l’última legislatura) i la deixa condicionada als posicionaments que puguin dur a terme les CUP.
Finalment, CSQP se situa en un espai d’indefinició, incapaç de repetir la mateixa estratègia que la va fer vencedora a les municipals. El fet de no definir-se amb el sí impossibilita la suposada majoria independentista en vots, que hagués obligat a fer algun moviment al govern català entrant. Per altra banda, el fet de no definir-se amb el no porta a una identificació del no amb les opcions de dretes.
LES REACCIONS ALS RESULTATS ELECTORALS
El panorama resultant de les eleccions deixa Junts pel Sí en una posició en què depèn dels vots de la CUP per tal de poder investir Artur Mas com a president. En canvi, la CUP ha situat la no investidura de l’actual president en funcions com una de les seves màximes durant la campanya electoral. Sembla que aquest escenari condueix a un carreró sense sortida que podria dur a la necessitat de convocar noves eleccions el mes de març en cas que les postures dels dos partits no trobin un punt d’acord.
El dia següent de les eleccions, la imputació de Mas va obrir la via per a un exercici clar de pressió des dels mitjans de comunicació cap a la CUP. A la possibilitat de ser condemnat per ‘defensar la voluntat democràtica del poble català’ s’hi va unir una retòrica que comparava Artur Mas amb la figura de Lluís Companys.
I quan semblava que la pressió mediàtica contra la CUP s’havia rebaixat, ens trobem al president de Manos Limpias, Miguel Bernard, iniciant els tràmits -tant en el ministeri d’interior com en el jutjat d’instrucció, per il·legalitzar les Cup.
No es pot obviar, però, que l’escenari ve condicionat per unes eleccions generals que tindran lloc el 20 de desembre. Mentre Junts pel Sí debat sobre mantenir o no la coalició, la dreta espanyola es manté en la seva posició reiterada de negar sistemàticament qualsevol canvi a nivell de Catalunya o de l’Estat Espanyol. Ara bé, el que sí s’ha incentivat durant els últims dies són les veus del PSC i Ciutadans en defensa d’una reforma de la Constitució Espanyola fet que pot ser llegit com una via d’adaptació per part de l’Estat espanyol al nou escenari polític.
EL CONTEXT INTERNACIONAL
Seguidament a les eleccions catalanes, també s’han produït eleccions generals a Grècia i Portugal. Eleccions que poden ser rellevants ja que ambdós països es troben patint les conseqüències de la crisi econòmica i rebent les exigències imposades per la UE.
A Grècia es consolida de nou Syriza amb 145 diputats i quedant-se a tan sols cinc seients de la majoria absoluta (cal tenir en compte però que la llei electoral grega atorga 50 diputats extres a la força més votada). Com a segona força trobem “Nova Democràcia” amb 75 representants i una lleugera baixa en el nombre de vots; partit conservador que ha apostat sempre per aplicar mesures d’austeritat seguint les directrius europees. En tercera lloc trobem el partit neonazi “Alba daurada” que augmenta en vots assolint 18 escons. Darrera queda el Partit Socialista Grec (Pasok) amb 17 diputats, que perd en vots potser degut als greus casos de corrupció destapats recentment. I en cinquena força trobem el KKE amb 15 diputats que sembla mantenir-se i augmentar lleugerament en vots. Sobta veure que ni la recent escissió de Syriza, Unitat Popular, que aposta per complir les promeses inicials de Syriza ni les recents mesures d’austeritat aplicades pel president, han posat fre a la reelecció d’Alexis Tsipiras que resta avalat per gestionar el tercer rescat.
Per altra banda, és interessant veure els resultats electorals a Portugal que deixa com a primera força a la coalició conservadora, Portugal à Frente, amb el 36,83% dels vots. Li segueix el Partit Socialista amb un 32,38%, el Bloc d’Esquerra amb un 10,22% i la Coalició Democràtica Unitària ecocomunista amb un 8,27% dels vots. Malgrat, Portugal à Frente, ha estat aplicant severes mesures d’austeritat i retallades durant els anteriors quatre anys, ha renovat mandat no perdent la confiança dels votants.
Podríem pensar que dos països que podrien ser símbol de la misèria imposada per Europa, haurien de reflectir en les eleccions un gir important a l’esquerra i en contra de tot el que representi mesures neo-liberals, però la realitat planteja un panorama ben diferent encara que no del tot desencoratjador.
Eleccions a banda, cal prestar atenció a les passades intervencions militars a Síria, ja que aquestes podrien condicionar de manera rellevant el panorama internacional actual i encara tensar més les relacions entre EEUU/Europa i Rússia. El 30 de setembre l’aviació russa bombardeja Síria i, a la vegada, mostra el seu suport a l’exèrcit sirià i al seu president, Bashar al-Assad, en la lluitat contra Estat Islàmic. Les reaccions diplomàtiques no es fan esperar i mostren públicament el seu desacord amb la intervenció russa, deixant clar aquesta vegada que no tan sols estan en guerra amb el terrorisme sinó que també cal un canvi de govern i instaurar la democràcia al país. Intervencions que recorden massa a altres creuades i “alliberaments” en altres indrets del continent Àfrica.
La diferència rau, ara, que amb l’entrada en joc de Rússia els serà més dificultós fer caure Bashar, ocupar el país, repartir-se les reserves de petroli i duu a terme el projecte d’entrada de gas a Europa.
Mesos ençà des de la UE se’ns estava explicant el terror que vivien les refugiades sirianes (ningú ho nega) i com els països europeus havien de ser exemple humanitari en aquest conflicte i acollir-los amb els braços oberts. Quin interès ocult hi ha darrera, ens preguntem? Els calia legitimar la intervenció bèl·lica a Síria per tal de fer caure Bashar i ocupar posteriorment el país amb tots els seus beneficis econòmics que això els comportaria?
Els cal acollir refugiades sota el lema de crisi humanitària per tal de confondre la població i fer creure’ns, un cop més que existeix un capitalisme de rostre humà i que Europa n’és el bressol?
Els cal un exèrcit de mà d’obra barata de reserva?
Està clar que tots els països tenen el seu dret legítim a la independència nacional i social, i cal lluitar fermament en la defensa d’aquesta però sense passar per alt l’alliberament nacional i social de la resta de pobles del món.
Com a comunistes, no podem oblidar mai que l’alliberament nacional del nostre poble no pot anar condicionat al saqueig dels altres pobles.
Grup Promotor de la UCPC
Imatge: Manifestación. 1934 d’Antonio Berni
