Aquest és el titular d’un article de Lorenzo Bernaldo de Quirós, vicepresident de l’Institut Mises de Barcelona, un dels acreditats portaveus del liberalisme espanyol, deixble de l’escola austríaca.
En el seu article del 12 de gener de 2012 afirma que la política econòmica no ha de ser una solució tècnica sinó que ha de tenir com a objectiu la progressiva configuració d’un nou model de societat basat en un govern limitat que deixi el més gran espai possible a la iniciativa privada i per això s’ha de reduir el paper del sector públic en l’activitat econòmica, s’ha de reduir el volum d’empleats públics, reduir la despesa social més enllà del que s’ha fet i privatitzar totalment la sanitat i l’educació.
Aquestes indicacions estan en consonància amb amb les que feia l’any 1977 José Vergara, traductor espanyol de l’obra de Friedrich von Hayek “Camí de servitud”, el qual en el prefaci per a l’edició espanyola deia: “És indubtable que desmuntar a Espanya l’intervencionisme econòmic actual i crear un sistema de regulació que protegeixi el funcionament d’un règim de lliure competència exigeix un termini molt llarg”.
El Partit Popular es mou entre un barrig-barreig de vells franquistes i radicals liberals tal com afirmava Jesús Huerta de Soto, catedràtic de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid en una entrevista a la Austrian Economics Newsletter el 1997 davant la pregunta de si les idees del liberalisme estaven arrelant a Espanya. Contestava:
“L’any passat van haver-hi eleccions generals i el candidat socialista va perdre davant José Maria Aznar. Aquest jove Primer Ministre està envoltat d’una nova generació de politics alguns dels quals han tingut la possibilitat de llegir i rebre influència d’autors com Mises, Hayek i Rothbard. Altres fins i tot es declaren lliberals clàssics. Per tot aixó no és estrany que malgrat les dificultats i restriccions en què es troben tots els polítics, es comencin a adoptar mesures liberalitzadores com la reducció de l’impost sobre plusvàlues del 56% al 18%. La principal assignatura pendent es troba en el sector laboral que en el nostre país està extraordinàriament intervingut. De fet, els anys de govern socialista van fer molt poc per canviar la rigidesa extrema del dret laboral que havíem heretat dels anys del general Franco. Per exemple, qualsevol empresari que vulgui acomiadar un treballador ha de pagar una indemnització equivalent a 1260 dies de treball. Com a resultat d’això, els empresaris no es decideixen contractar treballadors i Espanya té una de les cotes més altes d’atur entre els països de l’OCDE”.
Davant la pregunta de quins canvis es consideren possibles, responia:
“El més important seria reduir les indemnitzacions per acomiadament a menys de la meitat, posant-les en consonància amb els nivells existents en altres països de la Unió Europea”
I, davant la pregunta de quina influència ha tingut l’escola austríaca sobre l’actual Esglèsia Catòlica respon:
“L’Esglèsia Catòlica és com un gran transatlàntic. Si gira a estribord el vaixell es mou lentament, però finalment canvia clarament de direcció. Per exemple, hi ha un poderós grup catòlic a Espanya que s’ha estès per tot el món i que es coneix amb el nom d’Opus Dei. Són molt propers al Papa i és molt influent mitjançant vàries Universitats. A Espanya controlen una important universitat a Navarra. Curiosament algú allà va donar la directriu que es llegissin les obres de Hayek i han sorgit una sèrie d’estudiosos i de tesis doctorals en les que s’han treballat temes relacionats amb l’escola austríaca. Hi ha també jesuïtes interessats per l’escola austríaca d’economia com el pare Menéndez Ureña. Finalment cal recordar com l’Enciclica Centesimus annus està plena d’aportacions que semblen dictades per Hayek”
I, és bo recordar unes altres respostes de Jesús Huerta en l’entrevista de desembre de 2000 a la revista peruana Acrata, quan li pregunten si els liberals són un moviment intel·lectual sense capacitat d’acció política, responia:
“La meva opinió és que cadascú s’ha d’especialitzar mitjançant la divisió del treball. El primer és tenir sempre clar els principis i treballar veient quines són les seves implicacions. Això exigeix tenir professors a les Universitats, impartir conferències per a donar a conèixer i debatre els problemes concrets i publicar llibres. Després, un cop els principis estan clars, s’han de divulgar a tots els indrets de la societat. Per fer això hem de convèncer a aquells a qui Hayek nomenava `second hand dealers of ideas`, és a dir `tractants de segona mà d’idees`: periodistes, comentaristes, polítics, novel·listes, autors d’obres teatrals, tots els que d’una o altra forma influeixen en la societat i van creant un estat d’opinió que és el que després recullen els polítics, perquè els polítics han de dir en cada moment a la gent el que vol escoltar perquè els votin. En aquest context, els polítics tenen un marge de maniobra limitat perquè han de mantenir el poder en les eleccions i si defensen obertament els principis liberals deixen moltes portes obertes a la demagògia de l’oposició. I existeix un difícil equilibri que només les persones que s’han dedicat des de sempre a la política poden comprendre i manegar”.
Idees clares, treball constant, difusió, i clar, l’empar d’un gran potencial econòmic, legislatiu i repressiu. Aquestes són les coordenades liberals a les que hem de fer front diàriament però si només tenim com a objectiu la resposta quotidiana a una retallada per ací, una altre per allà, una provocació, una desinformació, etc. no veurem mes enllà del curt termini, o a vegades darrere d’una aparent crítica al sistema, es demana que no es toqui res, que era millor el “capitalisme d’abans”, o pitjor encara, a vegades es demana “més del mateix”.
El liberalisme, a part de la seva obsessió per l’acumulació sense fre, es sustenta en uns enunciats filosòfics, ètics o com se’ls vulgui anomenar que predissenyen un tipus determinat de societat, una determinada escala de valors on en el punt més alt hi ha la propietat privada, uns mecanismes de funcionament social basats en la planificació de la competència i unes normes legals i repressives que tenen com a objectiu la defensa de la propietat.
Davant d’això, al costat de la resposta contra la transferència de recursos des de la gent normal i corrent cap a les empreses, bancs, asseguradores, etc., s’ha d’anar caminant cap uns objectius que vagin més enllà de la reivindicació. Quin model de societat volem, com començar a articular-la, quin tipus de relacions socials i com les concretem dia a dia, quines normes legals i defensives volem disposar i com les anem forjant, quin tipus d’educació pels nostres fills i com aprofundim més en els continguts que no en les formes, quin tipus d’habitatge més que no en el genèric de “més habitatges”, quin tipus de treball en lloc de qualsevol treball, què consumir en lloc de més capacitat de consum… En fi, que el tant anomenat socialisme, comunisme, que moltes esquerres en fan pal de paller, comenci a ser un edifici que anem construint al temps que anem destruint les bases sobre les que s’aguanta el capitalisme, sigui aquest liberal, neoliberal o com se’n hi vulgui dir, no hi ha diferència, i posem fil a l’agulla per afeblir el conjunt del sistema, per anar a l’arrel, per ser radicals com deia Marx.
Cert és que sense disposar dels mecanismes de poder que ara estan en mans de l’Estat és quelcom difícil portar a terme segons quines propostes, però és igualment difícil pensar que fins que el poder canviï de mans és impossible afeblir el sistema. Serà la conjunció de la lluita per un altre model social, al costat de la posada en pràctica de models alternatius que potser es podrà desbrossar el camí. Si les tímides protestes que fins avui han aflorat no volen anar més enllà del corporativisme el camí marcat és el que han dissenyat els nostres enemics.
No es poden demanar més pediatres i al mateix temps donar als nostres fills ‘bollycaos’, ‘macdonals’, ‘cocacoles’ i altres coses semblants. No es poden demanar més mestres sinó posem en qüestió quins són els continguts dels llibres de text des dels enunciats en els problemes de matemàtiques fins els continguts en història, geografia o biologia. No podem demanar llocs de treball sense posar en qüestió quin treball fer, perquè ha de servir i quina utilitat social ha de tenir.
Hem de recordar més que mai Marx, i tenir en compte les seves sòlides bases teòriques, algunes d’elles les podem portar a la més rabiosa actualitat en aquests moments en que tota la propaganda del sistema gira al voltant dels diners. Així dels manuscrits de 1844 en podem treure unes lliçons: “… La nostra tasca és ara, per tant, la de comprendre la connexió essencial entre la propietat privada, l’avarícia, la separació de treball, capital i terra, la de intercanvi i competència, valor i desvalorització de l’home; monopoli i competència; hem de comprendre la connexió de tota aquesta alienació amb el sistema monetari…”, “… la desvalorització del món humà creix en relació directa amb la valorització del món de les coses. El treball no sols produeix mercaderies; es produeix a si mateix i a l’obrer com mercaderia, i justament en la proporció amb que produeix mercaderies en general…”, “… s’ha d’evitar, abans de res, fer de nou de la “societat” una abstracció front l’individu”.
I, també cal tenir en compte, el que en l’opuscle “Treball assalariat i capital planteja”: “… l’obrer s’esforça per augmentar el seu salari treballant més, ja sigui més hores al dia o produint més cada hora. És a dir, que aclaparat per les necessitats accentua encara més els efectes de la divisió del treball. El resultat és que com més treballa menys jornal guanya per la senzilla raó que a mesura que fa la competència als seus companys, converteix aquests en competidors seus que s’ofereixen a treballar en condicions tant dolentes com aquest, és a dir, en última instància es fa competència a si mateix en quant a membre de la classe obrera…”
Així doncs, comencem a tenir en compte aquestes asseveracions de Marx a l’hora de la resistència, a l’hora de l’enfrontament, a l’hora de la lluita a tots els nivells, però sobretot a l’hora d’anar construint una societat diferent.
Josep Cónsola
Agost 2012
