Intifada Literària: Un crit per les qui no tenen veu contra el lobby sionista
#IntifadaLiterària
“Un crit pels qui no tenen veu” és el títol del discurs d’agraïment de Pilar Rahola davant la concessió del premi Mass Media Award 2009, atorgat per l’American Jewish Commitee a Washington (1).
Aquí, als Països Catalans, acostumats a veure la Pilar Rahola “bordant” en tertúlies i shows televisius com el “Crónicas Marcianas” de Tele 5 o “Els matins” a TV3 més recentment, ens pot sorprendre la concessió d’un premi atorgat per una organització estatunidenca considerada pel New York Times com “la degana de les organitzacions jueves americanes”. Però resulta que aquest no és un cas aïllat. En els últims anys també ha rebut premis de l’American Israel Public Affairs Commitee (AIPAC) (principal lobby sionista dels Estats Units), de la Anti-Defamation League (ADL) (una ONG autodefinida com la primera agència estatunidenca de drets civils i drets humans), i del UN Watch (una ONG que es dedica a combatre les posicions “anti-israelianes” a les Nacions Unides). A l’Estat espanyol, l’any 2012 rep el premi Samuel Hadas que atorga l’Ambaixada d’Israel, juntament amb els ex-presidents del govern espanyol i de la Generalitat José María Aznar, Jordi Pujol i Felipe González, “en reconeixement al seu esforç a favor del respecte i la tolerància del poble jueu”.
Una de les preguntes és: per què aquests premis d’aquestes organitzacions pro-sionistes “d’alt nivell” a una periodista d’aquest caire tan barroer, existint acadèmiques de més “prestigi intel·lectual” dins del cercle de defensores del sionisme i l’Estat d’Israel?
Des de l’aparició i l’expansió dels anomenats “Mass Media” (mitjans de comunicació de masses), exercir el seu control s’ha convertit en una qüestió sine qua non per tots aquells poders que vulguin transmetre i inculcar el seu pensament. Així, veiem com totes les grans cadenes televisives, radiofòniques o els grans diaris de paper o electrònics pertanyen o depenen de corporacions empresarials que tenen la seva unitat principal de negocis en altres àmbits. En aquest sentit, la tasca de les “creadores d’opinió pública”, periodistes i tertulianes, pot arribar a ser tan o més important que la tasca de les “controladores de l’ordre públic”, policies i militars. I en la societat teledirigida del consum ràpid, el paper dels anomenats “programes escombraria” juga un rol important en fer calar missatges carregats de valors a un tipus de persona teleespectadora que difícilment accedeix a programes o lectures de caire més “acadèmic”.
Fixem-nos que en el discurs d’agraïment de Pilar Rahola pel premi atorgat per l’American Jewish Commitee (1) hi apareixen diversos elements esgrimits per les grans defensores de l’Estat d’Israel i les seves polítiques: una identificació de l’Estat d’Israel amb els valors “occidentals” (democràcia, justícia, drets humans, llibertat…); la identificació de “l’extremisme islàmic” com “l’enemic de la humanitat” (idea del “xoc de civilitzacions”); l’acusació “d’antisemita” de tota aquella qui s’oposa o critica les polítiques i l’essència de l’Estat d’Israel; i la utilització de l’alliberament de la dona com a justificació d’aquesta nova “croada”.
ISRAEL I ELS “VALORS OCCIDENTALS”
“Israel és l’únic aliat del poble Palestí Democràtic”. […] “Trinxeres, és el títol de l’últim llibre de David Harris. Certament, estem a les trinxeres. A les trinxeres de la Justícia, a les trinxeres dels Drets Humans, a les trinxeres de la Llibertat i a les trinxeres d’Israel, perquè Israel és el símbol de tots aquests valors” (P. Rahola).
David Harris és el director executiu de l’American Jewish Commitee i també és membre del Council on Foreign Relations (CFR), un dels think thanks amb més influència en la política exterior dels Estats Units vinculat a grans corporacions com la Rockefeller, Carnegie, Goldman Sachs…
No és cap secret que la política exterior dels últims governs d’Estats Units a la zona de l’Orient Mitjà ha estat molt vinculada als interessos de l’Estat d’Israel. Des del simple fet que Israel és dels primers Estats en beneficiar-se de l’ajut militar d’EUA, fins el paper del lobby sionista dels EUA en la decisió d’envair l’Iraq l’any 2003, seguint la pauta de l’anomenat Pla Yinon, que pretén dividir i debilitar els Estats àrabs que envolten Israel (2).
El rol imperialista dels Estats Units precisament s’ha justificat amb aquests mateixos “valors occidentals” que la Pilar Rahola identifica amb Israel. Recordem els noms de “Operació Justícia Infinita” i “Operació Llibertat duradora” en la invasió militar d’Afganistan de 2001, o els conceptes de “intervenció humanitària” i “Responsabilitat de Protegir” utilitzats per enviar militars a apropiar-se de recursos naturals amb l’excusa de protegir Drets Humans des de Somàlia fins a Líbia.
En el mateix sentit, per les milers de palestines empresonades i torturades per motius polítics a les presons israelianes, pels milions de palestines refugiades arreu del món que Israel no permet tornar a les seves llars, per les milers de morts de Gaza víctimes dels bombarders de l’exèrcit israelià, per totes aquelles que diàriament han de conviure amb una ocupació militar a Palestina, Israel precisament no és un símbol de Justícia, Drets Humans i Llibertat, ni un aliat.
EL XOC DE CIVILITZACIONS
“Al Segle Vint, la humanitat va haver de lluitar contra dos tipus de totalitarisme, l’Estalinisme i el Nazisme, ambdós diferents, però en essència iguals. Ara, al Segle Vint-i-un, sofrim els assalts d’un enemic nou tot i que similar: l’extremisme Islàmic” (P. Rahola).
El plantejament de “l’enemic mundial” ha estat adoptat per les diferents administracions presidencials estatunidenques des de la fi de la II Guerra Mundial per tal d’intervenir en assumptes d’altres Estats, amb el comunisme com a principal enemic durant l’anomenada Guerra Freda (plantejament que justificarà les “Doctrines de Seguretat Nacional” conegudes especialment per les dictadures militars d’Amèrica Llatina), la “Guerra contra les Drogues” dels anys ’80 i ’90, i amb el fonamentalisme islàmic com a nou enemic, conegut mundialment especialment a partir dels atemptats de l’11 de Setembre de 2001 a Nova York. Aquest últim enemic respon a un plantejament geopolític sorgit als anys ’90, després de la caiguda del Mur de Berlín, definit dins del concepte de “xoc de civilitzacions”.
La popularització del concepte de “xoc de civilitzacions” s’atribueix a Samuel Phillips Huntington, acadèmic de les universitats de Harvard, Yale, Columbia i Chicago, cofundador de la revista sobre política exterior Foreign Policy i assessor de diferents departaments del govern d’Estats Units, el qual planteja un nou ordre mundial després de la Guerra Freda basat en una lluita entre civilitzacions. Aquest pensament teòric ha servit per promoure l’intervencionisme estatunidenc. I Huntington no és l’únic teòric que ha fomentat aquesta teoria. L’acompanyen figures com Francis Fukuyama i la seva famosa teoria de “la fi de la història”, que serví de puntal ideològic pels ultraconservadors anomenats “neocons” i Zbigniew Brzezinski, col·laborador de Huntington, i autor de “El gran taulell d’escacs”, entre altres.
És curiós com aquest “nou enemic”, definit com a “extremisme islàmic”, en certes ocasions del passat i del present no sembla tenir un caràcter tan antagonista. Recordem com el mateix Brzezinski fou una peça clau quan els Estats Units van donar suport als islamistes mujahidins afganesos, més coneguts com a “senyors de la guerra”, que derrocaren el govern pro-soviètic d’Afganistan l’any 1992, alguns d’ells actualment amb presència al nou Parlament Afganès de Hamid Karzai, recolzat pels mateixos Estats Units. I és que davant l’auge de corrents marxistes als països de predomini de la religió musulmana, els Estats Units no han dubtat en recolzar fonamentalistes religiosos com els Germans Musulmans en contra de Nasser a Egipte, Sarekat-i-Islam en contra de Suharto a Indonèsia, el Jamaat-e-Islami en contra de Bhutto al Pakistan i el mateix Osama Ben Laden i els ja esmentats mujahidins afganesos en contra del comunisme laic de Najibullah (3). La història i el present ens mostren que les aliances dels Estats Units no responen a un “xoc de civilitzacions”, sinó a una conveniència geopolítica per defensar l’interès de les grans corporacions multinacionals, principalment les que es dediquen al negoci petrolier i les que formen part del complex militar-industrial. Sinó, preguntem-nos pel paper d’Estats Units en l’armament de faccions fonamentalistes islàmiques a Líbia en contra del règim encapçalat per Gadafi o pels vincles amb el govern de Qatar i la seva escola de pensament reaccionari Qatar Foundation.
“L’ANTISEMITISME” DE LES CRÍTIQUES AMB ISRAEL
“Tenim una llarga llista d’intel·lectuals i reporters obsessionats contra Israel, […] si una víctima cau sota les bales Americanes o Israelianes, aleshores aixequen la seva veu i condemnen al país enemic i maleït. Aquests intel·lectuals són els inventors del nou antisemitisme, políticament correcte, disfressat de solidaritat…” (P. Rahola)
La tràgica història del poble jueu està marcada per expulsions (com les dutes a terme per diferents monarquies catòliques europees a l’Edat Mitjana i Moderna), pogroms de la Rússia tsarista i l’holocaust del règim nazi durant la Segona Guerra Mundial. És amb la justificació de les persecucions del poble jueu que neix la ideologia sionista a finals de segle XIX, i és amb l’excusa de l’extermini de l’holocaust que es titlla qualsevol qüestionament a l’Estat d’Israel com a conducta “antisemita”.
El lingüista i activista Noam Chomsky ha declarat que l’Anti-Difamation League (una de les organitzacions que han condecorat a Pilar Rahola) ha esdevingut una defensora de la política israeliana i que acusa a tota l’oposició d’esquerres als interessos israelians d’antisemita.
Doncs quan un Estat es crea expulsant a centenars de milers d’habitants a través de massacres i terror militar, quan s’estableix com a Estat racial, amb un règim intern d’apartheid creant diferents nivells de ciutadania, i manté territoris ocupats militarment els quals es va annexant de facto a través de la colonització… és difícil de defensar amb els arguments de la Justícia, els Drets Humans i la Llibertat. És per això que la crítica al caràcter racista de l’Estat d’Israel, la crítica als bombardeigs amb armament prohibit per les Nacions Unides de l’exèrcit israelià, la crítica dels assentaments de colons sionistes en territori palestí, la crítica dels assassinats del Mossad dins i fora les mateixes fronteres israelianes, i una llarga llista de crítiques, només poden ser combatudes mitjançant la identificació d’aquestes crítiques com a “antisemites”, independentment que la mateix població àrab formi part de la família d’origen semita, o que les crítiques provinguin de membres del mateix poble jueu.
L’ALLIBERAMENT DE LA DONA
“Si l’odi cap a Israel és una de les grans vergonyes del món, oblidar les dones musulmanes és una altra gran vergonya. No estem preocupats pel seu sofriment perquè hem decidit no veure’l. Toleraria el món lliure l’opressió de ciutadans negres avui en dia? Ara que els Estats Units tenen un President negre, Barak Obama toleraria una nova Sud-Àfrica racista? Aleshores, per què sembla natural que desenes de països islàmics segreguin a les dones com ho feia Sud-Àfrica amb la seva població negra?” (P. Rahola)
Finalment, l’argument de buscar l’alliberament de la dona en l’atac a règims i Estats de l’Orient Mitjà ha estat un dels més explotats de cara a l’opinió pública dels països europeus i d’Estats Units. És en aquest marc on podem veure grans franquistes i ultracatòlics declarats, com el dirigent del partit xenòfob Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, abanderant la causa de l’alliberament de la dona (a la seva manera…) per estigmatitzar la persona migrada que ve de països on hi ha un predomini de la religió musulmana. És en el mateix marc que se’ns va vendre la invasió de l’Afganistan de l’any 2001 com una millora per la situació de la dona afganesa, sense recordar-nos que els drets que havia anat adquirint durant els anys ’80 els va perdre de cop amb l’arribada al poder delsmujhaidins recolzats pel mateix govern dels Estats Units l’any 1992. Els mateixosmujhaidins de l’Aliança del Nord que amb el mateix recolzament actualment mantenen la dona afganesa en una situació denigrant (4).
Palestina no ha escapat a aquest torrent d’opinòlogues disposades a defensar a capa i espasa la glòria i la democràcia d’occident (o del “món lliure” segons paraules de la mateixa Rahola) per tal de reclamar l’alliberament de la dona. Però sovint no compten amb la veu de la mateixa dona palestina que lluita pels seus drets. A vegades consultar aquesta veu pot no donar els resultats esperats, sobretot quan organitzacions de dones palestines situen l’ocupació israeliana com a principal obstacle pel mateix alliberament de la dona palestina.
El tema de la comparació de l’apartheid sud-africà ja és una burla a la història. Tenint en compte que un dels principals aliats del règim d’apartheid fou el mateix Estat d’Israel, el qual l’assistí de material bèl·lic després que l’ONU el sancionés i fins i tot, segons ha assenyalat el diari britànic The Guardian, li oferí armament nuclear. Amb aquest currículum és normal que diverses protagonistes de la lluita contra l’apartheid sud-africà actualment defineixin el règim israelià també com un règim d’apartheid i que tal com feren amb el règim d’apartheid sud-africà, apostin ara per la campanya internacional de Boicot a Israel.
UN CRIT PER LES QUI NO TENEN VEU: INTIFADA LITERÀRIA I BOICOT A ISRAEL!
El projecte “Intifada Literària. Coneix Palestina des de dins” (5) de Tigre de paper Edicions i la Xarxa d’enllaç amb Palestina pretén editar 3 obres escrites per palestines per conèixer millor la situació de Palestina i la seva lluita contra l’Estat d’Israel.
En una d’aquestes obres, una novel·la ambientada en un llogaret prop de Nablus durant la primera Intifada, hi apareix un ciutadà israelià amic de la causa palestina que exposa clarament un dels problemes de Palestina: “Fixa’t en aquest exemple: vosaltres lluiteu amb pedres i ocasionalment amb alguna arma de foc, però gràcies a la seva influència als mitjans de comunicació, el món us veu sanguinaris, mentre que a Israel se’l veu com un país civilitzat i pacífic, i seriosament amenaçat. I la realitat és completament diferent.”
Actualment, els Mass Media, servint d’altaveu a opinòlogues i periodistes com la mateixa Pilar Rahola, segueixen presentant a Israel com “el país civilitzat enmig d’un Orient Mitjà ple de dictadures islàmiques”, i les operacions de l’Exèrcit israelià com una resposta davant dels atacs dels grups extremistes palestins.
Però per molt alta que sigui la xifra dels seus pressupostos, per molt que diguin que 1.400 morts en bombardeigs sobre Gaza eren en resposta a 4 míssils casolans que com a molt provocaren la mort d’una colona a causa d’un atac de cor, cada cop els costa més de justificar l’ocupació militar i l’apartheid israelià. Evidentment, les organitzacions i els sectors socials més identificats amb les idees “d’esquerres” som els primers que deixem de creure’ns la propaganda pro-israeliana i comprenem que l’establiment d’un Estat racial a sang i foc no té cabuda en aquest món, i que l’holocaust de la Segona Guerra Mundial no pot servir de justificació per l’ocupació militar de Palestina. En aquest mateix sentit prenem partit i ens acostem a la població palestina, qui no vol “eliminar els jueus”, sinó conservar la sobirania del seu territori on durant anys, abans de la creació de l’Estat d’Israel, hi havien conviscut pobladors de diferents religions, la jueva inclosa.
En aquest acostament coneixem la campanya del BDS (Boicot, Desinversions i Sancions contra l’Estat d’Israel), que inspirada amb la campanya de Boicot al règim de l’apartheid sud-africà, sorgeix de la demanda de més de 170 organitzacions palestines per tal de que sigui assumida per la comunitat internacional sensible a la solidaritat amb Palestina (6).
La veu que pretenem donar a partir d’Intifada Literària no és la veu del lobby sionista d’Estats Units, no és la veu de les grans corporacions multinacionals, no és la veu de les arquitectes de la guerra imperialista, no és la veu de l’Exèrcit israelià. És la veu d’aquelles palestines que els ha tocat néixer, créixer i viure sota l’ocupació militar i el règim d’apartheid israelià. És la veu de dones, d’homes, de nens i nenes que els ha tocat lluitar contra aquest Estat presentat per la Pilar Rahola com el símbol de la Justícia, els Drets Humans i la Llibertat. Una veu que ens fem nostra, perquè nosaltres també coneixem les qui en nom de la Justícia, els Drets Humans i la Llibertat imposen el capitalisme arreu del món, concebent-lo tal com el concebia el senyor Brzezinski, com un gran taulell d’escacs on es derrota l’enemic a través de diferents fitxes: l’acadèmic de Harvard, el gàngster econòmic del Fons Monetari Internacional, el pilot del bombarder israelià o la periodista premiada que es dedica a “bordar” en diaris i tertúlies matutines.
Arnau Carné
NOTES
1- Podeu consultar el discurs d’agraïment de Pilar Rahola per l’atorgament del premi Mass Media Award 2009 del l’American Jewish Commitee en aquest link:
http://www.pilarrahola.com/3_0/CONFERENCIAS/default.cfm?ID=1695
2- Per més informació sobre la influència del lobby pro-israelià als Estats Units podeu consultar el llibre “El lobby israelí” de John J. Mearsheimer i Stephen Walt. També podeu consultar l’article de Mahdi Darius Nazemroaya, sociòleg i investigador associat del Center for Research on Globalization (CRG), sobre Israel i el “xoc de civilitzacions” a Àfrica en aquest link:
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=137725
3- Per més informació sobre la crítica al “xoc de civilitzacions” podeu consultar el llibre “El choque de los fundamentalismos. Cruzadas, Yihads y Modernidad” de Tariq Ali.
4- Per més informació sobre l’evolució de la situació de la dona a l’Afganistan després de la invasió estatunidenca podeu consultar el llibre “Una mujer contra los señores de la guerra” de Malalai Joya.
5- Podeu consultar i fer aportacions pel projecte “Intifada Literària. Coneix Palestina des de dins” en aquests links:
http://www.verkami.com/projects/2513-intifada-literaria
http://www.tigredepaper.cat
6- Per més informació sobre la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions contra l’Estat d’Israel podeu consultar aquests links:
http://www.bdsmovement.net/
http://www.boicotisrael.net/
