Es denomina blanquejar aquella operació de dissimulació o desaparició de les taques.
També es denomina blanqueig aquella operació, que a dir de Robert Havemann, quan un apunta al tir al blanc, s’ocupa de pintar tot l’entorn de blanc per a no errar el tir.
Advocats, directors bancaris, i altres intermediaris administratius que han d’intervenir en les operacions, al costat d’agents immobiliaris i concessionaris de cotxes d’alta gamma blanquegen els milers de milions de la droga i la prostitució. Un blanqueig endèmic que es perpetua sigui qui sigui l’inquilí de La Moncloa.
Ara s’ha posat de moda per part de l’esquerra una campanya contra el major partit conservador espanyol, acusant-lo de blanquejar l’anomenada extrema dreta.
Al mateix temps, la dreta espanyola acusa els socialistes i amics de blanquejar als condemnats per terrorisme o separatisme.
I per a no ser menys, l’esquerra de l’esquerra, acusa a qualsevol de blanquejar el racisme, l’homofòbia, la ecofobia i similars.
En definitiva, l’exercici polític de major llustre al nostre país és l’exercici del blanqueig, en el qual , com amb qualsevol propaganda de llevataques, no s’esmenta l’origen de les taques, ni qui ha tacat, ni el perquè s’ha tacat.
Dones contra homes, cristians contra musulmans, joves contra vells, blanquejant tot el que troben al seu pas.
Entre tiris i troians en un teatre de guerrilla parlamentària, amb les seves estupideses ben calculades, col·laboren en el manteniment del sistema d’explotació capitalista. Al marge ha de quedar qualsevol referència a la lluita de classes.
Tots aquests blanquejos són necessaris per a construir consensos entorn de camarilles amants del sistema, unes amb grans aspiracions de poder, unes altres tan sols acontentant-se amb poder menjar les engrunes caigudes de la taula dels poderosos, però que al cap i a la fi, és menjar.
Capsetes amb diversos embolcalls i etiquetes les quals porten impresos els noms del menú que hi ha en el seu interior. Unes porten per nom retribucions per a càrrecs públics; altres subvencions per a organitzacions no governamentals; altres subvencions per a sindicats; altres subvencions per a pobres i víctimes; altres subvencions per a recerca; unes altres…, al cap i a la fi hi ha un sol fabricador de capsetes i de menús.
Totes elles porten impresa l’etiqueta de material per reciclar i data de caducitat.
De tots els blanquejos, el més nociu és el que pretén blanquejar les morts. Morts induïdes per empresaris i empresàries en el seu afany desmesurat d’acumular riquesa, però que utilitzen un nom per a blanquejar el seu sinistre quefer: “Els accidents de treball”.
Si són “accidents” delimitar la responsabilitat és una cosa complicada, i el sistema empresarial disposa de quantioses sumes per a contractar blanquejadors jurídics i asseguradores, per als quals la mort o la desgràcia física del cos respon a una “negligència” del treballador, i si al final no poden amb aquest argument, tot se submergeix en una qüestió de xifres, que es reposaran a l’empresari pels futurs explotats que continuaran treballant per a cobrir les noves pòlisses asseguradores de nous “accidents”.
A més, com en un exèrcit, tota una columna de comandament en la qual el màxim responsable s’escuda en el mal fer dels seus subordinats, els quals, la vegada, fan esment de la “obediència deguda” amb caràcter exculpatori.
El passat 25 de novembre, grans manifestacions per les víctimes de la violència de gènere, els noms de les qual han adornat carrers i places. Res a objectar, sinó alguna cosa a afegir. On estaven les fotos, els noms de les dones mortes per violència de classe durant el primer semestre d’enguany, que segons les estadístiques oficials aconsegueixen la xifra de 25 dones mortes mentre venien la seva força de treball?.
Serà que aquestes manifestacions tenen com a objectiu col·lateral blanquejar les morts produïdes directament pel capital?
No serà que l’anomenada violència masclista blanqueja la violència exercida tant per homes com per dones empresaris i empresàries?
Amb el discurs unilateral s’emmudeix una crua realitat: les penalitats del treball assalariat.
Una reflexió final: Si a la violència de classe se la blanqueja amb el nom de “accident de treball”, que ningú s’estranyi si a la violència de gènere se la denomini “accident domèstic”.
El curiós del cas és que l’anomenada dreta conservadora utilitza els mateixos termes per a totes dues violències, les denomina “accidents” amb el que mostra una coherència en el seu discurs.
L’esquerra woke, fent gala de la seva esquizofrènia, disposa de dues definicions, una de les quals blanqueja l’altra, ometent-la com una cosa allunyada de la mort i les lesions greus permanents de centenars de dones, el crim de les quals ha estat vendre la seva força de treball.
Josep Cónsola
Desembre 2023
