Al 1902, J. A. Hobson escribia un assaig anomenat “Imperialism” en el que com si preveies el futur de la Europa cent anys desprès deia. “Vet ací quines possibilitats obre davant nostre una aliança dels Estats occidentals, una federació europea de les grans potencies. Dita federació no només no faria avançar la civilització mundial, sinó que podria implicar un perill gegantí de parasitisme occidental: formar un grup de nacions industrials avançades, en les quals les seves classes dominants rebrien una enormitat de tributs d’Asia i Africa, per mitjà dels quals mantindrien a grans masses domesticades d’empleats i criats, ocupats no ja en la producció agrícola i industrial d’articles de gran consum, sinó en el servei personal o en el treball industrial secundari, sota el control d’una nova aristocràcia financera”
Tanmateix en el pròleg de la edició alemanya i francesa, el 6 de Juliol de 1920 del llibre “L’Imperialisme, fase superior del capitalisme”, Lenin feia esment del mateix amb la següent frase: “Intentaré donar en aquest pròleg els complements més indispensables d’aquest llibre censurat” (aquesta obra de lenin va ser editada a Rusia sota el règim tsarista).
Del citat pròleg, en podem treure, a efectes d’aquest escrit una formulació:
“Es evident que un superbenefici tan enorme (referint-se a l’espoli dels països dependents) que es apoderat pels capitalistes, a més del que extreuen dels obrers del seu propi país, permet corrompre els dirigents obrers i a la capa superior de la aristocràcia obrera. Els capitalistes del països avançats els corrompen, i ho fan de mil maneres, directes o indirectes, descobertes o amagades.
Aquesta capa d’obrers aburgesats o d’aristocràcia obrera completament petit burgesa en la seva forma de viure, i per tota la seva mentalitat, es avui en dia el principal recolzament social, no militar, de la burgesia. Doncs aquests son els veritables agents de la burgesia al sí del moviment obrer, els lloctinents obrers de la classe capitalista (Labour Lieutenants of The Capitalist Class), els veritables portadors del reformisme i del xovinisme. Sense haver entès les arrels econòmiques d’aquest fenomen, sense haver arribat a veure la seva importància política, es impossible donar el més petit pas cap a la solució de les tasques pràctiques del moviment comunista.”
El pas dels anys des de que es van escriure aquestes reflexions fins avui no han modificat la seva essència. M’atreviria a dir que s’ha eixamplat la quantitat d’elements que composen el que Lenin anomenava aristocràcia obrera, agents de la burgesia o lloctinents obrers de la classe capitalista en tots els països del nostre entorn, podríem dir Europa.
Certament aquesta afirmació es un xic arriscada, per això val la pena fer uns quants recordatoris de fets cabdals, tan a l’Estat Espanyol com als Països Catalans.
Podríem començar per la intervenció de l’exèrcit espanyol en la invasió i destrucció d’Iraq durant el govern del Partit Popular (2003). Si bé es cert que una onada de protestes (sense anar més enllà d’unes quantes manifestacions multitudinàries) va recórrer la Península d’una punta a l’altra, les podríem definir com un “happening democràtic” i no tan com un enfrontament social amb l’imperialisme espanyol.
Al cap de dos mesos d’aquestes manifestacions i actes simbòlics es van fer eleccions municipals i en algunes comunitats autònomes, el Partit Popular, contra el què teòricament s’havia protestat i fet manifestacions va tenir els millors resultats de la seva historia: el nombre de vots a les autonòmiques de maig del 2003 va ser de 5.615.313 vots, mentre que en les mateixes de 1999 en va obtenir 5.324.085.
I en les municipals el nombre de vots el 2003 va ser de 7.872.874 vots, mentre que al 1999 en va obtenir 7.334.135.
El missatge del partit popular era clar, i transmetia a la societat el següent: si voleu continuar amb el vostre nivell de consum, heu d’acceptar que parem els peus a qui disposa d’una de les fonts de primeres matèries vitals per al nostre país. Al mateix temps reconstruir el que hem destruït oferirà moltes possibilitats de negoci pels empresaris i llocs de treball pels obrers.
I pel que sembla el missatge va ser escoltat, un cop vist el resultat electoral a tan sols dos mesos de la participació en la destrucció d’un país i l’assassinat de centenars de milers de persones.
També es cert que en les eleccions generals de 2004 el partit rival en l’alternança de govern, el PSOE, va guanyar gairebé 3 milions de vots respecte a l’any 2000, el Partit Popular en va perdre gairebé 700 mil. En aquest resultat va ser determinant un reconeixement: l’atemptat de l’Estació d’Atocha a Madrid, i l’aprofitament del mateix per part del PSOE per esquematitzar la seva propaganda electoral: Si guanyem retirarem els nostres soldats de l’Iraq i així no es repetiran els atemptats.
En cap moment es va posar sobre la taula els milers, centenars de milers de morts, torturats, empresonats a Iraq com a base de la campanya electoral. NO, van ser un centenar de morts autòctons i la possibilitat de que n’hi haguessin més. Així, imitant al seu amic rival, el PSOE va llançar un missatge similar al del Partit Popular i que deia així: nosaltres també farem que continueu amb el vostre nivell de consum i més a més us exhaurirem del perill de nous atemptats.
Tots sabem que posteriorment el PSOE va retirar els mercenaris espanyols de l’Iraq que l’any 2004 eren uns 1.400, però els ha anat repartint per diversos països. Tan sols a Afganistan l’any 2010 n’hi havia 1.549.
Però, a més, l’Estat espanyol per cobrir les places militars sense graduació i tranquil·litzar l’ànim dels ciutadans va procedir a incorporar immigrants dins el cos mercenari anomenat exèrcit, a canvi de concedir-los-hi la nacionalitat en signar el contracte. D’aquesta manera, els morts en combat hi ha moltes més possibilitats de que siguin “estrangers” (llatinoamericans) que no autòctons.
En cap moment hi ha hagut un qüestionament de l’imperialisme espanyol, no sols en el tema militar, sino tampoc en el financer fonamentalment i ni tampoc en l’energètic on hi ha més exemples de la penetració de la gran banca espanyola en els processos de privatització de industries i serveis a Amèrica llatina. No hi ha cap mena de diferència entre els partits d’alternança en el govern en torn a aquesta qüestió com tampoc de la resta de formacions polítiques i socials que viuen a l’empar dels pressupostos.
Mentre s’ha anat xuclant la suor de milions de persones d’altres latituds, l’imperialisme espanyol s’ha enriquit moltíssim i ha anat deixant caure trossos de pastís a la boca de la classe obrera, fonamentalment el sector amb feina més o menys estable. La manca de una certa seguretat en la percepció d’ingressos quedava pels treballadors immigrants. La manca de seguretat en la percepció d’ingressos per una part important de la joventut quedava compensada per les transferències intergenacionals derivades dels estalvis dels pares o avis.
A mesura que s’ha anat establint en el cervell de la classe obrera ocupada que el seu nivell de consum (en comparació amb els que vivien en situació més precària) anava augmentant, mentre feia comptes, -jugant a l’especulador financer- que el pis que havia comprat per dos cents mil euros al cap de dos anys en “valia” tres cents mil, pensava que era a punt d’entrar dins el món dels milionaris. Targetes de crèdit, préstecs, hipoteques….
De sobte, la competència interimperialista ha anat recomposant les àrees d’influència, i arriba l’hora de recollir beneficis i aquests van a parar cap els centres de decisió més importants o aquells que disposen del poder real, econòmic, polític i militar. I per els subimperialismes com l’espanyol, no li queda precisament la part més gran del pastís. Arriba la crisi! Clamen desesperats els banquers, els empresaris, els aristòcrates obrers. Convençuts que han de col·laborar amb la sortida a la crisi si volen mantenir, encara que sigui amb certs retalls, el seu nivell de consum. Pensen que els primers en alleugerir la despesa han de ser els treballadors nouvinguts, desprès els autòctons.
Es cert que tot això genera protestes, alguna que altre manifestació de malestar, -sense alterar l’ordre, clar-. És en aquest context que hem de situar el recent Pacte Social signat pels sindicats majoritaris espanyols.
La lluita de classes continuarà amb més o menys virulència, això es incontrolable pels sindicats, tot i que amb la seva negativa aquesta lluita es més fragmentada, dispersa, amb dificultats per a la continuïtat; però es continuarà donant i fins i tot serà recolzada sectorialment pels sindicats sense que entrin en contradicció amb el que han signat, doncs saben molt be que els “acords” per dolents que siguin seran sempre vulnerats pel capital.
A la introducció del Pacte Social podem llegir textualment en la seva Introducció :
“Y, en tercer lugar, porque este ejercicio de responsabilidad compartida por Gobierno e Interlocutores Sociales transmite a la sociedad española un mensaje inequívoco de solidaridad social y de confianza en el futuro de vital importancia, porque la colaboración de todos para mejorar nuestra capacidad de crecimiento, para aumentar la competitividad de las empresas españolas y para reforzar la cohesión social y recuperar la credibilidad de los inversores nacionales e internacionales se hace imprescindible para afrontar los retos que determinarán nuestro futuro”
I, podem enllaçar això amb una afirmació que fa anys formulava Samir Amin en l’assaig “La Llei del Valor i el Materialisme Històric”, deia així:
“ El fet imperialista no ha suprimit certament la lluita de classes en el Centre del sistema; tot el contrari, en certa mesura ha reviscolat la dimensió econòmica, però en detriment de la perspectiva política. La organització de la classe obrera sota la hegemonia socialdemòcrata integra els treballadors en la nació burgesa, es vulgui o no, i els solidaritza amb la seva burgesia en la competència exterior”.
Abans de Samir Amin, a 1965 el Chè en una lletra a Fidel expresaba : “L’imperialisme no s’ha ensorrat degut a la seva capacitat de treure beneficis, recursos, dels països dependents i exportar-los-hi els conflictes, contradiccions, gracies a l’aliança amb la classe obrera dels seus propis països desenvolupats contra el conjunt dels països dependents”.
Potser ja disposem d’alguns elements més per caracteritzar la situació a Espanya i a Europa. En aquests moments la majoria de la població obrera ocupada no demana pa, demana cotxe, segona residència, canvi de mobiliari, seguir les modes en el vestir, anar de cap de setmana, disposar de qualsevol electrodomèstic que aparegui, canviar de mòbil cada sis mesos, i una llarga llista de articles de consum.
La població desocupada demana feina o subsidis per no deixar enrere el nivell de consum.
La població depauperada no demana res, tan sols està a l’aguait del que pot caure.
I, en mig de tot aquest panorama, la feblesa del pensament comunista es fa palesa per la incapacitat d’anàlisi, la incapacitat organitzativa i la manca de perspectiva revolucionaria que parafrasejant Walter benjamin es concreta en la pèrdua de dues qüestions fonamentals: l’odi i l’esperit de sacrifici.
La incapacitat d’anàlisi es pot veure concretada en els manifestos que la anomenada esquerra transformadora ha vomitat aquests últims dies. Un d’ells de la Plataforma Aturem la guerra, diu textualment: “la UE i els EUA s’ho han mirat des de lluny fins que la situació extrema de Líbia els ha obligat a pronunciar-se contra la repressió de Gadafi”. Es a dir es lamenten que els bombardejos no s’hagin produït abans, tot i la suprema ignorància del que realment està passant a Líbia, tan sols fan de caixa de resonancia de les noves estratègies militars-propagandístiques de la burgesia. L’altra es dels anomenats Corriente Roja, on la seva preocupació no es el capitalisme sinó Gadafi fent afirmacions com ara “Manifestamos nuestro apoyo al pueblo libio para derrocar el régimen de Gadafi” i “una estrategia de insurrección armada contra el régimen de Gadafi, son la unica garantia de que el pueblo libio pueda conquistar la total soberania nacional, la democracia, la libertad y la posibilidad de avanzar hacia el socialismo”, bé, doncs al parer d’aquesta gent es correcte recolzar la insurrecció armada, cosa que ja fa la unió europea i Espanya dintre seu. Felicitats.
Llàstima que amb la fermesa que s’atreveixen a parlar del que han de fer pobles, nacions, estats dels que no en tenen la més remota idea ni de la seva composició ni del seu funcionament, no s’atreveixin a parlar del seu país, de la seva nació, del seu estat, podrit fins al moll de l’ós i no clamin per una insurrecció armada per acabar amb la monarquia, la especulació, la corrupció, el terrorisme econòmic i el saqueig d’altres països per tal de que no manqui la gasolina en els cotxes en que viatgen les “esquerres transformadores”.
Lamentable espectacle el que se’ns presenta. El retrocés polític, ideològic, ètic, organitzatiu i actiu ha retrocedit fins abans de l’anomenat socialisme utòpic. O és amnèsia o no han après res dels últims cent cinquanta anys d’història, o definitivament les afirmacions de Hobson, Lenin, Amin, Che sobre el paper de col·laboració de classes en els països imperialistes no tan sols eren encertades sinó que han superat en molt la imatge que en podien tenir els seus autors.
Trista representació de submissió a la ideologia dominant, a la propaganda capitalista, al consens, … i mentre tant els partits polítics d’esquerra en el País Basc son il·legalitzats, però això no compta, la policia espanyola continua torturant, però tan se val, l’Estat espanyol nega el dret d’autodeterminació, no hi fa res,… els dolents son els àrabs que il·legalitzen partits, torturen i no accepten l’autodeterminació dels seus pobles.
Un gran esforç s’haurà de fer per contrarestar la actual ofensiva imperialista en tots els àmbits de la vida: el pensament, la cultura, l’economia, la política, la guerra. I no serà tasca fàcil un cop vista la realitat, però no per això s’ha de deixar de lluitar de la forma que puguem però tenint en compte que la feblesa del moviment revolucionari al nostre país no s’ha d’amagar, al contrari, hem d’acceptar-la com a mode de superar-la i alertar en no entregar el testimoni als que diuen voler encapçalar el proletariat i tan sols aspiren a ocupar un espai per petit que sigui en els intersticis de la societat política per esgratinyar alguna engruna que els hi faci més planer superar individualment la anomenada “crisi”.
Epíleg
Podríem recollir les expressions de Günter Anders en la seva percepció o denominació “d’homes sense món” ja que el món no està construït per a ells i tal com ho especifica, amplia la tesi de Marx segons la qual el proletariat no es l’amo dels mitjans de producció, però amb el seu ajut produeix i mantén en moviment el “món” de la classe dominant.
El proletariat del segle XXI en les societats riques i poderoses –els centres segons diria Samir Amin- imagina aquest món com el món, inclús com el “seu món”. I gairebé no es capaç d’imaginar-se’n un de diferent i no està disposat a perdre’l, inclús el defensa amb ungles i dents mitjançant la lluita pel lloc de treball en la que el treballador produeix contínuament coses sense sentit i catastròfiques, i sobre el que afirma tenir “dret”.
Modificar, en la mesura de les nostres forces, aquesta imatge distorsionada del “món” per contribuir a avançar el moviment revolucionari és la tasca en la que estem compromesos.
Josep Cónsola
24 d’abril de 2011
Universitat Comunista dels Països Catalans
A 1902, J. A. Hobson escribia un assaig anomenat “Imperialism” en el que com si preveies el futur de la Europa cent anys desprès deia. “Vet ací quines possibilitats obre davant nostre una aliança dels Estats occidentals, una federació europea de les grans potencies. Dita federació no només no faria avançar la civilització mundial, sinó que podria implicar un perill gegantí de parasitisme occidental: formar un grup de nacions industrials avançades, en les quals les seves classes dominants rebrien una enormitat de tributs d’Asia i Africa, per mitjà dels quals mantindrien a grans masses domesticades d’empleats i criats, ocupats no ja en la producció agrícola i industrial d’articles de gran consum, sinó en el servei personal o en el treball industrial secundari, sota el control d’una nova aristocràcia financera”
Tanmateix en el pròleg de la edició alemanya i francesa, el 6 de Juliol de 1920 del llibre “L’Imperialisme, fase superior del capitalisme”, Lenin feia esment del mateix amb la següent frase: “Intentaré donar en aquest pròleg els complements més indispensables d’aquest llibre censurat” (aquesta obra de lenin va ser editada a Rusia sota el règim tsarista).
Del citat pròleg, en podem treure, a efectes d’aquest escrit una formulació:
“Es evident que un superbenefici tan enorme (referint-se a l’espoli dels països dependents) que es apoderat pels capitalistes, a més del que extreuen dels obrers del seu propi país, permet corrompre els dirigents obrers i a la capa superior de la aristocràcia obrera. Els capitalistes del països avançats els corrompen, i ho fan de mil maneres, directes o indirectes, descobertes o amagades.
Aquesta capa d’obrers aburgesats o d’aristocràcia obrera completament petit burgesa en la seva forma de viure, i per tota la seva mentalitat, es avui en dia el principal recolzament social, no militar, de la burgesia. Doncs aquests son els veritables agents de la burgesia al sí del moviment obrer, els lloctinents obrers de la classe capitalista (Labour Lieutenants of The Capitalist Class), els veritables portadors del reformisme i del xovinisme. Sense haver entès les arrels econòmiques d’aquest fenomen, sense haver arribat a veure la seva importància política, es impossible donar el més petit pas cap a la solució de les tasques pràctiques del moviment comunista.”
El pas dels anys des de que es van escriure aquestes reflexions fins avui no han modificat la seva essència. M’atreviria a dir que s’ha eixamplat la quantitat d’elements que composen el que Lenin anomenava aristocràcia obrera, agents de la burgesia o lloctinents obrers de la classe capitalista en tots els països del nostre entorn, podríem dir Europa.
Certament aquesta afirmació es un xic arriscada, per això val la pena fer uns quants recordatoris de fets cabdals, tan a l’Estat Espanyol com als Països Catalans.
Podríem començar per la intervenció de l’exèrcit espanyol en la invasió i destrucció d’Iraq durant el govern del Partit Popular (2003). Si bé es cert que una onada de protestes (sense anar més enllà d’unes quantes manifestacions multitudinàries) va recórrer la Península d’una punta a l’altra, les podríem definir com un “happening democràtic” i no tan com un enfrontament social amb l’imperialisme espanyol.
Al cap de dos mesos d’aquestes manifestacions i actes simbòlics es van fer eleccions municipals i en algunes comunitats autònomes, el Partit Popular, contra el què teòricament s’havia protestat i fet manifestacions va tenir els millors resultats de la seva historia: el nombre de vots a les autonòmiques de maig del 2003 va ser de 5.615.313 vots, mentre que en les mateixes de 1999 en va obtenir 5.324.085.
I en les municipals el nombre de vots el 2003 va ser de 7.872.874 vots, mentre que al 1999 en va obtenir 7.334.135.
El missatge del partit popular era clar, i transmetia a la societat el següent: si voleu continuar amb el vostre nivell de consum, heu d’acceptar que parem els peus a qui disposa d’una de les fonts de primeres matèries vitals per al nostre país. Al mateix temps reconstruir el que hem destruït oferirà moltes possibilitats de negoci pels empresaris i llocs de treball pels obrers.
I pel que sembla el missatge va ser escoltat, un cop vist el resultat electoral a tan sols dos mesos de la participació en la destrucció d’un país i l’assassinat de centenars de milers de persones.
També es cert que en les eleccions generals de 2004 el partit rival en l’alternança de govern, el PSOE, va guanyar gairebé 3 milions de vots respecte a l’any 2000, el Partit Popular en va perdre gairebé 700 mil. En aquest resultat va ser determinant un reconeixement: l’atemptat de l’Estació d’Atocha a Madrid, i l’aprofitament del mateix per part del PSOE per esquematitzar la seva propaganda electoral: Si guanyem retirarem els nostres soldats de l’Iraq i així no es repetiran els atemptats.
En cap moment es va posar sobre la taula els milers, centenars de milers de morts, torturats, empresonats a Iraq com a base de la campanya electoral. NO, van ser un centenar de morts autòctons i la possibilitat de que n’hi haguessin més. Així, imitant al seu amic rival, el PSOE va llançar un missatge similar al del Partit Popular i que deia així: nosaltres també farem que continueu amb el vostre nivell de consum i més a més us exhaurirem del perill de nous atemptats.
Tots sabem que posteriorment el PSOE va retirar els mercenaris espanyols de l’Iraq que l’any 2004 eren uns 1.400, però els ha anat repartint per diversos països. Tan sols a Afganistan l’any 2010 n’hi havia 1.549.
Però, a més, l’Estat espanyol per cobrir les places militars sense graduació i tranquil·litzar l’ànim dels ciutadans va procedir a incorporar immigrants dins el cos mercenari anomenat exèrcit, a canvi de concedir-los-hi la nacionalitat en signar el contracte. D’aquesta manera, els morts en combat hi ha moltes més possibilitats de que siguin “estrangers” (llatinoamericans) que no autòctons.
En cap moment hi ha hagut un qüestionament de l’imperialisme espanyol, no sols en el tema militar, sino tampoc en el financer fonamentalment i ni tampoc en l’energètic on hi ha més exemples de la penetració de la gran banca espanyola en els processos de privatització de industries i serveis a Amèrica llatina. No hi ha cap mena de diferència entre els partits d’alternança en el govern en torn a aquesta qüestió com tampoc de la resta de formacions polítiques i socials que viuen a l’empar dels pressupostos.
Mentre s’ha anat xuclant la suor de milions de persones d’altres latituds, l’imperialisme espanyol s’ha enriquit moltíssim i ha anat deixant caure trossos de pastís a la boca de la classe obrera, fonamentalment el sector amb feina més o menys estable. La manca de una certa seguretat en la percepció d’ingressos quedava pels treballadors immigrants. La manca de seguretat en la percepció d’ingressos per una part important de la joventut quedava compensada per les transferències intergenacionals derivades dels estalvis dels pares o avis.
A mesura que s’ha anat establint en el cervell de la classe obrera ocupada que el seu nivell de consum (en comparació amb els que vivien en situació més precària) anava augmentant, mentre feia comptes, -jugant a l’especulador financer- que el pis que havia comprat per dos cents mil euros al cap de dos anys en “valia” tres cents mil, pensava que era a punt d’entrar dins el món dels milionaris. Targetes de crèdit, préstecs, hipoteques….
De sobte, la competència interimperialista ha anat recomposant les àrees d’influència, i arriba l’hora de recollir beneficis i aquests van a parar cap els centres de decisió més importants o aquells que disposen del poder real, econòmic, polític i militar. I per els subimperialismes com l’espanyol, no li queda precisament la part més gran del pastís. Arriba la crisi! Clamen desesperats els banquers, els empresaris, els aristòcrates obrers. Convençuts que han de col·laborar amb la sortida a la crisi si volen mantenir, encara que sigui amb certs retalls, el seu nivell de consum. Pensen que els primers en alleugerir la despesa han de ser els treballadors nouvinguts, desprès els autòctons.
Es cert que tot això genera protestes, alguna que altre manifestació de malestar, -sense alterar l’ordre, clar-. És en aquest context que hem de situar el recent Pacte Social signat pels sindicats majoritaris espanyols.
La lluita de classes continuarà amb més o menys virulència, això es incontrolable pels sindicats, tot i que amb la seva negativa aquesta lluita es més fragmentada, dispersa, amb dificultats per a la continuïtat; però es continuarà donant i fins i tot serà recolzada sectorialment pels sindicats sense que entrin en contradicció amb el que han signat, doncs saben molt be que els “acords” per dolents que siguin seran sempre vulnerats pel capital.
A la introducció del Pacte Social podem llegir textualment en la seva Introducció :
“Y, en tercer lugar, porque este ejercicio de responsabilidad compartida por Gobierno e Interlocutores Sociales transmite a la sociedad española un mensaje inequívoco de solidaridad social y de confianza en el futuro de vital importancia, porque la colaboración de todos para mejorar nuestra capacidad de crecimiento, para aumentar la competitividad de las empresas españolas y para reforzar la cohesión social y recuperar la credibilidad de los inversores nacionales e internacionales se hace imprescindible para afrontar los retos que determinarán nuestro futuro”
I, podem enllaçar això amb una afirmació que fa anys formulava Samir Amin en l’assaig “La Llei del Valor i el Materialisme Històric”, deia així:
“ El fet imperialista no ha suprimit certament la lluita de classes en el Centre del sistema; tot el contrari, en certa mesura ha reviscolat la dimensió econòmica, però en detriment de la perspectiva política. La organització de la classe obrera sota la hegemonia socialdemòcrata integra els treballadors en la nació burgesa, es vulgui o no, i els solidaritza amb la seva burgesia en la competència exterior”.
Abans de Samir Amin, a 1965 el Chè en una lletra a Fidel expresaba : “L’imperialisme no s’ha ensorrat degut a la seva capacitat de treure beneficis, recursos, dels països dependents i exportar-los-hi els conflictes, contradiccions, gracies a l’aliança amb la classe obrera dels seus propis països desenvolupats contra el conjunt dels països dependents”.
Potser ja disposem d’alguns elements més per caracteritzar la situació a Espanya i a Europa. En aquests moments la majoria de la població obrera ocupada no demana pa, demana cotxe, segona residència, canvi de mobiliari, seguir les modes en el vestir, anar de cap de setmana, disposar de qualsevol electrodomèstic que aparegui, canviar de mòbil cada sis mesos, i una llarga llista de articles de consum.
La població desocupada demana feina o subsidis per no deixar enrere el nivell de consum.
La població depauperada no demana res, tan sols està a l’aguait del que pot caure.
I, en mig de tot aquest panorama, la feblesa del pensament comunista es fa palesa per la incapacitat d’anàlisi, la incapacitat organitzativa i la manca de perspectiva revolucionaria que parafrasejant Walter benjamin es concreta en la pèrdua de dues qüestions fonamentals: l’odi i l’esperit de sacrifici.
La incapacitat d’anàlisi es pot veure concretada en els manifestos que la anomenada esquerra transformadora ha vomitat aquests últims dies. Un d’ells de la Plataforma Aturem la guerra, diu textualment: “la UE i els EUA s’ho han mirat des de lluny fins que la situació extrema de Líbia els ha obligat a pronunciar-se contra la repressió de Gadafi”. Es a dir es lamenten que els bombardejos no s’hagin produït abans, tot i la suprema ignorància del que realment està passant a Líbia, tan sols fan de caixa de resonancia de les noves estratègies militars-propagandístiques de la burgesia. L’altra es dels anomenats Corriente Roja, on la seva preocupació no es el capitalisme sinó Gadafi fent afirmacions com ara “Manifestamos nuestro apoyo al pueblo libio para derrocar el régimen de Gadafi” i “una estrategia de insurrección armada contra el régimen de Gadafi, son la unica garantia de que el pueblo libio pueda conquistar la total soberania nacional, la democracia, la libertad y la posibilidad de avanzar hacia el socialismo”, bé, doncs al parer d’aquesta gent es correcte recolzar la insurrecció armada, cosa que ja fa la unió europea i Espanya dintre seu. Felicitats.
Llàstima que amb la fermesa que s’atreveixen a parlar del que han de fer pobles, nacions, estats dels que no en tenen la més remota idea ni de la seva composició ni del seu funcionament, no s’atreveixin a parlar del seu país, de la seva nació, del seu estat, podrit fins al moll de l’ós i no clamin per una insurrecció armada per acabar amb la monarquia, la especulació, la corrupció, el terrorisme econòmic i el saqueig d’altres països per tal de que no manqui la gasolina en els cotxes en que viatgen les “esquerres transformadores”.
Lamentable espectacle el que se’ns presenta. El retrocés polític, ideològic, ètic, organitzatiu i actiu ha retrocedit fins abans de l’anomenat socialisme utòpic. O és amnèsia o no han après res dels últims cent cinquanta anys d’història, o definitivament les afirmacions de Hobson, Lenin, Amin, Che sobre el paper de col·laboració de classes en els països imperialistes no tan sols eren encertades sinó que han superat en molt la imatge que en podien tenir els seus autors.
Trista representació de submissió a la ideologia dominant, a la propaganda capitalista, al consens, … i mentre tant els partits polítics d’esquerra en el País Basc son il·legalitzats, però això no compta, la policia espanyola continua torturant, però tan se val, l’Estat espanyol nega el dret d’autodeterminació, no hi fa res,… els dolents son els àrabs que il·legalitzen partits, torturen i no accepten l’autodeterminació dels seus pobles.
Un gran esforç s’haurà de fer per contrarestar la actual ofensiva imperialista en tots els àmbits de la vida: el pensament, la cultura, l’economia, la política, la guerra. I no serà tasca fàcil un cop vista la realitat, però no per això s’ha de deixar de lluitar de la forma que puguem però tenint en compte que la feblesa del moviment revolucionari al nostre país no s’ha d’amagar, al contrari, hem d’acceptar-la com a mode de superar-la i alertar en no entregar el testimoni als que diuen voler encapçalar el proletariat i tan sols aspiren a ocupar un espai per petit que sigui en els intersticis de la societat política per esgratinyar alguna engruna que els hi faci més planer superar individualment la anomenada “crisi”.
Epíleg
Podríem recollir les expressions de Günter Anders en la seva percepció o denominació “d’homes sense món” ja que el món no està construït per a ells i tal com ho especifica, amplia la tesi de Marx segons la qual el proletariat no es l’amo dels mitjans de producció, però amb el seu ajut produeix i mantén en moviment el “món” de la classe dominant.
El proletariat del segle XXI en les societats riques i poderoses –els centres segons diria Samir Amin- imagina aquest món com el món, inclús com el “seu món”. I gairebé no es capaç d’imaginar-se’n un de diferent i no està disposat a perdre’l, inclús el defensa amb ungles i dents mitjançant la lluita pel lloc de treball en la que el treballador produeix contínuament coses sense sentit i catastròfiques, i sobre el que afirma tenir “dret”.
Modificar, en la mesura de les nostres forces, aquesta imatge distorsionada del “món” per contribuir a avançar el moviment revolucionari és la tasca en la que estem compromesos.
Josep Cónsola
24 d’abril de 2011
Universitat Comunista dels Països Catalans
