13 de febrer de 1928 — morta a trets el 19 de maig de 1954
Catarina era pagesa sense terra i militant del Partit Comunista Portuguès. Va ser assassinada en 1954 per la Guàrdia Nacional Republicana, quan participava en una manifestació pels drets dels treballadors del camp. Catarina tenia vint-i-sis anys i tres fills, un dels quals, de vuit mesos, era als seus braços en el moment en què va ser tirotejada en Monte do Olival, Baleizão, en Beja, Alentejo.
Narren els testimonis, que a les preguntes del tinent de la Guàrdia Nacional salazarista, Catarina Eufémia va respondre que elles només demanaven “treball i pa”. La resposta del tinent va ser una bufetada que la va llançar al sòl. Aixecant-se, li va etzibar: “I ara mata’m”. La resposta van ser tres tirs que li van trencar les vèrtebres i que van ferir al nen i una altra camperola. El tinent seria absolt en judici per tret accidental d’arma.
Catarina va acabar personificant la resistència al règim salazarista a l’Alentejo. Sophia de Mello Breyner, Carlos Aboim Inglez, José Carlos Ary dos Santos, i José Afonso li van dedicar poemes. El poema de Vicente Campinas “Cantar Alentejano” va ser cantat per Zeca Afonso en l’àlbum “Cantigues de Maio”.
