En la primera meitat del segle XX la generació de pensament relacionat amb un altra tipus de societat estava lligat a les organitzacions comunistes. A mesura que es va anar afeblint, per motius diversos, entre ells la paralització burocràtica i l’aplegament a les teories del “mercat guiat” socialista i emmirallament de la producció capitalista, en una suposada “emulació” amb el productivisme del capital i no tant en un enfrontament amb ell, aquesta generació de pensament va quedar per un curt espai de temps a mans de petits nuclis de la socialdemocràcia d’esquerres, que va ser aniquilada en unes ocasions o integrada plenament en el sistema en altres, i com eix comú la manca d’acció revolucionària amagada sota el mantell d’un discurs aparentment radical totalment distanciat de la pràctica política, social, cultural, econòmica i militar, sense fer cas de unes encertades paraules d’un revolucionari del segle XIX: “Les armes i l’organització, vet aquí l’element decisiu del progrés del proletariat, el mitjà seriós d’acabar amb la misèria! Qui té el ferro, té el pa.” (1)
Des de les hores ençà, aquesta generació de pensament als països del centre imperialista ha quedat reduïda a persones de diferents indrets, molts d’ells sense vinculació orgànica amb cap mena d’organització comunista o de l’esquerra socialdemòcrata. Pensament encertat algunes vegades, errat d’altres, doncs ha mancat el marc de debat organitzatiu col.lectiu necessari per tal que les propostes generadores de pensament socialista i comunista poguessin tenir un espai de confrontació d’idees i en funció d’elles estructurar una síntesi d’acord amb els grans canvis socials, culturals, econòmics i polítics que s’han anat produint al llarg dels anys.
No es pot dir que no existeixin formacions polítiques que es reclamin comunistes o de l’esquerra socialdemòcrata en els països del centre del sistema imperialista. Existeixen, però per motiu de la seva manca de incidència al sí del nou proletariat, la manca de comprensió i fins i tot d’acceptació de la molt més complexa i diversificada estructuració del proletariat en l’actualitat, i massa sovint per augurar la fallida imminent del capitalisme, ha fet derivar el seu discurs solament a curt termini, victimista i reivindicatiu en el material, amb el pensament posat a finals del segle XIX o principis del segle XX. Algunes formacions que han volgut trencar amb la memòria revolucionària anomenada ortodoxa, en un aparent revolucionarisme postmodern, han caigut en el parany de les mil i una trampes de la diversitat, ideades pel sistema capitalista per tal de fragmentar la classe obrera i els seus aliats en un conjunt de petits reductes als quals fins i tot el mateix capital magnifica, subvenciona i multiplica publicitàriament.
En els pocs països on formalment es reclamen continuadors de les lluites revolucionàries del segle XX, la generació de pensament no camina precisament en direcció de trencar amb el maleït llegat ideològic, cultural, econòmic i social del capitalisme, sinó en la direcció de fer malabarismes per incorporar les tesis fonamentals d’aquest llegat per mitjà d’un exercici possibilista a l’estil del que en els anys seixanta va utilitzar Deng Xiaoping: “No importa que el gat sigui blanc o negre; mentre pugui cassar ratolins, es un bon gat” (2)
I, seguint aquest fil, el pragmatisme va anar suplint l’anàlisi basat en les aspiracions del llegat revolucionari, portant com a conseqüència l’acceptació que la única manera de jutjar la “veritat” social, econòmica, científica o política consisteix en considerar solament els seus efectes pràctics a curt termini, oblidant que el camí vers el comunisme pot estar ple d’entrebancs. Camí que és una aposta a mig o llarg termini que ha de trastocar tot tipus de relacions humanes, però que dia a dia, lluita a lluita s’han d’anar trastocant aquestes relacions per tal d’anar a l’arrel dels problemes.
Malgrat que públicament els comunistes han denunciat les teories d’Eduard Berstein, que repudiava el socialisme com objectiu final del proletariat, i teoritzava que la tasca del moviment obrer era la lluita per les reformes, a la pràctica política en els països dels centres imperialistes, l’objectiu no ha estat altra que millorar la situació econòmica dels treballadors dins el marc del capitalisme, utilitzant la màxima bersteiniana: “El moviment és el tot; l’objectiu final no és res”. Lenin deia que res millor que aquesta màxima per expressar la naturalesa del revisionisme: “determinar el comportament d’un cas o un altre, adaptar-se als esdeveniments del dia a dia, oblidant els interessos vitals del proletariat, sacrificant aquests per efímeres avantatges, reals o suposades, no és altra cosa que la influència burgesa dins el moviment obrer encarnada per la aristocràcia obrera” (3)
Les formes de manifestar l’enfrontament amb el capital s’han transformat majorment en uns “happenigs democràtics” al carrer, uns plens de cançons, xiulades, coloraines i alguns originant certs aldarulls. “Però per als proletaris que es deixen divertir per passejos ridículs en els carrers, per plantacions d’arbres de llibertat, per frases sonores d’advocats, hi haurà aigua beneïda primer, injúries a continuació, finalment la metralla, i sempre la misèria” (4)
Dins dels molts oblits històrics, un val la pena evocar, el Primer 1r de Maig a Catalunya de 1890 en el qual es reivindicava la jornada de vuit hores i el debat sorgit en el si de les organitzacions obreres reformistes, dirigides en la seva majoria per membres de les Tres Classes del Vapor i Cercle Socialista i els sectors revolucionaris. El periòdic “La Publicitat”, del dia 28 d’Abril, informava dels acords majoritaris: “Som partidaris de la manifestació, no de la vaga”.
El dia 30 d’Abril, el periòdic “El Productor” inseria en la seva editorial un altre punt de vista reivindicant la vaga indefinida fins a la consecució de les reivindicacions: “La llibertat no es prega, es pren. Les millores no s’obtenen implorant humilment, s’obtenen exigint-les… Per això creiem que actuen malament els companys que per a aconseguir una important millora: la jornada de vuit hores, es limiten a convocar una manifestació i acudir a les autoritats perquè sigui atesa la seva petició. Què obtindran els nostres companys amb aquesta actitud? Del que desitgen, res, però en canvi rebaixaran la seva dignitat. Ja ho hem dit: la jornada de vuit hores no l’aconseguirem amb pacífiques manifestacions i amb inútils i servils peticions, l’obtindrem imposant-la, i la imposició està en la vaga. Volem la vaga, no la manifestació.” (5)
“A partir del VI Congrés de la UGT de setembre de 1899, es va començar una reforma dels Estatuts en el sentit de delimitar els requisits per a considerar una vaga com a reglamentària… Això perfilava una doctrina general de moderació sindical, reforçada per la necessària prudència que havia d’impregnar les peticions als patrons… Les vagues havien de ser per tant assenyades i judicioses… La vaga, en resum, per als dirigents de la UGT era un mitjà per a aconseguir el fi limitat de la millora econòmica, però mai l’emancipació social i molt menys la política a través d’ella.” (6)
El 5 de febrer de 1919, al cap de vint-i-nou anys del primer 1r de maig, es va iniciar a Barcelona la vaga contra l’elèctrica Regs i Forces de l’Ebre, propietat del banc Canadian Bank of Commerce of Toronto (La Canadenca). El 23 de febrer es van unir a la vaga els treballadors de la companyia Energia Elèctrica de Catalunya, aconseguint detenir per complet l’activitat de les companyies elèctriques i paralitzar el 70% de la indústria catalana. Aquesta vaga indefinida es va prolongar durant 44 dies. El Govern en el Decret de 3 d’abril de 1919 va fixar la jornada màxima de vuit hores diàries, sent Espanya el segon país del món, després de la Unió Soviètica, a establir per llei la jornada laboral de vuit hores.
Quedava patent l’asseveració realitzada en l’editorial de “El Productor” de 1890 al·ludit anteriorment.
Al cap de més de cent anys ni tan sols s’ha utilitzat aquest mecanisme amb tota la seva intensitat: La vaga indefinida fins a la consecució dels objectius. Amb l’excepció d’uns pocs centres de treball o a nivell comarcal.
Aquesta, s’ha utilitzat simbòlicament amb un dia de durada i utilitzada més per a justificar l’existència subvencionada de les grans centrals sindicals, o com a protesta puntual davant algun esdeveniment, que no com una amenaça al sistema íntegrament. Una vaga general de llarga durada contra el sistema ha de ser fruit d’una preparació i organització que pugui preveure les necessitats dels vaguistes en matèria econòmica, alimentària, de transport,… de resistència. En definitiva, no es tracta d’un dia de festa, es tracta d’un enfrontament que portarà confrontació amb els mecanismes i aparells repressius de l’Estat i la repressió laboral dels patrons.
Tan sols en la perifèria del sistema, els enfrontaments tenen un altre caire, encara que no tinguin com objectiu fonamental i estratègic la transformació social, sinó la millora de les condicions de supervivència, l’accés a la terra o a l’aigua i la resistència a les multinacionals ja siguin agràries o extractives.
ELS ENFRONTAMENTS
En alguns casos les organitzacions recolzades per estructures militars, tenen com objectiu, al menys teòricament, el socialisme, en altres una indefinició basada en la millora de les condicions d’existència o la pròpia supervivència. (ELN i FARC segunda Marquetalia a Colombia; PCP sendero luminoso a Perú; Exèrcit del poble de Paraguai; partit comunista marxista leninista de Turquia; Nou exèrcit del poble a Filipines, Partit comunista de la India M).
La majoria de moviments polític-militars existents tenen com objectiu l’alliberament nacional o la independència (EPB Macheteros a Puerto Rico; Front d’alliberament nacional a Còrsega; l’exèrcit republicà irlandès autèntic a Irlanda del nord; el Partit dels treballadors del Kurdistan; el Moviment Papua lliure a Indonèsia, Jaish-e-mohammed a Cachemira, Front nacional de la revolució Pattani a Tailàndia; Fronts d’alliberament Tigray, Ogaden i Oromo a Etiòpia.)
Al seu costat algunes organitzacions polític – militars de caire marcadament anticomunista o pro imperialista a Àsia i Amèrica llatina.
Ara, ben entrat el segle XXI, manca un pensament, d’abast universal, en la perspectiva d’un nou tipus de societat similar a la que van elaborar els teòrics al servei de la classe obrera en el segle XIX, però que cal actualitzar amb la mirada posada més enllà d’Europa, en la nova concepció del proletariat de serveis del món imperialista (la fàbrica difusa) i en el proletariat industrial i agrari de la perifèria del sistema.
No és una tasca fàcil, donades les grans diferències existents entre aquests dos mons. Es molt difícil elaborar propostes quan l’estómac està buit, i quan està ple, no solament l’estómac sinó la butxaca, encara que estigui hipotecada per crèdits, també es fa difícil elaborar qualsevol teoria que tingui la mirada posada més enllà del cercle d’afortunats. O en el millor dels casos decantar-se cap activitats filantròpiques en forma de ongs vers grups minoritaris en competència laica amb les institucions eclesiàstiques o fundacions multinacionals.
Com fer coincidir organitzativament el nou proletariat europeu de les fàbriques sense fum amb el proletariat industrial i agrari de la perifèria? No és res fàcil, donades les cosmovisions molt diferents i fins i tot antagòniques, en tenim una mostra de contradicció en allò tant senzill com és disposar d’un passaport que permet al proletariat europeu passejar-se pel món sencer, quan si el passaport, en cas que és pugui disposar, està en mans de qualsevol proletari de la perifèria, té molt difícil anar legalment enlloc.
Fent evident que dins el proletariat, a escala internacional, existeixen unes grans diferències de les condicions de la seva base socioeconòmica, i en que els factors superestructurals no sols s’han d’interrelacionar dialècticament, sinó que juguen un paper molt important. Posant en evidència que el projecte revolucionari actual ha de saber estructurar un Projecte ideològic i polític que abordi la proposta integral d’aquest conjunt de factors, on la aposta per una societat sense classes torni ha estar en l’horitzó.
AMNÈSIA O PÈRDUA DE MEMÒRIA COL.LECTIVA
A diferència del segle XIX, avui, moltes persones amb titulació universitària, ja no són els descendents de la burgesia, sinó fills d’obrers de la industria, construcció o serveis. Per aquest motiu semblaria més senzill que dediquessin els seus coneixements al servei de la majoria social obrera i camperola, barrant el pas als historiadors, filòsofs, sociòlegs, psicòlegs, periodistes, economistes, i tota la tropa que fins avui ha escrit la història, ha dissenyat la moral imperant, ha manipulat la societat i ha estat al servei de l’cumulació de capital.
Aquest cabal humà provist de capacitats i coneixements s’està desaprofitant degut a diversos factors, un d’ells, com senyala Eric Hobsbawn “La destrucció del passat, o dels mecanismes socials que vinculen l’experiència contemporània a la de les generacions anteriors, és un dels fenòmens més característics i eteris de finals del segle XX. La majoria dels homes i dones joves al final del segle creixen en una espècie de present permanent sense cap relació orgànica amb el passat públic.” (7)
No es per casualitat, que diversos factors hagin coincidit: un d’ells l’autodissolució dels partits comunistes majoritaris, els quals en una forma més per justificar-ho ha estat condemnar a l’oblit tot un passat de lluita, resistència i generació de pensament a canvi d’unes engrunes o cadires en estaments públics. La renuncia o la acceptació d’una “mea culpa” de la pròpia història de les lluites anteriors ha tergiversat tot allò que no ha estat possible oblidar.
Un altra factor ha estat la repartida de diners públics. A Espanya 23 milions d’euros de l’anomenada “memòria històrica” s’han utilitzat per mantenir unes plantilles de funcionaris, “historiadors/es a la carta”, la tasca dels quals ha estat fabricar un conjunt d’anècdotes sense substància, eliminant tot allò que pogués ajudar a seguir el fil conductor de la generació de pensament revolucionari d’una època passada, amb una musicalitat ancorada en un permanent lament de les vivències, convertint una necessària memòria política, ideològica, social i econòmica en un “collage” del qual no se’n pot extreure cap lliçó que serveixi per constatar encerts i errades a utilitzar en el present i en una perspectiva de futur. S’ha menystingut u obviat l’afirmació que la lluita i la resistència eren un valor en si mateix i una lliçó per les generacions futures que haurien d’emular o persistir.
No és tan sols que aquesta amnèsia sigui privativa de les societats del centre imperialista, sinó que travessa geogràficament las diverses societats que en el seu moment van intentar un canvi radical. Una reflexió cubana sobre aquest tema ens indica la problemàtica actual: “Aquests canvis, han tingut un impacte substancial en una nova generació en la qual els lligams amb la lluita revolucionària, producte de la distància temporal i l’experiència, es tornen més difusos i com a conseqüència, manipulables… A la desconnexió històrica inevitable d’una nova generació que no integra en la seva memòria recent el significat i el context de la consigna “Patria o muerte”, se li apilonen nous significats per antagonitzar el pes de la herència espiritual… Ruptura històrica i caos en la memòria” (8)
El que va succeir amb els pobres desplaçats per la construcció massiva de vies del tren en el segle XIX en el cor de grans ciutats pot i ha de llançar llum en les possibles conseqüències de construccions massives d’autopistes en el segle XX, i les variades experiències del “poder estudiantil” en les universitats medievals tenen rellevància en els projectes de canviar l’estructura de les universitats modernes.
Els socialistes del segle XIX i XX sens dubte van usar el “comunisme primitiu” com una aproximació merament teòrica, però el fet que la usessin indica l’avantatge de ser capaç de tenir un precedent concret fins i tot per al que no té precedents (9)
Coneixem el paper que ha tingut, i té, el sistema educatiu en les societats dominades pel capitalisme, com instrument ideològic de l’Estat, en el qual es desdibuixa la realitat social i la seva estructura classista, amagant o negant la necessitat de la lluita de classes i situant “l’educació” en un núvol tecnocràtic o de simple hiper-acumulació de registres de coneixements, però desvinculats de la relació amb el context social actual i en especial de la seva utilitat social que no sigui presidida per la rendibilitat del capital, seguit de la falsa proclama que amb certa titulació serà possible ascendir en la escala social, encara que sigui per mitjà d’una competència ferotge. Tan sols és l’aprenentatge per formar part d’una societat en la que qualsevol ha de ser el llop dels seus semblants.
Però cal fer-nos una pregunta: Que ha passat en altres tipus de societat que en el seu moment van intentar capgirar el sistema imperant? Quin ha estat el contingut real dels sistemes educatius? Quin ha estat el mirall per les noves generacions?
En les societats capitalistes hi ha una coherència entre els continguts curriculars del que s’ensenya i la pràctica social darwinista necessària per la reproducció del sistema.
Però en les societats que en el segle XX van intentar construir la seva pròpia història tal vegada ha mancat aquesta coherència: Tal vegada ha existit un precipici entre el que es deia i el que es feia, oblidant la vella i reiterada paràbola de que “ho vius com penses o acabaràs pensant com vius”. Tal vegada la deriva vers un tecnicisme desaforat, situant-lo com a única base per construir una societat socialista, ha anat deixant de banda o ha afeblit els aspectes, ètics, culturals, socials i polítics que havien imprescindiblement de correspondre a la continuació d’un procés revolucionari fins arribar a la seva fita.
La acceptació de la tesi que la ciència és neutra ha estat una de les portes d’entrada de la ideologia capitalista. I aquesta ideologia ha comportat l’existència d’un abisme entre “els experts” o “científics” i la resta de la societat, tractada d’ignorant com hem pogut comprovar en aquest últim any de repressió mundial amb l’excusa d’una malaltia. I això s’ha donat també en les societats socialistes, tal vegada amb característiques diferents, però la planificació des de dalt, sense participació de la base social, ha comportat unes decisions sobre que fer i que ser cada qual.
Aquesta estratificació social, no derivada de la possessió de capital ni de l’extracció de plusvàlua, sinó derivada del control organitzatiu, té uns efectes culturals similars als que operen en les societats estructurades en classes socials, o fins i tot en castes més estàtiques. I hem pogut comprovar com, amb el pas del temps, tècnics, científics, administradors, polítics han anat ocupant espais de classe dominant i per mantenir el seu estatus han abraçat el llegat de la societat capitalista.
DRETS I DEURES
A qualsevol manifestació d’acció política reivindicativa hi trobem el mot “drets”. Dret al treball, dret a l’habitatge, dret a uns ingressos, dret a la sanitat, dret a l’educació, dret a…, però qualsevol proposta que miri una mica més enllà del curt termini i pretengui anar més enllà del sistema imperant, ha d’incorporar un altre mot: “deures”.
Una versió en castellà de L’Internacional incorpora un parell de versos prou significatius. “No más deberes sin derechos / ningún derecho sin deber”. Expressió aclaridora del paper que li correspon al proletariat en la perspectiva d’una nova societat, el deure de la seva construcció, el deure de lluitar per aconseguir-la, el deure de l’ajut mutu, el deure de la fidelitat a la seva classe social, en definitiva una ètica de la classe obrera que aspiri a emancipar-se.
En record de l’aniversari del naixement del Ché, ara fa 93 anys es oportú ressaltar alguns aspectes de la seva persona i pensament que no han tingut el merescut reconeixement, doncs la seva imatge comercialitzada és la corresponent a la vessant militar, com si el socialisme tingués tan sols aquest aspecte.
Però el Ché, concebia la lluita pel socialisme com una dialèctica revolucionària consistent en la creació d’una societat basada en vincles sol·lidaris, que generes la cobertura de les necessitats bàsiques i els desitjos de satisfacció individual i col·lectiva. Per aconseguir aquesta nova societat proposava que calia combatre el predomini dels vincles mercantils, de l’individualisme, l’egoisme i la manca de capacitats suficients per a la majoria, per mitjà de l’acció conscient i organitzada, perquè sinó amb aquests predominis i conductes quedava subordinada a unes minories que mantenien el seu domini. Per a ell el socialisme havia de trencar aquestes xacres herència del capitalisme.
Podem pensar en tot aquest any passat i el que portem d’aquest en relació amb la imposada pandèmia, on les veus “progressistes” no han parat de clamar “drets”, “drets”, “drets” a la salut, a l’habitatge, als ingressos, a les vacunes, a…, oblidant uns “deures” fonamental com poden ser el “deure” del coneixement del nostre propi cos, el “deure” de posar en qüestió la raó de les ordres derivades de l’estat d’excepció, el “deure” de enfrontar-se al criteri dels científics mercenaris a sou de les multinacionals, el “deure” de contrastar la manipulació mediàtica, el “deure” de saber en que consisteix la salut, el “deure” d’abraçar-nos i aplegar-nos, en definitiva «el deure» de mantenir un pensament crític davant d’unes decisions d’un poder establert que no té cap dubte en presentar-se com paladí d’un sistema capitalista al qual serveix coherentment.
Les propostes del Ché tenien molt present les complexes relacions internes entre la política, la economia, la educació, la salut, l’ètica, el coneixement, la justícia i la conducta humana, enteses com un conjunt a integrar i no abordar-ho disgregadament. “L’home nou” que proposava el Ché no era el símbol d’una persona, sinó la expressió de masses de ciutadans amb un nivell cada cop més elevat de consciència, lluitant units per la construcció d’una nova societat. Aquest “Home nou” havia de desenvolupar un alt nivell ideològic, que deixés enrere els sentiments d’egoisme, que fos cada cop més solidari, humanista i, al mateix temps internacionalista. (10)
Seria incomprensible per al Ché exigir un dret sense correspondència amb un deure, de la mateixa manera al costat del dret a uns ingressos ha d’haver-hi el deure de contribuir a la societat, doncs no podem oblidar que els ingressos onerosos que pot rebre cadascú s’han extret dels impostos pagats per la resta de la classe obrera, i no s’ha d’entendre com una exigència legal de democràcia fiscal, sinó com un factor de solidaritat entre la classe, doncs la burgesia té mil i una maneres de evadir pagar impostos, perquè per ells l’Estat és un instrument recaptador respecte la classe obrera per finançar els seus objectius de reproducció del capital.
Per tant ha de ser “un deure” contribuir a la organització de la classe obrera per la consecució d’un altre tipus de societat.
Josep cónsola
Juliol 2021
REFERÈNCIES
(1) (Auguste Blanqui. Crítique Sociale II. XXXIV Les sectes et la révolution.)
(2) («The great pragmatist: Deng Xiaoping». 18 de Diciembre de 2008.)
(3) (https://www.filosofia.org/enc/ros/bernste.htm)
(4) (Auguste Blanqui. Avis au peuple, toast du 25 février 1851)
(5) (Joaquim Ferrer. El Primer 1er. de Maig a Catalunya. 1972)
(6) (Francisco Sánchez Pérez. Protesta colectiva y cambio social en los umbrales del siglo XX. Tesis doctoral. Universidad complutense de Madrid. 2002)
(7) (Eric Hobsbawn. Age of Extremes. The Short Twentieth Century 1914-1991. Ed. Abacus.1995, pág.3 “The destruction of the past, or the social mechanisms that link one’s contemporary experience to that of earlier generations, is one of the most characteristic and eerie phenomena of the late twentieth century. Most young men and women at the century’s end grow up in a sort of permanent present lacking any organic relation to the public past”)
