Les causes “objectives” que han de donar peu a la revolta, segons els manuals marxistes mal llegits i pitjor interpretats s’han assimilat a un anàlisi, pretesament científic, sobre unes condicions de treball i vida realitzades al marge de les concepcions que el propi proletariat te de sí mateix, i del seu estatus personal en la vida, obviant moltes vegades, els factors subjectius que no han d’estar lligats obligatòriament a dits anàlisis. Així, les proclames de formacions polítiques que diuen estar més enllà que la socialdemocràcia basen el seu discurs en un catastrofisme i victimisme amb peus de fang.
Si donem un cop d’ull a les periòdiques enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) podem copsar, al igual que fa la classe dominant, quina és la percepció de la situació econòmica i de la pertinença a una determinada classe social. Precisament quan es dicten mesures legislatives de tot tipus, des de les repressives fins a les laborals, ho fa sabent quina podrà ser la resposta, ja que els indicadors sociològics donen una radiografia social que permet fer una predicció sobre el grau d’acceptació de qualsevol mesura, amb independència d’algunes veus de protesta aïllades i fragmentades, que fins i tot entren dins les prediccions, i que estan molt ben projectades pels mitjans de comunicació de forma puntual, la qual cosa permet aparentar un «debat social d’idees».
Dades del baròmetre del mes de maig de 2021:
Curiós i en part contradictori que mentre una majoria (52,3%) pensa que la situació econòmica espanyola es DOLENTA, al mateix temps una majoria encara més gran (55,7%) afirma que la seva situació econòmica personal es BONA.
A l’enquesta exclusivament de Catalunya hi ha algunes diferències, on el 63,8% es defineix com classe mitjana (mitjana i baixa), pràcticament un 4 % menys que a España. També hi ha una certa diferència en la identificació a la classe treballadora/obrera, on a España es del 9% i a Catalunya un 12,5%. Però al igual que a España, un minso 0,2% s’identifica amb el “proletariat”.
En relació a la tendència política, hi ha dues dades molt diferenciades entre Espanya i Catalunya:
Segurament, per analitzar aquestes dades, faria falta l’ajut d’un psicoanalista, doncs es dona la paradoxa que mentre a Espanya tan sols un 9,2% s’identifica amb l’anomenada esquerra i un 3,3 % amb la dreta, a Catalunya un 20,4% s’identifica amb la dita esquerra i tan sols un 1,8% amb la dreta. Però el resultat polític es que a Espanya hi ha un govern que es diu d’esquerres, malgrat la poca identificació real amb aquesta expressió, a Catalunya amb un alt percentatge identificat amb l’esquerra hi ha un govern de centre-dreta. Com s’explica aquest contrasentit?
Tal vegada la subjectivitat catalana expressada en les enquestes, porta a una part de la societat identificar “esquerra” amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Partit Socialista de Catalunya (PSC). De tota forma s’ha de tenir en compte que la formació política més votada en les últimes eleccions (en les quals, no oblidem que la majoria absoluta va ser la abstenció, vot nul i blanc, amb un 50,98%) va ser el PSC amb 654.766 vots i un 23,03%, per davant de ERC que va obtenir 605.551 vots i un 21,30%). La suma percentual d’aquestes dues formacions equival a un 44,3% i els ítems del baròmetre del CIS (1,2,3) que representen “l’esquerra” sumen un 44,9%.
Crida l’atenció el fet de que una formació de dretes, com és Convergència Renovada (JxCat) amb 570.539 vots i un 20,7%, no tingui reflex en l’enquesta doncs els ítems (8,9,10) que representen la dreta, tan sols apleguen un 5,2%. Pot atribuir-se a que la base votant d’aquesta formació es regeix més pel discurs eteri, que no per la seva actuació real, política i econòmica.
Podem extreure una hipòtesi en la qual la subjectivitat de la societat catalana és molt superior a l’espanyola fins el punt que una formació que es pretén d’estar més enllà de “l’esquerra” dona suport a una estructura de govern que és la representant a Catalunya de l’IBEX35 en la figura del Conseller d’economia, el qual en la seva trajectòria ha estat director general de Gas Natural, Repsol, Petronor, Petrocat i Fundació La Caixa.
Dues coses a considerar: La primera es la ofensiva cultural, l’objectiu de la qual és distorsionar la realitat sota el mantell del discurs nacional-independentista, fent-lo aparèixer com a “progressista” i aquest progressisme identificar-lo amb una etèria esquerra. La segona, és la constatació d’una feble formació política classista, distorsionada pel nacionalisme i les novetats postmodernes del conjunt de la societat catalana, resultat de la desaparició de potents formacions comunistes i de la xacra de l’herència del nomenat pujolisme, que, al costat de les socialdemocràcia del desaparegut PSUC i PSC, s’han caracteritzat durant molts anys pel clientelisme i nepotisme i que varen convertir els moviments reivindicatius (veïnals, sindicals, solidaris,…) en instruments integradors i elaboradors del consens social.
“El subjecte, en entrar en qualsevol nou espai d’expressió social, és portador d’una condició subjectiva que es defineix pel desenvolupament de la seva personalitat, per tant, la seva acció dins d’aquest nou espai no està constituïda només pel sentit dels esdeveniments socials que apareixen en ell, perquè aquests són inseparables de les estructures de sentit de la personalitat. Subjectiu no és allò que no és, o que dificulta el coneixement del que realment és, sinó que representa allò que és d’una altra manera.” (1)
Com a conclusió, podem dir que cal la reconstrucció d’una organització comunista i l’enfrontament clar amb els hereus del pujolisme i els seus lligams amb les oligarquies catalanes i espanyoles.
Josep cónsola
Juny 2021
(1) La cuestión de la subjetividad en un marco historico – cultural. Fernando L. González Rey. Universidad de Ia Habana)
