CONSIDERACIONS SOBRE LA DOMINACIÓ
“Els opressors estan separats del focus de l’opressió. Aquest és el secret i el ressort de la dominació” (1)
Que l’Estat és l’eina de la classe dominant, ja va explicar-ho Marx fa més de 150 anys. I que per poder canviar la societat és necessari destruir l’Estat que la justifica ja ho va escriure Lenin i van posar-ho en pràctica els bolxevics i els comunistes xinesos, coreans, cubans,… i ho han intentat diversos moviments revolucionaris al llarg de la història. Tots ells presidits per una característica: La negativa a la submissió com a primera rèplica a la dominació.
Però, per què és tan difícil renunciar a la submissió?
En part, tal com va analitzar-ho Max Weber, des del punt de vista sociològic, que ”la submissió està condicionada pels molt poderosos motius del temor i l’esperança” (2) , temor ocasionat pel monopoli de la violència per part de l’Estat i l’esperança ocasionada per les seves falses, o no tan falses promeses.
La responsabilitat de les formacions revolucionàries va més enllà de la seva capacitat organitzativa i del seu discurs radical. Una tasca fonamental és precisament com fer front al temor de la violència institucionalitzada i a despullar les falses promeses airejades tant pels dirigents polítics i sindicals que viuen a l’ombra dels pressupostos, com pels assalariats dels mitjans de comunicació que són els divulgadors tant de la por i el pessimisme com de l’esperança i l’optimisme enganyós “…El perillós que pot ser un micròfon a mans d’un cretí, quan el tal cretí gaudeix de total impunitat” (3).
“Anomenem Herrschaft, a la probabilitat de que, en un grup determinat de persones, determinades ordres o totes les ordres, trobin obediència. … En tota autèntica relació de Herrschaft és dona una mínima voluntat d’obeir. .. Però la dominació sobre un gran nombre de persones necessita normalment d’un “aparell humà”, un aparell administratiu; és a dir, la dominació necessita, en termes generals, que és doni una probabilitat segura de que hi haurà una acció per part de persones obedients, amb la intenció expressa d’executar les instruccions generals i les ordres concretes”(4) .
No hi ha dubte, hores d’ara, que estem vivint un autèntic Herrschaft organitzat, com expressa Marcel Gauchet, per qui està amagat darrera el focus de l’opressió, és a dir darrere de la OMS i altre institucions supranacionals i portat a terme per una xarxa d’intermediaris a tots nivells, des de responsables de sanitat, titulats universitaris, funcionaris públics, polítics, militars, periodistes, i sobretot la televisió per tal d’assegurar la deguda obediència.
Una televisió que tal com diu Rebeca Quintans: “La petita pantalla és el major dispensador de valors, interpretacions i criteris per a la conformació de l’opinió pública en la societat, inclús amb més pes específic que el propi Ministeri d’Educació i Cultura. En determinats moments, la televisió te més poder dissuasiu o de convocatòria que el Ministeri de l’Interior. No és d’estranyar que també es produeixin situacions en les que aquest Ministeri utilitzi els informatius de televisió com a prolongació de sí mateix. La qüestió d’Estat i la de les cadenes de televisió és coincident” (5) .
Això ho hem pogut constatar amb l’anomenada pandèmia i el paper bàsicament de la televisió pel que fa a la campanya de “terror” inicial, a la campanya de “salvació” posterior i el “final feliç” encara que sigui amb centenars de milers d’acomiadats en els països rics, com el nostre, i milions de morts de fam o de manca d’aigua en el anomenat tercer món.
Al seu costat la premsa, escrita o digital i la ràdio segueixen el mateix camí doncs tant en uns medis com en d’altres les aparents informacions “professionals” no són altra cosa que uns instruments per a la dominació doncs “El públic defineix les qüestions a mesura que li són senyalitzades pels mitjans de comunicació i aquests a mesura que li són senyalitzats per les elits polítiques.” …”La censura, és més eficaç quan no cal dir-la, quan els interessos del que mana, miraculosament, coincideixen amb els de “la informació”. El periodista resulta llavors, prodigiosament lliure. I és feliç. Se li atorga, a més a més, el dret a sentir-se poderós” (6)
.
Aquests mecanismes formen part de la Dominació, però aquesta no tindria l’abast que té al seu costat si no hi hagués un consens social al voltant del discurs hegemònic en forma de connexió ideològica malgrat el discurs aparentment “enemistat” amb el poder establert en alguns casos, però en sintonia total amb aspectes parcials anomenats “tècnics” o “científics”, entesos aquests com a “neutres” o no polítics pel que fa al seu contingut. Cal tenir en compte que la dita ciència, la concordant amb el poder o les seves institucions científiques, no es neutra, està programada, dirigida i finançada pel capital, ja sigui aquest d’origen nacional o multinacional i per tan el seu objectiu no s’allunya de les bases de l’acumulació.
Tal com descriu Göran Therborn, aquesta connexió ideològica fa als subjectes obedients que, en els moments actuals fins i tot s’ha donat la paradoxa de “demanar” més mesures restrictives per tal de poder obeir més. L’estat d’excepció viscut, i que segurament s’anirà repetint, ens ha donat la mesura de la capacitat de submissió de la ciutadania. Si bé és un contrasentit el condemnar la població a arrest domiciliari i per altra banda aixecar aquest arrest per anar a produir plusvàlua, les formacions sindicals i polítiques podien optar per exigir que si s’aixeca l’arrest per anar a treballar també s’ha d’aixecar per anar a passejar, però ha estat a l’inrevés: S’ha demanat que tothom estès sota arrest domiciliari. Sense haver comès cap delicte.
Exponent d’això és el fet de que dins de la població que es podria considerar amb una actitud semi-crítica, que quan se’ls exposen els resultats de mortalitat en països on no s’ha aplicat aquest confinament o arrest, el més proper i d’afectació similar, com podria ser el cas de Suècia, la resposta, és de que, «aquí nosaltres no seríem capaços de comportar-nos com ells, som diferents i aquí la gent no seria «disciplinada», tancant el cercle de que la qüestió de fons del dilema és la disciplina com essència del comportament social. Llavors se’ls podria respondre que el cas de Nicaragua, de cultura de tradició llatina, evidenciaria que el dilema no està en el «tarannà» que es vol justificar diferent, sinó en la submissió-obediència.
“La connexió ideològica que vincula la població amb un determinat règim, fent d’aquella un conjunt de subjectes obedients, és molt complex i, presenta grans variacions empíriques. Tot i així , sembla que és possible identificar els principals tipus de mecanismes per efectes de dominació i obediència que produeixen…. En primer lloc els tres modes d’interpel·lació descrits (el que existeix, el que és bo i el que és possible). La segona dimensió fa referència a les concepcions de l’absent. En aquesta els modus d’interpel·lació es paralitzen i experimenten una dicotomia segons responguin si o no a la pregunta: Existeix una alternativa possible millor que el règim actual?. El fonament lògic d’aquest segon eix resideix en que hi ha una important diferència entre l’obediència com necessitat intrínseca i l’obediència basada en consideracions contingents.” (7) .
D’aquesta reflexió de Therborn en podem extreure una hipòtesi: De veritat es vol canviar la societat, o tan sols es vol estar millor en l’actual a despit del què pot estar passant a pocs kilòmetres de casa nostra o a la resta del món? No serà que l’incompliment de la promesa d’una vida millor dins el model actual de modus de producció i de relacions socials fa aixecar les febles veus de protesta?
Les aportacions dels defensors d’un “marxisme vulgar”, majorment han estat de caire reivindicatiu en l’econòmic, el “marxisme del moviment obrer” segons definició de Robert Kurz, (8) deixant de banda una infinitat d’aspectes relacionats tant pel que fa a la vida quotidiana com la crítica civilitzatòria al voltant de la tècnica, la ciència i l’entorn, acceptant els increments de productivitat en tots els àmbits de la vida, demanant més del mateix. Així paradoxalment, com apuntava Marx, el proletariat dels països rics s’ha trobat perdut en un camí esquizofrènic entre el que és diu i el que es fa.
“I així com en la vida privada es distingeix entre el que un Home pensa i diu de si mateix i el que realment és i fa, en els fets històrics s’ha de distingir encara més entre les frases i les pretensions dels partits i la seva naturalesa real i els seus interessos reals, entre el que s’imaginen ser i el que en realitat són.” (9)
LA SUBMISSIÓ COM A NEGACIÓ DE LA INDEPENDÈNCIA
De la mateixa manera podríem analitzar el “procés independentista”, quan malgrat que aquesta reivindicació fa molts anys que petites organitzacions l’han mantingut en el seu programa polític (FNC, PSAN, MDT, Terra Lliure, i recentment la CUP) qui va dissenyar, dirigir, organitzar i enterrar el moviment -iniciat en un simbòlic referèndum a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009-, han estat els representants d’una part de la burgesia catalana, aliats amb amples sectors de la petita burgesia, enfrontats amb el govern espanyol per una qüestió pressupostària i amb la promesa que una Catalunya independent, tot seria benestar i riquesa. Amanit sota el lema de “España ens roba”. Però com assenyala Marx, els partits que van organitzar la protesta sobiranista des de les institucions de la Generalitat (9 de novembre de 2014 i 1 d’octubre de 2017) darrere la fraseologia aparentment radical, s’hi amaga una subordinació als interessos econòmics com ho han demostrat sobradament quan han hagut de defensar els interessos del capital, tant a Catalunya com al Parlament espanyol. (des del Pacto de Toledo que representa el inici de privatització del sistema de pensions, fins la llei de reforma laboral de 2012, o el fet de que CiU no presentés recurs contra «la llei mordaça» que és la millor cobertura jurídica de l’actuació policial davant de les manifestacions del Procés i ara serveix de llei sancionadora per les conductes «no disciplinades-submisses» davant l’estat d’execepció). Tot i així van arrossegar una part important dels sectors populars catalans i formacions polítiques d’esquerra en el seu escac sobre l’Estat espanyol. Escac que sabien molt bé que no aniria més enllà d’una posada en escena que no fes perillar els seus lligams amb els sectors financers. El canvi de seu social de La Caixa i Banc Sabadell fora de Catalunya com a capdavanters dels centenars d’empreses que també van fer-ho, com mecanisme fonamental per estrangular l’economia catalana, va determinar que no hi hagués l’anunciada declaració unilateral d’independència.
Cert és que l’Estat espanyol ha utilitzat els recursos disponibles per donar un avís a navegants amb les sentències judicials a una dotzena de personalitats polítiques malgrat no haver portat a terme les seves promeses pel que fa a l’exercici del dret a l’autodeterminació, el qual ens ha de fer pensar en les paraules de Günter Anders (10) “La nostra màxima hauria de ser. Si així ha de ser, llavors que sigui de veritat. Si ens arrisquem a ser atacats, llavors, per favor intentem al menys ser castigats per alguna cosa que haguem realitzat veritablement: per actes reals”.
Però va ser més poderosa la submissió que la revolta, la qual va posar de manifest el poder de la dominació. “El Poder només existeix en el seu exercici efectiu… i el desig de Poder no es pot realitzar si no aconsegueix suscitar un ressò favorable del seu complement necessari, el desig de submissió” (11) .
I, el proletariat català? Una part s’acarona amb aquesta burgesia nacionalista, i una altra part és sent allunyada de la mateixa, però molt propera a la burgesia nacionalista espanyola, en tots dos casos a remolc de la ideologia de la classe dominant i tenint en compte el que ens assenyala Therborn que: “les ideologies no funcionen com idees o interpel·lacions immaterials. Sempre són produïdes, transmeses i rebudes en situacions socials concretes, materialment circumscrites, i a través de mitjans i pràctiques de comunicació, i la seva especificitat material pesa sobre l’eficàcia de la ideologia en qüestió. (12)
SUBMISSIÓ I LLUITA IDEOLÒGICA
Podem doncs, començar a reflexionar sobre el paper que hauria de jugar el contingut ideològic del proletariat tant pel que fa a l’exercici del dret a l’autodeterminació, a l’internacionalisme proletari, a la lluita de classes, i a la lluita pel comunisme, aspectes tots ells, relacionats amb la negativa a la submissió.
“una identitat i un objectiu de classe són essencials pel desenvolupament de les organitzacions classistes, agents centrals del canvi social. I, si no canvien les circumstàncies. Com més s’estengui i practiqui activament entre els membres de la classe dominada aquesta consciència de classe, i com més clara i avançada sigui la seva visió d’una alternativa per al futur, més probable serà que una transformació social triomfi i prosperi, sempre i quan s’obri veritablement una situació revolucionària” (13)
En definitiva es tractaria d’assolir o recuperar el que en altres èpoques va existir, d’un orgull de pertinença a la classe obrera com a classe que és la que genera la producció i riquesa amb el seu treball, entès aquest amb l’accepció; Sentiment legítim d’estima de si mateix, d’elació per quelcom que hom ha fet, ha aconseguit.
Però no estem educats per pensar. Tot el sistema social, educatiu, laboral, i fins i tot emocional, en la societat dels fetitxes, està dirigit a “fer”. Freqüentment, quan una persona s’enfronta a un problema que l’aclapara i desborda, es bloqueja, es posa nerviosa i fins es paralitza. Això mateix però en més ocorre quan es passa por. I és que pensar, quan no estem acostumats, requereix certa tranquil·litat i assossec, i el capitalisme ja procura que no tinguem oportunitat d’assossec. Això ha passat aquests darrers mesos en els quals el missatge de la por, el terror, l’alarmisme, la mentida i la reclusió forçada, no han deixat gaire temps per pensar serenament a que obeïa aquesta agressió a nivell mundial. Intensificat pel fet de que les ja depauperades organitzacions obreres no estaven en condicions materials de poder-se aplegar col·lectivament per poder plantejar una rèplica a l’estat i enfocament de la qüestió. I així la poca o molta consciència de classe que hom pugui tenir s’ha vist ofegada per la força de la ideologia de la classe dominant. “La matriu material de qualsevol ideologia es pot analitzar en base al seu funcionament per mitjà d’afirmacions i sancions, de manera que les ideologies es facin efectives al relacionar-se aquests dos conceptes. En una pràctica d’afirmació, si un subjecte actua d’acord amb els dictats del discurs ideològic, es produeix un resultat positiu per a ell. Mentre que si es neguen els dictats del discurs ideològic, es sancionat mitjançant el fracàs, l’atur, l’empresonament, la mort o qualsevol cosa per l’estil” (14)
Més de 700.000 sancions portades a terme per les diferents forces armades al caliu de la Llei de Seguretat Ciutadana, – més persones sancionades que les suposades contaminades per la pandèmia -, en la qual la paraula d’un funcionari armat encara que menteixi, té més valor legal que la d’una civil sincera. Junt a la por, la sanció econòmica, la delació dels propis veïns, la humiliació i, fins i tot, l’acceptació d’un cert sentiment de culpa si és posava en entredit el discurs ideològic: El que no accepti aquest discurs morirà o serà responsable de la mort d’altres. Si s’accepta el discurs et salvaràs i salvaràs a d’altres. És el moment àlgid de la DOMINACIÓ i la corresponent submissió.
“Quan l’autor del projecte no és el propi obrer, sinó que el “jo de l’enunciació” del projecte és l’amo, el senyor, o el capitalista, el drama del desdoblament que passa en la representació del discurs, és el drama de la dominació” (15)
Perquè, la dominació va més enllà de l’explotació, doncs aquesta s’atura després d’haver extret la plusvàlua, però la dominació penetra fins els racons més íntims al acceptar la possibilitat o la certesa d’estar permanentment vigilats pel “Gran Hermano” i exposats a ser jutjats públicament per la nostra acció o omissió. “El Gran Hermano és un producte de des-informació col·lectiva tant en la seva forma com en el seu contingut. S’ha plantejat com una posada en escena lúdica d’una idea absolutament terrorífica: Estar permanentment vigilats per a ser jutjats” (16)
Privatitzacions, manca d’inversió pública, manca de recursos socials… són els termes utilitzats en la crítica a les actuacions governamentals. Crítica que si bé és certa s’ha de definir que vol dir “privatitzacions” De què?, “manca d’inversió pública” En què?, “manca de recursos socials” Per què?. La crítica sobre els efectes moltes vegades amaga la crítica sobre les causes i fins i tot una sintonia amb elles, doncs només tracta de posar en tela de judici “la forma d’administració” d’aquests efectes. “Nosaltres ho faríem millor” és un eslògan que tan pot ser utilitzat per la rància burgesia nacionalista com per les formacions que és diuen d’esquerres en un simulacre d’exercici pedagògic per tal “d’ensenyar” als gestors del capital com gestionar millor el propi capitalisme. Aquest no és el camí per deslliurar-nos de la dominació sinó una posada en pràctica de la cooptació: “La cooptació a través de la democràcia fa referència al procés en virtut del qual s’aconsegueix la lleialtat de la classe obrera, és a dir, la seva submissió i la seva col·laboració en el procés de la seva pròpia dominació” (17)
El concepte explotació és l’eix discursiu i reivindicatiu per excel·lència, però podem donar-nos compte que a mesura que avança la reestructuració mundial del capital i la seva criminal competència, milions, cents de milions de persones ja no són “explotades”, és a dir ja no són utilitzades per extreure d’elles plusvàlua, sinó utilitzades com a exèrcit de reserva o deixalles socials el cost de les quals, com el reciclatge, és cada cop més elevat i la preocupació del capital és com desfer-se d’aquestes “deixalles” amb el menor cost possible. D’ací que una de les tasques encomanada als investigadors i “científics” és com desfer-se d’aquest excedent humà. La proposta d’una invasió química – informàtica per a tota la població mundial en forma de vacunes combinades amb nano – transmissors amb capacitat per esterilitzar, modificar comportaments (a l’estil del “Stimociver” de José Manuel Rodríguez Delgado, “científic” espanyol vinculat a la CIA i col·laborador del militar “Proyecto Pandora” per modular veus i sons en el cervell dels soldats i més enllà les persones comuns en una exaltació del domini total), o senzillament matar als considerats superflus. “l’Ordre establert, produeix deixalles socials, com la fàbrica de les seves deixalles, i crea espais tancats o dipòsits on aïllar-los, perquè hi visquin la seva “mort social” o el procés d’un nou tractament per tal de recuperar-los per continuar creant valor, si això encara fos possible. Les presons, els reformatoris, els manicomis, els asils i les residències de vells i, fins i tot, els hospitals constitueixen una estructura de guetos artificials per a la marginació”. (18)
Cal anar concretant quina societat volem més enllà de consideracions genèriques, que porti com a correlació enfrontar els diversos escenaris en que es fa patent la dominació: El concepte d’educació, el concepte de salut, el concepte de treball, el concepte d’oci, el concepte de violència, el concepte d’ecologia, i afinant més el concepte de «lleialtat»… en que: “Explotació no implica “per se” resistència a l’explotació. El concepte d’explotació en el materialisme històric fa referència a l’apropiació unilateral del plustreball. En altres paraules, el fet que una categoria d’agents econòmics treballi més del necessari per la seva reproducció i que uns altres s’apoderin dels fruits d’aquest plustreball.. En lloc d’intentar afrontar el problema de la constitució ideològica dels subjectes de les classes en lluita, molts marxistes recorren a la utilitària noció de “interès”: l’“interès dels explotats és resistir-se a l’explotació. Però els “interessos” no expliquen res per si sols. “Interès” és un concepte normatiu que indica el tipus d’acció més racional en una situació en la que han estat definits anteriorment el triomf i la derrota.. El que cal explicar, és com els membres de la classe social arriben a definir d’una forma determinada el món i la seva situació i possibilitats en ell” (19)
La situació viscuda aquests darrers mesos ha comportat, a part de la submissió, també una sèrie d’iniciatives soci – virtuals amb característiques d’ajut mutu amb la bona intenció de aportar quelcom a les persones en situació “vulnerable” o de marginalitat, etc., però “Si es reflexiona una mica, no hi ha res de sorprenent en la tesi de que el recolzament als febles i als pobres pot ser una expressió del domini dels forts i dels rics. Qualsevol persona que en alguna ocasió hagi tingut de recórrer a la caritat, material o psicològica, haurà sentit en la seva carn la condescendent superioritat que la caritat entranya. L’orgull de mostrar una petita part de la pròpia riquesa i noblesa de sentiments ha constituït un important factor en la propagació de les ideologies humanitàries entre les classes dominants sòlidament establertes.” (20)
Com a últimes consideracions d’aquestes reflexions sobre la dominació, cal ressuscitar l’eix teoria – pràctica en l’acció política, basada en les aportacions de Marx. Un Marx que segons Robert Kurz: “Qui va ser considerat mort està més viu que mai. En la seva qualitat de teòric actiu i crític, Karl Marx ha estat donat per mort més d’una vegada però sempre ha aconseguit escapar de la mort històrica i teòrica. Aquest fet és degut a un motiu: la teoria marxista només pot morir en pau juntament amb el seu objecte, o sigui, amb el modus de producció capitalista”. (21)
Josep Cónsola, UCPC
Maig 2020
REFERÈNCIES
(1) (Marcel Gauchet. Boétie, El discurso de la servidumbre voluntaria. pág. 34. Tusquets. 1980)
(2) (La política como profesión. Max Weber. pág. 90. Espasa 1992)
(3) (Alfonso Sastre. Los Intelectuales y la utopía. Pág.33. Debate. 2002)
(4) (Max Weber. Sociologia del Poder. Pág. 59-60. Alianza 2007)
(5) (Rebeca Quintans. Gran Hermano, el precio de la dignidad. Pág. 19. Ardi Beltza. 2000)
(6) (Serge Halimi. Los nuevos perros guardianes. Pág. 25. Txalaparta. 2000)
(7) (Göran Therborn. Ideologia y poder politico. Pág 74. Siglo XXI. 1980 )
(8) (Robert Kurz. Subjektlose Herrschaft. Zur Aufhebung einer verkürzten Gessellschaftkritk”, Revista Krisis, nº 13, 1993.)
(9) (Karl Marx. El dieciocho de Brumario de Luis Bonaparte. Pág. 53. Ariel. 1968)
(10) (Günter Anders. Gewalt, ja oder nein, Eine notwendige Diskussion . Pág. 49. Contratiempos. 2007)
(11) (Pierre Clastres. Libertad desventura innombrable, en Etienne de la Boétie. Pag. 127. Tusquets. 1980)
(12) (Göran Therborn. El orden social de las ideologías. Pág. 65. Siglo XXI. 1987)
(13) (Göran Therborn. La ideologia del poder y el poder de la ideología. Pág. 90. Verso. 1980)
(14) (Göran Therborn. El materialismo histórico de las ideologías. Pag. 29. Siglo XXI. 1987)
(15) (I. Férnándes de Castro. Crítica de la modenidad. Pág. 70. Fontamara. 1983)
(16) (Rebeca Quintans. Gran Hermano, el precio de la dignidad. Pág. 157. Ardi Beltza. 2000)
(17) (Göran Therborn. ¿Como domina la clase dominante? Pág. 283. Siglo XXI. 1979)
(18) (I. Fernández de Castro. Crítica de la modernidad. Pág. 59. Fontamara. 1983)
(19) (Göran Therborn. La ideologia del Poder y el Poder de la ideología. Pág. 11. Verso. 1980)
(20) (Göran Therborn. ¿Como domina la clase dominante? Pág. 293. Siglo XXI. 1979)
(21) (Robert Kurz “Marx Lesen”, Frankfurt am Main, Eichborn, 2001. Pág. 13)
