Domitila Barrios Cuenca (Llallagua, Potosí, 7 de maig de 1937 – Cochabamba, 12 de març de 2012)
Filla d’un miner, que va ser capturat per les seves activitats sindicals, va viure la seva infantesa amb molta pobresa i manques, amb gran sacrifici va acabar l’escola primària
Va ser una de les primeres dones líders dels moviments miners i des de 1963, va participar en el Comitè de Mestresses de casa de Segle XX, en una de les comunitats mineres que es va enfrontar a les forces repressives de diferents dictadures: Víctor Paz Estenssoro, René Barrientos i Hugo Banzer.
El Comitè de Amas de Casa Siglo XX, del qual Domitila va ser part activa i representant des de 1963, estava organitzat igual que el Sindicat de Miners i formava part de la Federació de Treballadors Miners i de la Central Obrera Boliviana.
Domitila va sobreviure a la massacre de miners a la nit de Sant Joan de 1967, executada per Barrientos, per a reprimir les reivindicacions dels treballadors i perquè els miners donaven suport a la guerrilla del Ché.
En 1975, Domitila va ser triada per a representar a les dones bolivianes del Comité de Amas de Casa mineras Siglo XX, en la Tribuna de la Conferència Internacional de la Dona organitzada per les Nacions Unides a Mèxic. Domitila, l’única representant obrera, es va donar a conèixer i la seva participació va tenir repercussió internacional. Va alçar la seva veu denunciant als amos de les mines bolivianes, va parlar i va posar el dit en la nafra: la lluita no és contra els homes sinó de classe. Quan les delegacions feministes li van exigir que abandonés el seu discurs polític i que parlés de la seva condició de dona, va prendre la paraula i es va enfrontar amb Betty Friedan, la històrica feminista estatunidenca autora del clàssic “La mística de la feminitat”: “Molt bé, parlem de nosaltres dos –va dir Domitila–. Si em permeten, començaré. Senyora, fa una setmana que jo la conec a vostè. Cada matí vostè arriba amb un vestit diferent, i jo no. Cada dia vostè arriba pentinada i maquillada com qui té temps de passar per una perruqueria ben elegant i pot gastar bona plata en això i, tanmateix, jo no. Jo veig que cada tarda vostè té un xofer esperant-la a la sortida i, no obstant això, jo no… estic segura que vostè viu en un habitatge ben elegant, en un barri també elegant no? […] ara, senyora, digui’m: té vostè una cosa semblant a la meva situació? Tinc jo una cosa semblant a la situació de vostè? Si vostè i jo no ens assemblem, si vostè i jo som tan diferents, nosaltres no podem, en aquest moment, ser iguals, fins i tot com a dones, no li sembla? (del llibre “Si me permiten hablar” de Moema Viezzer)
En 1980 una altra dictadura, la de García Meza va conduir a Domitila a l’exili. Va viure exiliada a Suècia i a Mèxic
A 1990 va fundar L’ESCOLA MÒBIL DE FORMACIÓ Política, a casa seva a Quillacollo, que segons el seu testimoni: “L’objectiu del projecte és donar a conèixer la història de les lluites socials a Bolívia, el paper de les lluites mineres contra les dictadures i tenir un acostament cap a la ideologia comunista, els ideals de servei comú i altres temes encaminats a la comprensió dels canvis a Bolívia. També em va donar ànims escoltar les experiències de moltes dones dels centres miners que m’explicaven com en els moments difícils elles es van posar ferms i van lluitar contra les dictadures.
Qui són els alumnes?
A vegades són estudiants, unes altres pagesos, clubs de mares i sindicats. Aquí a la meva casa tenim una aula on fem tallers i donem xerrades, però anem on ens criden. L’única cosa que demanem és que ens paguin el transport, allotjament i menjar. L’any passat vam tenir una experiència bonica en una escoleta rural. Els nois havien reunit centimet a centimet dels seus esbarjos per a pagar els nostres passatges.” .http://www.noticiasaliadas.org/articles.asp?art=5936
