En un article del servei informatiu ALAI-amlatina del 15 d’Abril d’enguany anomenat “Garzón, Honduras y el mundo único”, el periodista Manuel Torres Calderón fa una defensa aferrissada del jutge com si aquest fos el nou “superman” democràtic, perseguidor d’injustícies arreu del mon.
A Novembre de 1998, vaig escriure un article en relació a una suposada ordre de recerca i captura contra Pinochet donada pel jutge Garzón. Encapçalava l’article en qüestió amb una cita de Mauro Olmeda que deia així: “Hitler va personificar no tan sols les realitats històriques i la realitat de l’estat germànic en la època en que va néixer i es va desenvolupar el hitlerisme, si no les realitats del sistema capitalista”.
En una de les consideracions que feia en el mateix article deia: “L’efecte teatral entre bons i dolents, entre un fiscal “dolent” i un jutge “bo” forma part de les regles del joc per convèncer als assistents a aquesta posada en escena que el “poder judicial” és un poder independent del poder. Aquesta parafernàlia es necessària a Espanya en aquest moment, desprès de que dotzenes d’organitzacions internacionals han denunciat al suposat poder judicial espanyol arran del judici i condemna de la Mesa Nacional d’Herrri Batasuna en el que s’ha vulnerat el propi “dret” del que diuen ser guardians.”.
En un altre paràgraf deia: “Seria lògic i necessari veure processats als consells d’administració del banc de Santander i altres bancs, d’algunes grans empreses constructores, de les fàbriques d’armes espanyoles …, en fi, a tots aquells que amb la seva aportació econòmica i logística varen contribuir a finançar els assassinats, s’han enriquit i han contribuït al manteniment de la dictadura xilena”.
I acabava: “S’ha de jutjar el sistema a través de Pinochet, en lloc de jutjar a Pinochet a través del sistema, i per aquest judici no està capacitat Garzón ni la Cambra dels Lords britànica, doncs ambdós son la encarnació del sistema”.
Jo no sé qui és aquest periodista hondureny, però li voldria remarcar que la “justícia” espanyola te una vena als ulls respecte a les implicacions del capital espanyol en els afers més bruts succeïts a Amèrica Llatina, des de Xile amb Pinochet, Argentina amb Menem, passant pel Perú amb Fugimori, Venezuela amb Andrés Pérez …, i així podem seguir.
Però cal fer algunes consideracions més. Aquest jutge “superman” (per això deu donar conferencies als EE.UU. subvencionades pel banc de Santander) es magistrat del Jutjat d’Instrucció nº5 de l’Audiència Nacional. Aquesta no és una feina obligada, és una feina plenament acceptada, millor dit, una feina aferrissadament volguda i per la que es trepitgen els que hi volen accedir. I, pels que no ho saben, la Audiència Nacional és la neta, per línia directa del Tribunal Especial de Represión de la Masonería y el Comunismo, tribunal que va morir a 1963 i va deixar com hereu i successor el mateix dia de la seva mort a l’anomena’t Tribunal de Orden Público, tribunal d’excepció que va viure fins 1977, i també el mateix dia de la seva mort (4 de Gener) va deixar con hereva i successora un altre tribunal d’excepció: l’Audiència Nacional.
Les funcions principals de tots tres tribunals d’excepció nomenats es una: la repressió política, encara que per distreure al personal a vegades s’entretenen amb altres coses..
Aquesta afirmació no es una apreciació personal, és la expressió del Presidente de la Sala Penal de l’Audiència Nacional Gómez Bermúdez en la presa de possessió del seu càrrec l’any 2004 on va afirmar que “la lucha jurídica contra el terrorismo es el objetivo esencial por naturaleza de esta Sala”.
Es a dir aquest jutjat, tal com diu el seu president, es un instrument de “lucha” i els jutges instructors –Garzón en aquest cas- és un dels caporals d’aquest exèrcit espanyol que sota el lema de “una, grande y libre” està disposat a lluitar contra tots aquells que senten i volen la independència de llurs territoris. I, si “lluita contra” no pot en cap moment impartir justícia equitativament, si no tan sols fer servir el lloc que ocupa per derrotar militarment el seu enemic.
Com exemple extret de Herri Demokrazia, Enero Olza fa deu anys que està a la presó per destruir suposadament un caixer automàtic d’un banc, i a Sendoa Jurado, Unai Frias, Jon Villanueva i Asier Gómez que han estat jutjats aquests dies per l’Audiència Nacional acusats també de cremar un caixer automàtic, la petició fiscal es de 33 anys per a cada un d’ells.
Per altra banda, el membre dels Grupos Antiterroristas de Liberación i general de la Guardia Civil Rodríguez Galindo, responsable de les tortures a Intxaurrondo i de l’assassinat i enterrament en cal viva de Lasa i Zabala ja està en llibertat desprès d’haver passa quatre anys en una presò-hotel. Tal com molt be diu l’advocat Iñigo Iruin que a l’Audiència Nacional “el jutge es fa enemic de l’inculpat i no cerca la veritat dels fets si no el delicte en l’acusat”.
Es necessari conèixer que entén o vol dir l’Audiència Nacional quan parla de terrorisme. El llibre de Jean-Claude Paye, “El final del Estado de Derecho” aclareix molt be aquest concepte de terrorisme, dirigit cap a la repressió dels moviments socials que s’enfronten al sistema. Ens descriu la proposta de la presidència espanyola de la Unió Europea de Febrer de 2002 anomenada “Iniciativa del Reino de España para la adopción de una decisión del Consejo referente a la creación de un formulario tipo destinado a los intercambios de informaciones concernientes a los incidentes provocados por grupos radicales violentos vinculados al terrorismo” (5712/1/02 rev 1, ENFOPOL 18, Bruselas, 13 febrer 2002, p.1) que planteja: “sería un instrumento muy útil para prevenir, e incluso reprimir, el radicalismo violento de los jóvenes en los medios urbanos, a quienes las organizaciones terroristas manipulan cada vez más para cumplir sus propios objetivos criminales”, i tal com diu l’autor del llibre, l’objectiu es criminalitzar les organitzacions legals, considerant que aquestes no son més que cobertures legals de les organitzacions terroristes. I així, es a criteri de l’Audiència Nacional definir “terrorista” a qualsevol moviment, col·lectiu o persona individual que s’aparti del remat.
Be, doncs dins aquest cos repressiu per excel·lència, és on hi ha el “superman” Garzón, al qual se li estan fent homenatges. Homenatges que es fan a les Universitats, emparades pel govern, per la anomenada esquerra institucional (partits i sindicats que viuen del pressupost de l’estat), i per les organitzacions subvencionades sobre la memòria històrica. Concretament a Barcelona el teatre es va muntar al paranimf de la Universitat Central, al cap de pocs dies d’haver estat negat per una conferencia de l’economista i activista social egipci Samir Amin (clar que Amin es declara marxista).
Al fil de tot això es poden fer una sèrie de preguntes:
Es que definitivament l’euroesquerra espanyola i catalana s’ha tret la careta i entra descaradament en la “lucha” contra la voluntat de sobirania de les nacions que actualment conformen l’estat espanyol?
Es que amb aquests actes s’ha volgut diluir la repercussió del final del cas Egunkaria on a part de les tortures, proves falsificades i el tancament d’un mitjà de comunicació no hi havia res més que l’odi dels “lluitadors” com Garzón vers una part de la societat basca?
O, encara pitjor, amb una excusa de defensar el dret a jutjar els crims del franquisme, no es pretén en realitat amagar els crims de la “democràcia?
Com es que els adherents a aquests “actos de desagravio” no impugnen les modificacions legals del codi penal que estan portant a viure una situació d’estat d’excepció permanent als que s’enfronten al sistema?
I, no serà que el govern veu magre tornar guanyar les eleccions i tot aquest muntatge ja forma part de la campanya electoral per situar la gent davant el dilema “nosaltres o ells”, tot i que no es sap ben be qui es un i l’altre?
O be, no serà que aquesta cortina de fum vol tapar les noves mesures que s’estan prenent a la millor gloria del capital com els retalls a la seguretat social o educació pública; la privatització de les universitats, les subvencions a la banca, i tota mena de beneficis cap els sectors financers, mentre s’allarguen indefinidament les cues davant les oficines de l’INEM?
Mals temps corren per la societat en que vivim i es hora d’alçar-se contra l’ordre establert, sabent d’antuvi que no tan sols jutges com el de l’homenatge llençaran contra els revolucionaris tot el pes del seu aparell repressiu, si no que tindran en contra també tot el seguici euroesquerratic que hi fa de claca. En aquest difícil camí cal cercar noves formes organitzatives, noves propostes teòriques i pràctiques, cal afinar l’anàlisi del que esta passant, cal transmetre experiències passades per les lluites presents i futures, cal lluitar i estudiar, cal fer-se la idea que la tasca de destruir-reconstruir serà llarga i difícil i en seu decórrer els paranys seran molts.
La memòria històrica no es un conjunt d’organitzacions subvencionades per mirar enrere, la memòria històrica es el record viu del passat enllaçat amb el present, per aprendre d’encerts i errades, per donar continuïtat a la lluita per aconseguir un mon millor. Evocar el passat per transformar el present, no per amagar-lo.
