La conferència pronunciada pel filòsof Carlos París el 17 d’octubre de 2013 a l’Ateneu de Madrid (del qual va ser president des de 1997 fins a 2014), tenia per nom “En l’època de la mentida”. Res més encertat, set anys després de la citada conferència, per a nomenar l’esperpent que des del mes de març passat s’està representant en el món, i particularment a Espanya.
Va definir, Carlos París, la mentida com “Mentir és a dir o fer alguna cosa que se sap fals, amb intenció d’enganyar a una persona, a diverses, o a tot un col·lectiu. Fins i tot, com avui fan tants governs, a la totalitat de la ciutadania. El mentider no és un ignorant, sinó un sapient i, per això, arriba a ser lloat”. Res més pròxim al que diàriament vomiten els mitjans de comunicació, els portaveus dels governs central i autonòmics, els dirigents dels partits i sindicats siguin de dretes o d’esquerres, professionals a sou de les corporacions farmacèutiques que la hi donen de “científics”, en definitiva una plèiade de mentiders d’aquí a la Xina.
Podem escoltar les veus de les esquerres extraparlamentàries, i alguna de parlamentària, acusant el govern d’incompetent, ignorant, etc., expressant d’aquesta manera no una crítica radical a la seva actuació, sinó una disculpa per l’actuació d’un ens incapacitat, i per tant podríem dir que en sintonia amb ell malgrat les falses aparences “d’oposició”.
En la mateixa conferència, Carlos París al·ludia a Marcuse: “Marcuse pensava que en el segle XXI els recursos tecnològics i comunicatius del poder per a controlar a les masses arribarien a un extrem de fer innecessari l’ús de la violència. En realitat, la qual cosa s’ha produït és una nefasta simbiosi entre totes dues conductes”. Paraules profètiques quan podem constatar en l’actualitat que a més de la gran manipulació mediàtica entorn del tema de la pandèmia, s’han posat en funcionament els aparells repressius, judicials, policials i militars per a terroritzar als qui encara s’atreveixin a dubtar de les mentides oficials.
Què significa la sol·licitud que els treballadors es quedin a casa per a evitar el seu contagi? Significa, ni més ni menys que l’assumpció del fons de la qüestió i la controvèrsia entorn de la manera de dur-la a terme. Podríem dir, sense por d’equivocar-nos que mai s’havia aconseguit tan alt grau de consens al voltant del poder.
Avançant una mica en l’anàlisi del comportament dels portaveus governamentals i socials en el transcurs de la pandèmia, tal vegada podríem atorgar-los el qualificatiu de terrorisme, ja que el terrorisme “explota radicalment la lògica del sensacional i només funciona perquè el directe és el funcionament dels mitjans de comunicació” (Bernard Stiegler. La tècnica i el temps. Vol.2, pàg. 210). Mitjans de comunicació o millor dit la indústria mediàtica produeix en massa objectes temporals “que tenen la característica de ser sentits o mirats simultàniament per milions, a vegades desenes, centenes i fins i tot milers de milions de “consciències”, aquesta coincidència temporal massiva domina la nova estructura de l’esdeveniment a la qual corresponen noves formes de consciència i d’inconsciència col·lectives”. (ib. Pàg. 370), Estaríem doncs davant una nova dimensió del terrorisme, un terrorisme d’Estat emparat per milers, milions de consciències (o inconsciències) coincidint en l’extensió del terror.
Com ha estat possible la coordinació internacional en la qual intervé en primer lloc l’OMS, seguida de l’FMI, l’OMC i diferents organismes de les Nacions Unides? En una primera consideració dir que actualment no existeix una lluita de classes en l’àmbit internacional caracteritzada per uns adversaris que disposen dels aparells d’Estat. El que si existeix és una feroç competència a escala mundial entre les economies més potents i forces militars més agressives.
En aquesta contesa, per al control dels mercats, fa anys s’han disparat les produccions i amb elles una acumulació de tota mena de productes que no disposaven de la correlativa “demanda solvent”. Centenars de milions de persones precisen el més elemental, com a aigua corrent i depurada, un mínim de calories i vitamines alimentàries i unes condicions higièniques de sistemes de clavegueram.
A tot el món, 3 de cada 10 persones, o 2100 milions de persones, no disposen d’aigua potable a la llar, i 6 de cada 10, o 4500 milions, no disposen de sistemes de sanejament, segons un nou informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de l’Unicef. (https://www.who.int/es/news/item/12-07-2017-2-1-billion-people-lack-safe-drinking-water-at-home-more-than-twice-as-many-lack-safe-sanitation)
La instal·lació d’un subministrament d’aigua bàsic i un vàter operatiu, així com el manteniment dels mateixos per un lapse de deu anys, pot costar no més de 70 dólars per persona. Prop de 315,000 vides infantils podrien ser salvades cada any. (https://www.wateraid.org/us/sites/g/files/jkxoof291/files/water%20At%*20What%*20Cost%*20report%*20Spanish.pdf)
Les solucions a les crisis d’aigua del món costen molt menys del que es podria pensar. Una nova recerca va descobrir que assegurar l’aigua per a les nostres societats per a 2030 podria costar uns 29 centaus per persona, per dia de 2015 a 2030. (https://www.wri.org/blog/2020/01/cost-to-solve-global-water-crisis)
Malalties comunes relacionades amb l’aigua i el sanejament: De diarrea, 1,8 milions de persones moren anualment a causa d’aquesta malaltia, més del 90 per cent (1,6 milions) són nens i nenes menors de cinc anys. Es registren més de 120.000 casos anuals de còlera. Al voltant de 400 milions de menors en edat escolar estan infectats per ascàrides comunes, tricocèfals i/o anquilòstoms. Hi ha uns 200 milions de persones afectades per l’esquistosomiasi, 20 milions de les quals sofreixen conseqüències greus. Cada any es registren uns 12 milions de casos de febre tifoidal. Cada any es registren entre 300 milions i 500 milions de casos de paludisme a tot el món i la malaltia causa prop d’un milió de morts infantils. https://www.unicef.org/spanish/wash/wes_related.html
Però la filantròpica Fundació Bill Gates, a través de Moderna, ja estan elaborant una vacuna contra la SARS-Cov a un preu per dosi entre 25 i 30 dòlars. Aquí està el negoci i no en la construcció de xarxes de clavegueram i potabilització d’aigua.
La inversió per a dotar d’aigua potable i sanejament a tota la població que manca d’això des del 2015 al 2030 és l’equivalent a la despesa onerosa mundial de publicitat previst per a l’any 2024. “La despesa mundial en publicitat manté una constant de creixement que va dels 503.150 milions de dòlars en 2012 als 646.710 milions en 2019 i unes previsions de 865.120 milions per al 2024”. https://es.statista.com/estadisticas/600877/gasto-mundial-en-publicidad/
Fins aquí arriba el cinisme, la mentida, la falsificació de dades i la censura de qualsevol recerca científica sobre l’esbombada pandèmia de la SARS-Cov, no subordinada als interessos de les grans corporacions. Fins aquí arriba la mà criminal dels anunciants i propagandistes de noves vacunes, mentre neguen l’aigua a més de dos mil milions de persones, les quals són considerades com a “excedent mundial humà”.
En un article escrit en 2017 feia referència a la “Síndrome de Pedrarias”, llibre escrit per Óscar René Vargas, en al·lusió a Pedro Arias d’Àvila també anomenat “Furor Domini” que va ser governador espanyol a Nicaragua donis de 1527 i 1531 el qual es caracteritzava per la fusió entre el govern, església i exèrcit, lligat al nepotisme administratiu i judicial. A Pedro Arias d’Àvila se li cognomenava “el de les tres tiaras” o corones de poder: religiós, civil i militar. Avui podríem afegir una quarta i cinquena tiara: els mitjans de comunicació i els científics mercenaris. El poeta Julio Valle en la introducció de l’assaig d’Óscar René Vargas escrivia: “El somiador fàcilment desperta i es reconeix gaudint amb la síndrome de pedrarias i s’abandona sense vergonya a realitzar-lo”.
En l’actualitat, al costat de la “Síndrome de Pedrarias” tenim una epidèmia de la “Síndrome de Pinotxo”, conegut també com a “mentida patològica” i “mitomanía”, és el que pateixen els qui esmentin conscientment i compulsivament per a aconseguir un benefici, utilitzant qualsevol relat fora de la racionalitat. Síndrome extensament arrelada, com s’està demostrant en el quefer polític diari. Evidentment, ni el mitòman individual ni el polític reconeixeran que menteixen, és més, acaben creient les seves pròpies mentides. L’única vacuna contra aquestes síndromes es diu lluita de classes, i està desapareguda dels prestatges dels supermercats polítics.
Nietzsche va dir que el mentider és aquell que usa les paraules per a fer que l’irreal sembli real. La mentida no es derrota en teoria. Es derrota en la pràctica.
“Mentir és un art, i per a ser creïble la mentida ha de semblar acceptable i organitzar-se d’una manera racional” https://www.isep.es/actualidad-psicologia-clinica/autoengano-mecanismo-doble-filo/
Josep Cónsola
Octubre 2020
