Conseqüències econòmiques i socials de la restauració del capitalisme
Ara que ja ha passat la ressaca de les celebracions que, fa uns dies, vam poder presenciar en la commemoració del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, a tots ens ha quedat un bon regust de boca. Tantes tragèdies humanes, tanta misèria i sofriment, tantes etapes fosques de la història… Sembla que, a poc a poc, van escolant-se pel desaigua del passat i de l’oblit.
Però, per més que ens tapem les orelles i per més que ens limitem a llegir les lletres grans dels diaris, durant aquests últims dies de celebració no hem pogut evitar sentir algunes veus esmorteïdes pels crits d’eufòria, o algunes línies a peu de pàgina amagades sota els grans titulars de la premsa. Podríem haver-les passat per alt, com de ben segur que ha fet molta gent, si no fos perquè ens han deixat desconcertats.
Són el testimoni d’unes persones silenciades per l’orgia d’interpretacions unidireccionals d’aquells esdeveniments històrics, precisament, perquè la seva versió és antitètica al discurs oficial. Són considerades políticament incorrectes o, fins i tot, reminiscències del passat, gent nostàlgica i enganyada que afirma que abans dels fets del 1989 vivien millor. Per cert, cal constatar que aquesta visió és compartida per més del 50% de la població de l’antiga RDA.
Per això, penso que no hem de passar pàgina així com així, ja que la història mai és blanca o negra, això en tot cas ho decideix el vencedor. Si realment volem afrontar el futur amb l’esperança que els errors del passat no es tornin a repetir, cal que revisem el passat amb lupa, sobretot fixant-nos en l’escala de grisos i en tots els colors que defineixen la nostra història. En aquest sentit, més que parlar de les causes, vull subratllar quines foren algunes de les conseqüències econòmiques i socials de la restauració del capitalisme a l’Europa central i oriental, utilitzant diverses fonts que ens aporten dades molt interessants que poden ajudar-nos a comprendre aquesta gent que encara avui en dia afirma que amb el comunisme vivia millor.
Per una banda, respecte a les conseqüències i l’evolució econòmica dels països anomenats “del socialisme real”, trobem l’article de Pradeel K. Mitra i de Marcelo Selowsky (Europa oriental y la antigua Unión Soviética: Una década de transición) que ens expliquen com els primers anys de liberalització econòmica van comportar una forta caiguda de la producció nacional. Sobretot, en el cas de la Comunitat d’Estats Independents (CEI) – que agrupa els països de l’antiga URSS –, el producte va caure un 50%, i a l’any 2000 aquest encara era un 35% inferior al de 1990.
En tots els casos, sembla que les reformes presentaren grans costos econòmics i socials (caiguda del producte, hiperinflació, atur elevat…), però a mode “d’inversió inicial”, ja que més tard, les economies van anar recuperant-se, sempre depenent de diversos factors: primerament, de les condicions inicials que conformarien el grau d’industrialització, la dependència exterior, les distorsions inicials o l’experiència amb el sistema de mercat abans de la implantació del model econòmic socialista. Seguidament, de les reformes econòmiques, la seva intensitat i rapidesa. Finalment, dels xocs externs causats per guerres civils, o per conflictes de naturalesa no directament econòmica.
Així, per exemple, en el cas de la República Txeca i de la República Eslovaca (l’antiga Txecoslovàquia), veiem com els dos països, ara membres de la Unió Europea, han presentat una evolució positiva, en termes econòmics, però a un ritme diferent. Perquè mentre que els territoris txecs eren històricament més industrialitzats i amb una cultura empresarial prèvia al comunisme, els territoris eslovacs eren més aviat agraris i, per tant, al cap de quaranta anys, després del divorci del vellut (divisió de Txecoslovàquia) i de la restauració del capitalisme, la República Txeca ha tingut més facilitats per adaptar-se als canvis que la veïna Eslovàquia.
Tot i així, Marc Vendepitte, en un article sobre la realitat europea central i oriental actual (Cómo Europa ha sido golpeada: 15 años después de la caída del muro, la dura realidad), indica que hi ha hagut una caiguda general d’un 10% del PIB per habitant (excepte Polònia i Eslovènia) entre el 1990 i el 2002, de manera que, actualment, el PIB per habitant de tota la regió representa una quarta part del d’Amèrica Llatina. Calculant el retrocés industrial de l’exURSS, diu que actualment el PIB per càpita és inferior al 7%, mentre que l’any 1917 representava el 10%, del PIB dels EUA. Per tant, arriba a la conclusió que amb la transició econòmica la URSS ha retrocedit als nivells de producció de 100 anys enrere. És a dir, que les economies no s’han recuperat realment.
Vendepitte també explica que la privatització es va dur a terme a través de la venda d’accions de l’economia de l’Estat per preus molt baixos, desmantellant gran part de l’aparell econòmic i industrial. Segons l’article de James Petras (Capitalismo versus socialismo: nueva vista al gran debate), aquestes accions “foren comprades per corporacions multinacionals europees i nord-americanes, per bilionaris de la màfia, l’energia, la mineria, les comunicacions, la infraestructura i el comerç” , el qual va conduir l’economia cap a l’atur i l’estancament, així com l’emigració cap a l’exterior de la regió.
A més, segons Petras, amb les privatitzacions durant el procés de transició al capitalisme, les desigualtats socioeconòmiques han crescut “geomètricament”, de manera que l’1% superior controla el 80% dels actius privats i més del 50% dels ingressos, mentre que els nivells de pobresa excedeixen el 50% o més. Aquest augment de la pobresa el corrobora un estudi del Banc Mundial (Poverty, General overview), que explica que la pobresa no era un front que es tingués massa en compte al moment de la transició, ja que el 1990 només una de cada 25 persones era pobra a l’Europa central i oriental, així com de l’Àsia central. Però el nivell de desigualtat va anar augmentant vertiginosament i el 1998 una de cada cinc persones de la regió era pobra. Tot i que el valor s’ha reduït a una de cada vuit persones el 2003, cal tenir en compte que la pobresa encara afecta a 60 milions de persones a la regió, sent 150 milions vulnerables econòmicament, alhora que la pobresa és encara molt superior a l’etapa socialista.
Per altra banda, pel què fa a les conseqüències socials de la transició i la restauració del capitalisme als països excomunistes, en primer lloc, tenim la perspectiva de gènere que ens aporta un estudi del CINTERFOR (Centre Interamericà per al Desenvolupament del Coneixement en la Formació Professional), integrant de la Organització Internacional del Treball (OIT).
Segons l’estudi del CINTERFOR, “durant el comunisme, els plans de seguretat social i d’atenció al benestar de la mare i del nen es concebien com a camí per garantir la presència de les dones com a força de treball. La política social estava configurada per ajudar les dones a combinar el seu paper de mare amb les seves responsabilitats com a treballadores”. Això, d’una banda, causava una major presència de la dona al món laboral, mentre que, d’altra banda, val a dir que feia perviure la idea de la divisió sexual del treball, ja que consagrava les dones a realitzar tasques reproductives.
Tanmateix, el paper de la dona concebut per la tradició patriarcal, es va veure molt més accentuat amb la restauració de l’economia de mercat, sobretot per la influència de la Església, segons el CINTERFOR. Això, paral·lelament a la destrucció de nombrosos llocs de treball i l’augment de l’atur, va causar que fossin les dones les més perjudicades per les conseqüències negatives que van sorgir de la transició econòmica.
A més, pel què fa a les mesures de protecció social destinades a la combinació del treball productiu amb les obligacions familiars imposades tradicionalment a les dones, segons l’estudi del CINTERFOR: “Europa central i oriental s’ha anat allunyant de l’assumpció d’una responsabilitat plena sobre la protecció social dels seus ciutadans. Els subsidis i la infraestructura de suport per a la prestació de serveis socials, com les escoles bressol o els centres d’atenció postescolar, etc., s’han vist retallats, traspassant la responsabilitat de la protecció social que facilitaven al sector privat (…) Com a resultat, la protecció social s’ha anat tornant més precària i tots els treballadors tenen ara més difícil combinar la família, el treball i les responsabilitats socials”.
En segon lloc, les malalties infeccioses són una nova problemàtica de la regió, especialment la SIDA, ja que segons un estudi del Programa Conjunt de Nacions Unides contra el VIH/SIDA, a la regió de l’Europa oriental i l’Àsia central és on el virus creix amb major rapidesa: mentre que durant el període socialista només hi havia 10 mil infectats, el 1995 es va triplicar la xifra fins a 30 mil, creixent fins al milió i mig l’any 2004. James Petras interpreta aquesta propagació de la malaltia a causa de la degradació del sistema de salut pública, al·legant que anteriorment aquestes malalties estaven més ben controlades.
Vendepitte també afegeix la dada que la tuberculosis està gairebé tant estesa com als països del tercer món i que el 1998 els casos de sífilis a Rússia eren quaranta vegada superiors que el 1990. També, molts estudis mostren una reducció abismal de l’esperança de vida, fins a 10 anys menys a Rússia, sobretot a les repúbliques exsoviètiques, ja que aquesta reducció no s’ha produït a la República Txeca i Eslovàquia on, fins i tot, ha augmentat una mica.
En tercer lloc, referent a les condicions de benestar social, Vendepitte explica que abans dels anys noranta, els indicadors socials eren força bons a tota la regió de l’Europa excomunista: treball a temps complet garantit tota la vida, plena ocupació, el salari era baix però estable, molts béns de consum i serveis bàsics eren proveïts per l’Estat regularment, l’accés a la salut i a l’educació era gratuït, hi havia suficient aliment i vestimentes i l’accés a l’habitatge estava garantit.
A part dels indicadors que afecten al benestar social anteriorment descrits (pobresa, atur, malalties, desigualtat de gènere…), a l’article de Vendepitte se’ns il·lustren dades summament tràgiques sobre la involució de les condicions de vida de la població: primerament, segons un estudi de la UNICEF del 2004, un de cada tres nens dels països excomunistes és pobre. Alhora, es calcula que un milió i mig viuen en orfandats, mentre que més de 100 mil nens es veuen obligats a prostituir-se. Seguidament, segons un informe del PNUD del 1999, anualment, al voltant de mig milió de dones de la regió són obligades a emigrar a l’Europa occidental per prostituir-se a través de xarxes criminals.
Finalment, també trobo interessant incloure una sèrie de dades que il·lustren molt bé el retrocés social que ha representat la restauració del capitalisme: a la República Txeca s’han triplicat el nombre de delictes des del 1989, a Polònia han crescut un 25% els suïcidis, a Rússia el nombre d’alcohòlics s’ha duplicat des del 1992 i arreu de l’antic bloc comunista ha reaparegut l’analfabetisme cinquanta anys després d’haver estat eradicat.
Per tant, havent vist algunes de les conseqüències de la caiguda del Mur de Berlín el 1989 i de la posterior desaparició del conjunt del bloc comunista, podem concloure que, tal i com se sol dir: “no tot foren flors i violes”. Caldrà continuar revisant quins errors es van cometre i quines foren les causes del fracàs del model socialista tal i com fou concebut, però, com deia el principi, aquesta no era la finalitat d’aquest article. La reflexió que sí que en podem extreure de tot plegat és que la tragèdia humana que ha representat la restauració del capitalisme constata que, tot i que l’anterior sistema no fos el bo, l’actual és sens dubte pitjor.
