Casinos, Borses i economistes (III)

Com aquell paradigma de l’encadenament de circumstàncies que diu que una papallona mou les ales a l’altra banda del món, i provoca vents catastròfics a aquesta, també podem dir que en ves a saber quins àmbits i a quines alçàries i distàncies, uns experts —no pas innocents papallones, sinó que seriosos economistes— van anar fent, un darrere l’altre, plans de captació de diners dissenyats pensat en la gent que prudentment no es fia, no gaire si més no, de l’atzar.

I ha estat així com, induïts més que no aconsellats per gent experta en les coses de les finances, s’han contractat milions —parlo a nivell de tot el món capitalista— de fons d’inversió, fons de pensions, participacions preferents… El pitjor, l’immoral del cas, era que aquests productes i altres de semblants, s’oferian com un recer segur i sense ensurts als qui tenien quatre calerons i ànim estalviador. O sigui, no especulatiu. Un recer que a canvi d’un petit esforç avui, pagar periódicament el que estava concertat, assegurava un futur daurat demà. Productes seriosos, avalats a més per serioses entitats financeres, deien els qui venien la maula passant de puntetes per damunt la lletra petita… I és així com s’ha fornit un gegantesc exèrcit de víctimes. Tot just, en els casos esmentats, cal insistir, entre els qui podríem considerar inversors paradoxalment prudents.

També es van perpretar, volia dir crear, excel·lents programes fets a mida de cada possible peça de caça, atorgant prèstecs hipotecaris, prèstecs familiars, prèstecs per les coses més inversemblants i sovint inútils —tu t’ho mereixes: podria ser l’eslògan—, amb la promesa de endugui’s-ho avui i torni-ho quan li vagi bé…

I ves a saber on, es demanen molts, es va originar la nefasta cadena d’esdeveniments, de circumstàncies, que ha estat la causa del que ell, o ella, de sobte, d’avui per demà, hagi vist que els fons de pensions o d’inversions hagin caigut en picat, reduint-se a menys de la meitat del que estava signat; que les participacions preferents que li van vendre, felicitant-lo pel seu encert, eren més aviat un absurd i incomprensible toco-mocho; que la hipoteca l’amortització de la qual havia de baixar any rere any, en realitat pujava mes rere mes.

I no ens podem oblidar dels qui sense fer cap inversió, sense tenir el llast de cap hipoteca, d’avui per demà s’han trobat amb el lloc de feina fet fonedís… Amb que a la botiga, el petit taller, ja no entren clients… O no poden cobrar bona part del que han servit… O no poden fer front a les comandes per manca de liquidesa, ja que no obtenen els necessaris crèdits bancaris. Amb la qual cosa ells també han esdevingut morosos…

Ja veieu, que no faig grans quadres macroeconòmics, ni parlo de grans principis abstractes sobre el capitalisme, sinó que de simples elements, i efectes, de la vida quotidiana. Del petit home del carrer, que cantava Pi de la Serra. Aquell home del carrer que en uns anys de falsa bonança econòmica, havia arribat a creure’s que havia ascendit en l’escala social. Que ja era classe mitja i no pas part d’aquella classe que al capdavall, sigui quina sigui conjunturalment, la seva posició econòmica, sols té per oferir, per vendre, que la seva força de treball. I que de sobte, quasi que d’avui per demà, ha despertat en una realitat que, dissortadament, la majoria encara no entén.

I és que, com diu Recio en l’article ja mencionat, els agents financers, al servei propi o dels grans taurons del capital, han jugat, i juguen, no amb els seus diners, sinó que amb els dels altres. I si hi ha guanys, se’ls queden ells. I si hi ha pèrdues, són els altres els qui paguen, estant pagant, la festa.

Oblidem-nos, per tant, de l’eufemisme casino per parlar del desastre econòmic actual, i permeteu-me fer algunes consideracions al voltant de l’actual crisi. I com que no és possible entendre, mal sigui sols que una miqueta, on som si no sabem d’on venim, fem una mica d’història. Remuntant-se a aquells anys en els que tots érem rics i per tant feliços.

Quan va ser el començament d’aquest final? El 2008, com es diu? Mentida. El 2007? També mentida. Molt abans, perquè com passa en qualsevol altre àmbit, ni en política ni en economia no existeix la generació espontània, i a més els símptomes de la malaltia estaven a la vista força temps enrere. El que si existeix, però, és la ceguesa interessada: no puc veure el que no és convenient que vegi. I la voluntàriamen indiferent: és massa cansat esforçar-se a veure més enllà dels propis nassos. Per la qual cosa…

El cas immobiliari de la Florida, posem per cas, punt de partida de la crisi delssubprimes i per tant detonant de la crisi general, havia començat a fer aigües ja cap el 2004/5. Fins i tot algun petit banc va petar aleshores. Però es va seguir concedint crèdits escombraria, perquè com que s’oferien a gent sense cap solvència, els interessos a pagar eren altíssims. I, a més, aquestes les hipotques, ben trossejades, esdeveniensubprimes que es repartien arreu del món. I eren acceptades ja que venien dels financerament seriosos, i totpoderosos, EUA. Avalades a més per no menys serioses i totpoderoses entitats… I perquè —altra vegada!—, els interessos que oferien eren prou interessants. Per la qual cosa ni aquí, Europa, ni allà, els EUA, ningú no va fer preguntes. I si les feia, se li feia callar de seguida.

Un exemple concret. Cap el 2003 ja hi havia al Congrés dels EUA qui sospitava que el mercat del crèdit immobiliari, i el seus productes derivats, era una bombolla que havia d’esclatar més aviat que tard —no feia pas gaire que havia esclatat la de la dels punt com o noves tecnologies—, però com que estava sumit dins d’una absoluta opacitat, no es podia treure aigua clara. Convocat Alan Greenspan a explicar la raó d’allò, la resposta de l’aleshores president de la Reserva Federal és digna d’un manual de cinisme. Era certa la foscor en la que estava sumit el mercat de derivats, sí, però era convenient mantenir-la perquè: “no sabem massa bé que passa allà dins, per la qual cosa és millor no mirar. No tocar res”. Literal!

Com és sabut, el resultat immediat de l’esclat de la bombolla dels subprimes, 2007, va ser que l’UBS suïs presentava un forat de 482 milions i tancava xiringuitos financers, que el forat de Merrill Linch, era de 4.500 milions, que el Deutsche Bank amenaçava d’entrar en zona perillosa, etcètera. I la culminació va ser le fallida de diversos bancs i altres empreses financeres. Les més sonades Lheman Brothers i Cit Group, entre altres, als EUA, i Northern Rock a Londres. Aquesta darrera va crear unes divertides escenes de corralito a la seriosa City… Va ser el punt de partida per començar a abocar diners i més diners públics a fi de tapar forats privats. Diners que es detreien de serveis i prestacions socials i altres elements d’un estat de benestar que va començar a aprimar-se. I així s’ha seguit fins ara mateix.

On eren, a què es dedicaven, els equips d’economistes i altres experts que se suposa que creaven operacions i programes d’acció profitoses tant per l’empresa que les oferia com pels clients que les havien de comprar? És a dir, sense lletra menuda que donés lloc a sorpreses amargues? On eren, a què es deicaven els equips d’economistes que se suposa que havien de controlar que les operacions de les diferents entitats per les que treballaven fossin no ja honestes, que possiblement és massa demanar, sinó que raonables? Que amb elles s’enganyés una mica al client, si calia, sí, però que no l’escanyessin, i amb ell a la llarga la pròpia entitat? Els equips d’economistes i altres experts al servei de les diferents administracions públiques? Aquells que havien de saber, i veure, el que era evident: que tot estava fent aigües?

Esclar, que també hi havia veus: economistes, periodistes amb alguna formació en la matèria, generalment de formació marxista, que deien coses com aquesta que va escriure Joseph Halevi, professor d’economia a les universitats de Sidney i Grenoble:

I també Galbraith fill, Noemi Klein, periodista, i altres analistes que des de diferents angles —sempre des de fora de la disciplina obtusa i sense matisos del model capitalista dominant—, alertaven sobre el que se’ns venia al damunt. Eren, i són encara, veus que clamaven en el desert, ja que mentre que ells anaven predicant, bancs alemanys i francesos estaven venent alegrement bons grecs perpetrats per Goldman Sachs —per encàrrec d’un govern democràticament elegit, per cert— als seus innocents clients. Presentant-los-hi com el negoci del segle… Alhora que no sols començaven a petar empreses i més empreses, grans i petites, sinó que fins i tot un país. Islàndia.

Recuperant notes que havia utilitzat en el meu bloc Cartes per a qui les vulgui llegir, fins ara sols he parlat sobre el que estava passant més enllà de les nostres fronteres. Ara bé, si fora d’aquí passava això, ¿que passava a Espanya? —i perdoneu que com a marxista irredempt, no confongui estat amb país, que són dues coses ben diferents. Doncs, aquí passava que com el doctor Pangloss —aquell personatge de Voltaire que plorava de felicitat ja que res de dolent passava en el millor dels móns possibles—, el govern central en pes, els governs regionals, sí regionals, del PP o del PSOE sense distinció, la tribu del CiUx, el nostre brillant tripartit, ajuntaments, diputacions, col·legis d’arquitectes, gremis de constructors, i fins i tot l’oposició de qualsevol color, també ploraven de felicitat ja que també consideraven que tots estàvem en el millor dels móns possibles.

I no exagero. Recordeu les declaracions de Zapatero i la seva colla? De Maragall entrevistat per la Mònica Terribas al Patí dels Tarongers? De Montilla i la seva troupe, després de defenestrar-lo? Que al PP sols l’obsessionava que el matrimoni homosexual i altres degeneracions que servien per fer manis de bisbes i peperos de pro? D’IU no dic res, perquè no recordo que digués res d’interessant. I és que eren uns temps en els que gràcies als POUM —pobres poumistes, tan perseguits per uns i altres un dia, i que han acabat donant nom a la barbàrie constructivo-destructiva—, es podia transformar un humil bledar en un superferolític projecte urbanístic. Una platja pedregosa en una paròdia de la d’Ipanema. Una paisatge protegit en una impressionant vista sobre cinc mil terrassetes, totes igual…

És que ningú no veia que un país amb 45 milions d’habitants, amb una de les rendes salarials més baixes del nostre entorn, i un índex d’atur que ja aleshores era elevadíssim —per més que les xifres actuals l’ha deixat en quasi que envejables—, no podia pas construir 700.000 habitatges anuals? I una pila de polígons industrials, quan ja la indústria productiva duia perdigons a l’ala? I pràcticament un aeroport a cada província? I luxosos casals culturals municipals que de seguida s’omplien de teranyines? I a més, per si no era prou, l’absurd i patriòtic AVE? Per cert, els francesos, tan xovinistes ells, li diuen, modestament, TGV. I la bestiesa del Plan amb un cuc retorçat damunt l’espanyolíssima E. Un pla que no era més que una pèssima paròdia d’un keynesisme a l’allioli, parit per un paio curt de gambals.

Doncs no. No recordo de cap veu que s’alcés per denunciar el que estava passant aquí, lligant-lo al que estava passant allà. Més aviat el contrari. Però això ho deixarem per un proper, i definitiu, treball.