Això és tot? Així no es para a un poble!
No és moment per a arrogàncies, òbviament, però, això és tot el que poden fer els nacionalistes espanyols per a aturar la marxa d’aquest poble cap a la seva llibertat? Això és força, exhibició de poder? Euskal Herria té futur mentre el projecte d’Espanya avança cap al precipici i canten victòria perquè han tornat a escapçar no se sap quina fosca trama «filoterrorista»? Persones que feien política a la vista de tothom han estat arrestades i els mercenaris de la ploma bavegen les nicieses que els subministren des de les latrines policials. Mesures de seguretat, semiclandestinitat… encara que sembli mentida es rabegen en la mediocritat del mateix discurs que ells o els seus antecessors feien des de la premsa del Movimiento Nacional. Les mateixes estupideses de la propaganda franquista amb data octubre de 2009. Espanya sempre donant l’últim cop a la insurrecció basca. Fins al pròxim últim cop, clar. I això provoca el seu triomfalisme?
No han après res de Bolívar, de Sucre, de Martí? No coneixen la seva pròpia història? Encara creuen que poden solucionar-ho tot manant als terços de Flandes, a cop d’Inquisició, amb detencions i empresonaments? No es pot escapçar a una societat. És impossible escapçar a un poble madur. Van tenir un imperi, avui només tenen força bruta, complexos i -sobretot-, por. Por de perdre el control. Por d’una discussió democràtica. Por que el poble basc decideixi lliurement. Por de jugar amb cartes sense marcar. La vella por que els enviem a passeig.
Els gossos petits solen ser els que més borden. Els grans en tenen prou amb la impressió que provoquen els seus músculs i les seves dents. El nacionalisme espanyol ha de bordar contínuament i es veu obligat a fer-ho cada vegada amb més estridència. Per a marcar territori, però sobretot perquè està convençut que s’enfronta a «bestioles» realment molt més fortes. «Bestioles» que a més són un poc més fortes cada dia.
Totes les ràzzies són cops per a les nombroses persones que sofrixen directament les seves conseqüències. Ho són també per a tots els que creiem que democràcia i feixisme són incompatibles. No és agradable comprovar que l’aparell de l’Estat espanyol pot endur-se ciutadans bascos pràcticament quan vol i com vol. És dur veure com la major part dels mitjans de comunicació reprodueïx la versió oficial, mentre les veus crítiques són fetes callar. Sabem que aquesta no serà l’última urpada repressiu. En vindran més. Tot això és dur. I pot ser més dur, però l’esquerra abertzale no acaba de néixer. La seva càrrega genètica és bastant resistent a aquest tipus d’agressions. Ho ha provat sobradament. És més, hi ha alguna cosa molt més important que aquest ADN a prova de detencions: la capacitat d’adaptació a les circumstàncies, l’habilitat de reinventar-se a si mateixa, remuntar les adversitats, assumir els seus errors, felicitar-se pels seus encerts i formular nous camins.
I això no ho canviarà un ministre espanyol per molt geni maquiavèlic que es cregui. Ni tampoc un Rodríguez Zapatero a la deriva, l’únic horitzó del qual és esperar que la crisi passi de llarg, vendre repressió i intentar que el PP esclati per les seves pròpies misèries. Senzillament, no és a les seves mans assolir el que ni Franco ni els que han tingut les regnes de l’Estat espanyol en les seves mans han pogut aconseguir. I no ho és perquè no es tracta de l’esquerra abertzale, sinó de la societat basca. L’esquerra abertzale és només l’expressió d’una realitat social que no es pot canviar des de Madrid o París.
No és el mateix entorpir una agenda prevista que sabotejar una estratègia. No és el mateix un cop d’imatge que una victòria política. Per favor!, tan llest es creu Rubalcaba que pensa que l’esquerra abertzale no havia previst que anava a ocórrer precisament això? Però si fins a havien fanfarronejat des d’àmbits de l’Estat amb la preparació de l’operació!
Qui no ha arribat a la tardor amb els deures fets? Qui ha perdut la paciència davant el fracàs dels seus plans i la frustració de les seves expectatives? L’enèsima maquiavelada ha tornat a fallar. Sembla mentida, però han repetit la mateixa simplesa de 1992, després de les detencions de Bidart, quan es van voler autoconvèncer que enviant al PNB a dialogar amb Herri Batasuna anaven a assolir el que no havien aconseguit fins a llavors. Ara han jugat la carta d’estrènyer les rosques a l’esquerra abertzale per a fracturar-la. «El País», altra vegada portaveu oficiós de les tesis quarteleres, diu que el Ministeri de l’Interior s’ha cansat d’esperar. Si ho diuen els de Prisa, segur que és així. Ells saben bé quin ambient hi ha en aquest Ministeri. El que no ens aclareixen és què estaven esperant.
Ja van dir que respondrien policialment a qualsevol iniciativa de l’esquerra abertzale. Van declarar solemnement que ni tan sols acceptarien condemnes de l’acció d’ETA malgrat haver-les exigit al llarg dels anys. Què era el que el Govern espanyol esperava i no s’ha produït? Una fractura interna en l’esquerra abertzale. Aquest era el joc. Aquest era l’objectiu. I no ha ocorregut. Han tornat a fracassar. Per això se’ls ha acabat la paciència quan han comprès que no anaven a assolir el seu objectiu. La redada és l’expressió d’aquesta frustració, però també el justificant de recepció de la seva debilitat davant una esquerra abertzale amb iniciatives.
No es tracta de «collons», com diu més d’un d’ells, sinó de democràcia. Explicar-li això a un nacionalista espanyol és una tasca titànica, però és així: el debat no és en termes de força bruta. Aquí volen dur-lo els que manquen d’arguments però disposen de policies i jutges. La qüestió és altra: no es pot negar eternament a un poble el dret a decidir lliurement el seu futur. Això és el que els fa mal. El nacionalisme espanyol es retrata en el seu tarannà autoritari i macarra, en la seva mala llet, perquè en una discussió democràtica se sent desemparat, nu, feble. Però no podrà evitar-ho per molt que esgrimeixi la porra.
Rubalcaba diu que l’esquerra abertzale ha de triar entre violència i política. Les detencions són política o violència? És més aviat el Govern espanyol el que ha d’afrontar aquesta elecció. Però ara ha de saber que Euskal Herria no s’esperarà que decideixi. No serà el Govern espanyol el que dirigeixi el debat en l’esquerra abertzale, amb detencions o sense elles. No marcaran el rumb de la societat basca per molt que creguin que poden fer-lo gràcies a l’acció policial.
En altres ocasions, un cop repressiu ha estat el precipitant de nous passos en la societat basca. Això seria retornar el cop on més els fa mal. Si a aquest intent de frenar la marxa de l’esquerra abertzale i la recerca de complicitats amb altres agents progressistes i abertzales del país se li respon amb imaginació, serenitat i fermesa, l’impacte del boomerang serà sonat. I, sobretot, avançarem cap a un escenari de pau i llibertat on ningú, absolutament ningú sofreixi cap violació dels seus drets per les seves idees polítiques.
Omplen les presons i llancen amenaces, però encara que sabem que la ruleta repressiva pot arturar-se en qualsevol casella, miraem al futur amb esperança mentre ells ho fan amb por. Que es quedin el seu passat imperial reaccionari i autoritari, aquest passat en el qual la força bruta s’imposa sobre la voluntat popular. Nosaltres i nosaltres volem el futur. Un futur en el qual el nostre poble serà el que vulgui ser.
Article Publicat al diari basc GARA el 15 d’octubre de 2009.
Traduït per La Fàbrica.
