La concentració de milers de persones sota un sostre industrial ha deixat de ser, en les societats del nucli dur del capitalisme central, l’exemple paradigmàtic de les relacions de producció. I en els llocs on encara subsisteixen un nombre significatiu de persones assalariades, no s’han distingit precisament per la seva capacitat o voluntat de transformar les relacions de producció, i les seves modestes mobilitzacions no han anat més enllà de les relacionades amb un cert aire corporatiu que no traspassa les portes de l’empresa.
Tanmateix, les minses reivindicacions de sectors que no produeixen directament plusvàlua, però son imprescindibles per la preparació, reparació i manteniment de les persones que la produeixen (sectors educatius i sanitaris fonamentalment) tampoc traspassen el marc corporatiu i deixen de banda totalment l’exigència de canvi radical en els continguts de la seva professió. Doncs, qui gosa posar en entredit el dictat tarannà professional, pot trobar-se expulsat del seu lloc de treball. I, una seguretat en els ingressos va per davant de tot.
En la segona dècada del segle XXI no es pot interpretar la realitat amb el rellotge parat, com si fóssim al segle XIX quan Engels va escriure “La situació de la classe obrera a Anglaterra”. El temps ha transcorregut, el capitalisme ha anat modificant les seves formes de continuar l’explotació, la classe obrera dels països centrals del sistema capitalista ha arribat a acords de contracte social en els quals a canvi del nomenat estat del benestar a fet ulls clucs davant el que succeïa més enllà de les fronteres del reduït món que és pensava era el seu.
La fotografia de les condicions de treball a l’Anglaterra del segle XIX és equiparable a la fotografia de les cosidores del Rana Plaza a Savat (Bangladesh) on el 24 d’abril de 2013 van morir esclafades 1.134 persones i altres 2000 van patir ferides greus. O a la Índia, on segons l’informe del Centre for Research on Multinational Corporations, al tèxtil hi treballen per 0,88€ diaris i en jornades setmanals de 72 hores. O de qualsevol altra al sud est asiàtic o Amèrica Llatina. No s’ha acabat el proletariat, sinó que creix, però a la perifèria del sistema. 
El gràfic, corresponent a les estadístiques de l’Organització Internacional del Treball (OIT) expressa que l’evolució del treball tan assalariat com no assalariat creix en el que s’anomena països emergents, mentre que es manté estàtic al que anomena països avançats.
Segons Damian Grimshaw, Director del Departament de Recerques de la OIT, “Tenir ocupació no sempre garanteix condicions de vida dignes,… Per exemple, un total de 700 milions de persones viuen en situació de pobresa extrema o moderada malgrat tenir ocupació.” (1)
El sector manufacturer global del tèxtil, confecció, pell i sabates disposava a finals de 2017 de més de tres cents milions de persones treballant, que a Àsia representaven un 40% dels llocs de treball industrials. En conjunt aquesta industria genera un negoci d’un bilió d’euros, que representa el doble que la industria electrònica i informàtica, segons l’estudi The Sustainable Fashion Blueprint 2018. (2)
Hon Hai Precision Industry Co., Ltd. (Foxconn) És el major fabricant de components electrònics a nivell mundial. té fàbriques a Àsia, Europa Oriental i Amèrica. Entre totes assemblen al voltant del 40% de tots els productes d’electrònica de consum produïts en el món. La fàbrica més gran de Foxconn en el món està en Longhua, Shenzhen, on centenars de milers de persones (algunes fonts parlen de 230.000) treballen en el Longhua Science & Technology Park, un recinte emmurallat denominat “Foxconn City”. La quarta part dels treballadors viuen en els dormitoris i molts d’ells treballen 12 hores al dia, durant 6 dies setmanals.
La gran massa humana del proletariat industrial i manufacturer tradicional està enclavada a països de la perifèria del sistema capitalista: Àsia, Àfrica i Amèrica llatina. En alguns indrets amb estructures sindicals totalment burocratitzades o corruptes i en altres amb la prohibició de la sindicació i sense cap mena de regulació contractual com en les anomenades zones franques.
Segons la responsable de temes laborals de Financial Times, Sarha O’Connor, fent esment a les dades de la OIT d’un estudi de 180 països, explica que els treballs temporals, ocasionals o per compte propi seran cada vegada més freqüents arreu del món.
L’altra part del proletariat, els camperols sense terra o amb petites parcel·les, ocupen gairebé la meitat de la població mundial i set de cada deu són pobres de solemnitat (-1 $ diari) i són els qui han portat a terme les lluites reivindicatives més dures en els últims quaranta anys malgrat la repressió, infinitament més gran que la patida pel proletariat industrial dels respectius països, i a anys llum de la soferta pel proletariat en els països del centre del sistema capitalista. (3)
HA DESAPAREGUT EL PROLETARIAT?
NO. però la seva configuració ha variat substancialment en el nostre mitjà, és a dir, a la Unió Europea de 2021, en la qual és cert que existeix una part important de les persones assalariades que subsisteixen mitjançant salaris no concordes amb els paràmetres de consum “estàndard”, o un bon nombre de pensionistes subsisteixen amb prestacions inferiors als salaris mínims interprofessionals, o un segment de la població “exclosa” del sistema productiu a la qual, precisament per això, no se li pot extreure plusvàlua i subsisteixen mitjançant “ajudes” de diversa índole, entre elles la renda mínima d’inserció, beques escolars de menjador, ajuts a lloguers, etc., (famílies monoparentals, en risc d’exclusió…). La veritat és que paral·lelament a ells hi ha uns grups del proletariat, fonamentalment situat en les empreses multinacionals, banca, manufactures amb alt valor afegit, sector químic, informàtic, sanitat, educació, funcionariat…, els quals estan més o menys sindicats i han arribat a acords de renúncia a qualsevol mena de perill tan pel que fa al procés productiu o a les estructures d’estat, a canvi d’uns ingressos salarials concordes als paràmetres de consum “estàndard” i la promesa d’un lloc de treball més o menys estable.
Com és pot veure en aquesta gràfic, segons dades de la OIT en una periodificació de 1991 a 2021, per una banda a nivell mundial creix l’atur, l’ocupació industrial i els serveis, i decreix el treball a l’agricultura. Si en el binomi imperialista UE – EE.UU. decreix el nombre de persones ocupades a l’industria, l’augment de les mateixes només pot donar-se a la perifèria del sistema. I l’augment de l’atur es derivat tan de les desindustrialitzacions en els països rics, com de l’expulsió de treballadors agrícoles. Al seu temps l’augment en el sector serveis es dona tan a Europa i Estats Units, com a Xina.
L’anàlisi esquemàtica del proletariat industrial europeu situat en les grans empreses com a “motor” de la lluita de classes i més enllà com a avantguarda revolucionària, ja malalt des del final de la Primera Guerra Mundial, va morir durant el maig francès del 68 i en la tardor calenta italiana del 69. Des de llavors les seves aparicions espontànies, les seves vagues generals d’un dia de durada, les seves protestes mitjançant manifestacions s’han limitat a protestar “a posteriori” de qualsevol agressió en matèria de drets laborals. La seva aspiració a la intervenció política com a avantguarda ha estat nul·la per complet, la seva renúncia a encapçalar mobilitzacions en les quals es posi en dubte una part del sistema o la seva totalitat, ha estat la tònica imperant, el seu suport o girant l’esquena al nou colonialisme ha estat ben retribuït.
Els anomenats moviments populars (PAH, 15-m, verds, etc.) s’han realitzat amb absència total de l’anomenat proletariat industrial, i no és per falta d’argumentació en les diverses propostes que s’anaven encunyant, unes moderades, altres més radicals, unes altres sense determinar, en una mescla de liberalisme, socialisme, comunisme, anarquisme, ecologisme, feminisme i quants ismes més puguem imaginar, però que englobaven una pèrdua de confiança i respecte cap a les formacions polítiques existents i d’altra banda reclamaven el dret a participar en política. Eren moviments polítics sense estructura partidària, encara que posteriorment, de forma clarament oportunista va haver-hi qui va canalitzar en forma de partit aquestes mobilitzacions en la perspectiva purament electoral (Podemos, Verds, Cinc estrelles, Syriza,…) que en res s’han diferenciat de la resta d’estructures parlamentàries existents amb anterioritat, com hem pogut comprovar a la pràctica. Uns moviments que ben bé es podrien qualificar de “happenings” més o menys radicalitzats en el seu llenguatge, però amb una distància enorme entre el discurs i la realitat social dels integrants.
Enmig d’aquest galimaties anava augmentant el descontentament d’amplis sectors a mesura que s’anaven coneixent unes certes peculiaritats de les institucions a tots els nivells, des dels ajuntaments fins als Parlaments autonòmics i estatal, que han tingut en comú, sense diferència de les sigles, una pràctica basada en la corrupció, l’enriquiment il·lícit, el nepotisme i el menyspreu cap al conjunt de la població. “La casta”, pregonaven alguns com a dard propagandístic de la campanya electoral.
Tal vegada sense consciència d’això, el nou proletariat sorgit a partir de la revolució tecnològica de l’últim terç del segle XX, està sent el relleu del proletariat industrial de finals de segle XIX i principis del segle XX. Com està conformat? Qui són els seus potencials aliats? Quines són les seves reivindicacions? Com està organitzat? Quina és la seva cosmovisió? I la seva cultura?
Després de la segona guerra europea, i davant el temor per l’enfortiment de l’URSS i l’expansió est-europea de la implantació d’estats autoproclamats socialistes, el capitalisme triomfant recull algunes velles reivindicacions del moviment obrer, les poleix, les domestica i les serveix en safata de plata als supervivents de la contesa bèl·lica, els quals, en un exercici d’amnèsia, es presten a la col·laboració amb els seus botxins ja sigui en forma de participació com a pallassos en els circs parlamentaris, ja sigui com corresponsables del quefer productivista en els centres de treball però renunciant a qualsevol avanç significatiu quant al control del procés productiu.
La generalització i gratuïtat dels sistemes educatius, vella reivindicació del també vell proletariat, és assumida amb gran plaer pel nou i reforçat capitalisme, ja que dins de les reivindicacions obreres no s’engloben cap mena d’exigències referents als continguts curriculars. Així el capitalisme troba en els sistemes educatius públics, obligatoris i gratuïts un morrió universal per a uniformitzar el pensament al costat dels mitjans de comunicació.
El concepte de salut, també amplament reivindicat, es converteix en el símil d’un taller de reparacions de gent malmesa pel sistema productiu, i els continguts curriculars de la professió mèdica no estan presidits per la preservació de la salut, sinó per actuar sobre la patologia, sense posar en tela de judici el conjunt de les relacions socials i econòmiques imperants i els seus efectes sobre les persones, tan a nivell físic com psíquic.
Amb independència de la quantia dels ingressos provinents de la venda de la força muscular o de les capacitats intel·lectuals, el capitalisme va elaborar un complex conglomerat de “necessitats” per a tots els gustos i poder adquisitiu, les quals per a fer-se realitat requerien unes quantitats dineràries inexistents en la immensa majoria dels anomenats proletaris. En una pensada operació de màrqueting es va iniciar el procés amb una sèrie d’aparells que facilitaven les anomenades tasques domèstiques i que en veritat van suposar un alleujament per a les dones (les rentadores fonamentalment, però també els frigorífics domèstics que van permetre estalviar temps en les compres donada la seva capacitat d’emmagatzematge i conservació dels aliments; les cuines de gas o elèctriques en substitució del carbó o el petroli…)
Paral·lelament es va realitzar una gran ofensiva propagandística per a incitar el consum d’altres objectes d’ús personal denominats complements (diversos tipus de teixits, sabates, sabons, colònies, laques, roba interior, maquillatges, rellotges, bosses…) i la rotació constant d’aquests productes a través de les anomenades “modes”. Així mateix, el canvi del patró tecnològic del carbó pel petroli va suposar un descens en les inversions per al transport públic (ferrocarril fonamentalment) i una carrera desenfrenada en la construcció de carreteres i autopistes amb la perspectiva que l’automòbil particular es convertís en una “necessitat”.
En una operació més avançada en el temps es van normalitzar les “vacances” cada vegada a llocs més exòtics i més allunyats del domicili habitual i a un cost també cada vegada major, impossible de poder pagar solament amb el salari vacacional. Posteriorment es crea la necessitat de la “segona residència per a obrers” en les anomenades urbanitzacions de “baix estanding”.
Totes aquestes “necessitats” havien d’anar aparellades amb la disposició de diners efectius per a poder satisfer-les. És quan es generalitzen i estenen per onsevulla els sistemes crediticis: “compri avui i pagui demà”. L’extensió del sistema creditici -que havia estat un mecanisme regulador de les inversions industrials-, cap al conjunt de la població assalariada va suposar un abans i un després quant a la lluita de classes es refereix. Un salari garantit era la peça fonamental per a poder accedir al sistema creditici i aquests ingressos solament estaven assegurats si és col·laborava en l’assoliment de beneficis empresarials, és a dir mitjançant els anomenats pactes socials.
L’acatament a no subvertir l’ordre social emanat dels acords geopolítics posteriors a la Segona Guerra Mundial, va comportar que les formacions polítiques que s’autodenominaven “avantguarda de la classe obrera”, majorment els partits comunistes, assumissin un rol esquizofrènic: teòricament proclamant la revolució socialista i pràcticament assegurant els beneficis empresarials mitjançant un cert control dels organismes sindicals, les reivindicacions dels quals no anaven més enllà de les purament econòmiques.
Durant la guerra de Vietnam, es va generar un ampli moviment acompanyat per un sentiment antiimperialista que tenia les seves arrels en una part d’estudiants i sectors professionals, intel·lectuals i artistes així com en moviments espontanis locals entrellaçats mitjançant “coordinadores”. Les estructures sindicals europees no van fer ni un sol pas per la paralització de la producció davant un genocidi equivalent al realitzat a Europa durant la Segona Guerra Mundial. Va ser el començament dels “happenings democràtics” de vistosos colors que no amoïnaven als causants del genocidi i els seus aliats europeus. Aquesta tendència s’ha mantingut fins a l’actualitat que de manera significativa es va evidenciar amb la famosa reunió de les Açores i la foto dels presidents dels EUA, Gran Bretanya i Espanya donant inici a la més brutal guerra contemporània: la invasió i destrucció d’Iraq, Líbia, Síria, Iemen…, i prosseguir amb la d’Afganistan on s’havia assolit ja feia anys la derrota d’un règim pro-soviètic, aleshores amb l’ajut dels talibans formats per l’ocasió per part de l’Imperi occidental.
El proletariat industrial europeu va veure la possibilitat de fins i tot augmentar els seus ingressos mitjançant la participació directa o indirecta en els negocis de la guerra: més treball, més ingressos, més consum. Ni una sola hora de treball perduda en protesta pels centenars de milers d’assassinats comesos a Orient Mitjà, Amèrica, Àfrica o Àsia i visualitzats còmodament asseguts en sofàs enfront de grans televisors comprats a crèdit igual que l’apartament en el qual vivien.
A la fi del segle XX aquest proletariat industrial que tenia per a perdre “alguna cosa més que les cadenes” prometia a la seva prole una vida encara millor. També les anomenades classes mitjanes, de petita burgesia i sectors professionals atiaven les seves proles respectives estudiar amb cura amb la promesa un brillant futur, tot això basat en la pau social i l’accés il·limitat al sistema de crèdit.
Els grans beneficis empresarials, aconseguits mitjançant les interessades col·laboracions obreres, van permetre grans inversions en tecnologia que no van redundar en absolut en un major nombre de llocs de treball, al contrari, una constant reducció dels mateixos o en una reducció importantíssima dels salaris per a fer front als alts costos de la revolució microelectrònica.
No és necessari haver estudiat durant molts anys a Marx i desenterrar les entranyes del Capital, per a saber que la plusvàlua és generada pel treball humà (això ja ho sabia Ricardo) i que la disminució d’aquest mitjançant l’automatització, comporta l’anomenada tendència decreixent de la taxa de guany. Arribats a aquest punt, podem incorporar el paper del nou proletariat industrial, cada vegada quantitativament menor i qualitativament allunyat de qualsevol pensament relacionat amb un canvi revolucionari en pro d’una emancipació com a classe, sobretot quan va renunciar al concepte salari referit a la venda de la força de treball per a convertir-ho en un apèndix de la productivitat, és a dir, en una mínima quotapart del benefici empresarial però en perfecta simbiosi amb ell.
El proletariat industrial europeu en el qual es van dipositar les esperances d’una transformació social es va anar convertint en un reducte tancat en si mateix, contemplant amb temor tot allò que pogués significar una pèrdua de la seva condició “d’assalariat estable amb contracte indefinit”, convertint-se en una punta de llança de les expressions antiimmigració i amb elles el racisme. És il·lustratiu el llibre del periodista alemany Günter Wallraff (Cap de turc) el qual fent-se passar per emigrant turc relata el comportament d’empresaris i treballadors de les més importants empreses cap als emigrants, viscut en primera persona.
Fins aquí el tradicional proletariat industrial que ha passat d’unes aliances tradicionals amb l’anomenada esquerra o socialdemocràcia cap a una aliança política amb els sectors més reaccionaris de la societat europea. Un sector perillós socialment quan es veu en inferioritat de condicions enfront d’una gran quantitat de persones amb altes qualificacions en el tauler de la competència professional per un lloc de treball.
Aquesta “competència” és la que descriu Robert Kurz, en un article que tenia per nom “El declivi de la classe mitjana” : “… La crisi de la valorització industrial real va portar a una crisi financera de l’Estat cada vegada més profunda. De sobte, molts dominis que abans eren considerats conquestes imperioses van començar a aparèixer com un luxe innecessari i un pes mort… Donat l’enfonsament de la nova economia, fins a les mateixes qualificacions de molts especialistes “high–tech” es van veure desvalorades. Avui ja no es pot ignorar que l’ascensió de la nova classe mitjana no tenia una base capitalista autònoma; per contra, depenia de la redistribució social de la plusvàlua provinent dels sectors industrials”. (4)
Un nou proletariat, que no es considera tal en el seu subconscient, diferent del imaginat per Marx, apareix, i veu com l’estatus promès s’esvaeix com el fum, les seves altes qualificacions acadèmiques deuen fins i tot amagar-se en els currículums a l’hora d’optar per un lloc de caixer/a de supermercat o dependent/a o cambrer/a, a temps parcial o amb contracte fix discontinu. Un proletariat que prové d’espais individuals o que no ha tingut oportunitat de generar plusvàlua i està vivint de les transferències generacionals consumint l’estalvi dels seus pares, mares o avis. Un proletariat els ingressos del qual estan per sota de les del “tradicional proletariat industrial, blanc, tant masculí con femení” ancorat avui en les grans empreses (automoció, químiques, extractives, elèctriques, energètiques,…), i dels funcionaris del sector públic.
Aquest nou proletariat, a cavall entre l’individualisme darwinista i el movimentisme col·lectiu generat fora dels centres de treball té com a aliats naturals un conglomerat divers i difós, és a dir, no assentat permanentment en un centre productiu determinat. Fins i tot l’anomenat teletreball i/o treball domiciliari evolucionarà primer en oficines de confluència de treballadors que ho seran de diferents empreses, per minimitzar costos, i avançarà cap a una contractació que desbordarà fronteres nacionals i les empreses tindran serveis esporàdics, canviants o puntuals amb treballadors que concurriran a subhastes de feines on-line on la competència entre assalariats ja no serà en un entorn proper sinó que serà d’ordre internacional, on el nous ordinadors quàntics no sols garantiran la seguretat de l’empresa contractant, sinó que possibilitaran connexions ràpides i immediates on les distàncies passaran a ser indiferents i tot en pro de la reducció de costos salarials.
Tot fa que s’allunyi el sistema organitzatiu tradicional de la socialdemocràcia i dels partits comunistes basat en una estructura piramidal en la qual les decisions són preses per una cúpula i traslladades per a la seva execució a les denominades “bases” o militants, sense que aquestes juguin un paper important en la presa de decisions. Les assemblees, el consens, les diferents opinions i la ductilitat en l’aplicació de les decisions col·lectives són la forma prioritària d’organització al costat de les noves tecnologies (whatsapp, etc.) que si bé té una certa capacitat de convocatòria per a moments puntuals, una vegada efectuats aquests no es manté una constant relació orgànica que permeti una avaluació constant de les lluites que es duen a terme. Sense oblidar que dintre d’aquestes formes de comunicació la intervenció de les organitzacions del capital tenen els medis i recursos per interferir i distorsionar aquests aparentment àgils noves formes d’intercomunicació.
Tot això pertany a una cosmovisió diferent de la tradicional del moviment obrer organitzat. Cosmovisió molt més àmplia i completa que la del proletariat industrial de la primera meitat del segle XX i de la del minúscul proletariat industrial actual en els països del centre imperialista, organitzat en els sindicats majoritaris, l’abast dels quals no va més enllà del regateig en la distribució de les engrunes sobrants llançades pels consells d’administració respectius. O fins i tot actituds de pura provocació que no temen la lògica resposta, sent una mostra recent la coincidència en l’increment enorme de remuneracions de directius dels Bancs, mentre simultàniament es decideix l’acomiadament de milers dels seus empleats, que assisteixen silenciosos i passius a la seva exhumació com assalariats.
Una part d’aquest nou proletariat no assumeix com a seu el relat de la forma de producció capitalista encara que hagi de sotmetre’s a ell per a obtenir alguna font d’ingressos, però amb algunes diferències respecte del proletariat industrial tradicional, al qual li dóna el mateix fabricar bombes que agrotóxics o que li importa un rave la contaminació, exemple d’això és la representació sindical de SEAT-Wolksvagen implorant al Ministeri d’Indústria no sancionar l’empresa per la falsificació de les dades sobre emissions contaminants, o la representació sindical d’Iberpotash reclamant la no aplicació de les sancions amb motiu dels abocaments que contaminen l’aigua del Llobregat per a “no perjudicar els llocs de treball”, igual que els comitès d’empresa de diverses drassanes reclamant la producció de vaixells de guerra per a mantenir la plantilla, o en el seu moment com a Pamplona, intentant que Espanya no signés el tractat de no fabricació de bombes de raïm i altres enginys doncs podien fer perillar els llocs de treball.
El nivell de qualificació professional d’aquest nou proletariat, si se li pot dir així, promou una nova cultura a cavall entre la recuperació d’alguns valors negats per la “modernització” i el sotmetiment a les últimes “modes” de la societat de consum. Una cultura que anuncia públicament la seva oposició a la societat, però es veu sotmès a ella en l’àmbit intern. Una cultura que sota l’epígraf de la llibertat s’esclavitza amb estupefaents de tota mena, molts més perillosos que el tradicional alcoholisme del proletariat del segle XIX.
Disposem doncs de quatre sectors o segments o categories o com que se’ls vulgui denominar fruit del desmembrament del proletariat tradicional europeu:
Un. El sector que encara manté un nivell salarial d’acord amb les exigències del consum, majorment associat als sindicats majoritaris, amb una actitud extremadament conservadora i l’aliança principal de la qual és amb la gran patronal i els partits polítics que la representen. Sector recelós davant la possibilitat de la pèrdua d’un lloc de treball assalariat “fix” i amb això la sement del racisme social.
Dos. Un sector cada vegada més ampli de persones que, malgrat les seves qualificacions acadèmiques o professionals, competeixen amb les sorgides del nomenat fracàs escolar o amb la massa d’emigrants, per a ocupar qualsevol tasca dins dels anomenats contractes porqueria, “minijobs”, en el sector denominat “servei d’atenció a les persones”, neteja, hostaleria o dins la multitud d’organitzacions no governamentals a compte de subvencions.
Tres. Un sector bàsicament integrat per immigrants, ocupant les tasques més dures o desagradables, tant en la industria, agricultura, construcció o serveis. Tasques que els autòctons es neguen a realitzar, ja que els ingressos per les mateixes, estan per sota de les transferències econòmiques intergeneracionals que reben, o de les ajudes d’assistència social i altres subvencions provinents dels pressupostos públics.
Quatre. Un ampli sector autòcton, en augment, exclòs del sistema productiu o de serveis regulats, per tant no genera plusvàlua i sobreviu del treball “en negre”, dels diversos fons d’assistència social, bancs d’aliments, fundacions i associacions caritatives. Un sector al qual en un moment històric donat se’l va denominar lumpenproletariat, que és al mateix temps, punta de llança de les actituds racistes i xenòfobes en acceptar el discurs que culpabilitza als immigrants de “robar” els llocs de treball, que fins i tot té una forta component d’origen migratori que assumeix els mateixos postulats discriminatoris respecte a altre migrant d’arribades posteriors, que tenen un element simbòlic a Catalunya amb el seu portaveu en el Parlament.
Coexistint dins de cada grup una munió de «falsos autònoms» que tendeixen al creixement i a la desregulació contractual, on l’ofensiva de prodigar com a bondats les anomenades «economies col·laboratives i circulars» provoquen un creixement constant de desregulació contractual col·lectiva.
Paral·lelament a tot això, el nombre de milionaris augmenta sense parar. La caiguda de la taxa de guany derivat de les inversions necessàries per a l’adequació industrial i de serveis a la revolució microelectrònica i digital és compensada per una caiguda generalitzada de les percepcions salarials i uns augments extraordinaris de la productivitat en tots els sectors.
QUÈ POT FER TREMOLAR AL CAPITALISME EN AQUESTA CONJUNTURA QUE TRAVESSEM?
Els descensos de la productivitat, la insubordinació, el descens del consum, la desobediència, la fragmentació dels seus àmbits geogràfics, la negació de l’autoritat, la rehistorització, ja que per primera vegada en la història una part important del nou proletariat té coneixements i capacitat per a escriure la seva pròpia història que fins avui ha estat monopoli exclusiu de les classes dominants apel·lant als seus títols acadèmics i control dels centres editorials.
I al costat de tot això el manteniment d’estructures estables que puguin anar conformant un “corpus” amb continuïtat i amb capacitat per a buscar les formulacions teòriques amb concordància amb els temps que vivim, recuperant l’esperit que en altres moments històrics i en altres contextos geogràfics, altres gents van ser capaces de fer un salt qualitatiu respecte al seu “estat de les coses”, i en la majoria d’ocasions amb uns medis d’interrelació molt més precaris o ínfims que els actuals.
No té sentit mirar cap endarrere i enyorar temps passats, així com buscar entre el perdut velles fórmules organitzatives i reivindicatives tradicionals del moviment obrer dels segles XIX i part del XX. Els reptes són enormes i caminem endarrerits, doncs mentre el capitalisme planifica a llarg termini, el proletariat, vell i nou, intenta respondre a curt termini, i aquesta és la tendència que ha de trencar-se. Així mateix el rebuig a les relacions socials i de producció actuals ha de portar aparellada la construcció d’un nou tipus organitzatiu que tingui com a primer esglaó l’autogestió individual i col·lectiva, l’autoorganització estructurada mitjançant la complementació de les noves tecnologies amb el necessari contacte humà estable i continuat com a element central de l’assumpció de l’autodeterminació en tots els aspectes de la vida, de les relacions socials i de les relacions de producció. Aquests reptes han d’incloure una cosmovisió cultural i de reorganització social que trenqui l’autoritarisme en l’àmbit de les relacions personals.
Si la forma d’aparença i l’essència es confonguessin, no seria necessària la ciència, apuntava Marx en El Capital, això ens ha de conduir a descriure la societat i a buscar l’essència dels fenòmens socials de la mateixa que poden ser no coincidents amb la seva aparença externa. Generalment els aspectes externs d’una societat oculten les estructures internes determinants d’aquesta.
LES NECESSITATS: CONCEPTE RELATIU I HISTÒRIC
No es tracta d’extreure solament dades, sinó de conèixer-les a través de l’experiència col·lectiva i abstreure d’aquestes dades els elements essencials que es donen independentment de les condicions concretes que han influït en un moment determinat sobre la situació de les dades (una bonança econòmica, una crisi econòmica, a una situació bèl·lica, etc.) en cas contrari el que tindrem és un estat d’ànim, no un anàlisis de classes.
Mentre la despesa familiar en alimentació a Gran Bretanya, Alemanya, França, Espanya o Itàlia representa entre un 10 i un 14% dels ingressos; a Rússia, Nigèria, Egipte, Camerun o Pakistan representa entre un 35 i 45% dels ingressos. (5)
Els espanyols tiren a les escombraries cada setmana 25 milions de quilos d’aliments. Així ho recull el Panell de quantificació del desaprofitament alimentari en llars (2016), dut a terme pel Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient. Espanya és el setè país de la Unió Europea que més tira a les escombraries (7,7 milions de tones a l’any). Els aliments que més es tiren a les escombraries, segons el Ministeri d’Agricultura i Pesca, amb el 85,6 per cent, són els aliments sense processar, que es rebutgen tal qual es van comprar: fruites, verdures, hortalisses i pa. (6)
Segons un informe de l’Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació de Nacions Unides (FAO), els països rics continuïn malgastant gairebé tant de menjar (222 milions de tones) com la producció sencera de l’Àfrica Subsahariana (230 milions de tones), per no esmentar la diferència existent en el comportament individual. Un resident d’un país ric pot tirar entre 95 i 115 quilos de menjar a l’any, mentre que a l’Àfrica i en el sud-est de asia, aquesta quantitat és només d’entre 6 i 10 quilos. (7)
Espanya es troba en el setè lloc de la Unió Europea que més aliments tira a les escombraries, amb una xifra de 7,7 tones anuals. De totes aquestes tones, el 42% del desaprofitament es produeix en les llars espanyoles. (8)
A Espanya acaben en les escombraries sense cap mena de segona oportunitat fins a 800.000 tona de roba i complements, el 90% del total del tèxtil que es descarta cada any, segons dades de l’Associació Ibèrica de Reciclatge Tèxtil. (9)
En 2019, els espanyols van gastar més de 15.000 milions d’euros en consum d’aliments i begudes en bars i cafeteries. En el cas dels restaurants, el consum es va xifrar en una mica més de 10.600 milions. (10)
En tota Espanya hi ha més gossos que menors de 15 anys, segons les dades de Xarxa Espanyola d’Identificació d’Animals de Companyia (Reiac). I només a la ciutat de Madrid el número d’aquestes mascotes duplica el de menors de tres anys. (11)
Els registres més recents publicats per l’Associació Sindical Madrilenya de Veterinaris d’Animals de Companyia (Amvac) situen en 20 milions el nombre de mascotes a Espanya. En un país on la baixa natalitat suposa un problema, els animals no sols ocupen un lloc privilegiat sinó que a més lamentablement compleixen la funció de les criatures. I el capital ha trobat una nova font d’ingressos ja que creixen les adquisicions de clíniques veterinàries per part dels fons d’inversió, tant nacionals com estrangers i una concentració sectorial amb la fusió o adquisició de fabricants i distribuïdors. (12)
Més de 70.000 milions de dòlars a l’any. Això és el que es gasten només els estatunidencs en la cura de les seves mascotes. Això implicarà que en 2025 aquest sector generi més de 200.000 milions de dòlars. En els últims cinc anys, de mitjana, les firmes cotitzades del sector han tingut una rendibilitat superior al 140% . “Tendeixen a ser empreses d’elevat creixement i quantiosos marges” (13)
El negoci dels animals de companyia creix a la Unió Europea. En 2017 el sector va facturar 36.500 milions d’euros. El mercat espanyol, que ocupa la cinquena posició europea, va facturar els 1.300 milions d’euros. A la Unió Europea hi ha uns 80 milions de llars que tenen almenys una mascota. Amb una població de 74,4 milions de gats i 66,3 milions de gossos. El Ministeri d’Agricultura xifra la despesa mig mensual a Espanya en 130 euros per a gossos i 91 euros per a gats. (14)
El culte al cos, un hedonisme desenfrenat, simbòlicament proper al esquema que va utilitzar la Alemanya nazi i propagat mediàticament com un concepte de “salut”, te com a resultat una xarxa de més de 4.700 sales de “fitness” en diuen, amb més de 5,5 milions d’associats, (el 11,7% de la població) que al 2019 va representar una despesa de 2,350 milions d’euros, amb una despesa mitjana entre quotes, batuts proteics i suplements vitamínics de 865€, ocupant Espanya el quart lloc europeu en despesa d’aquesta mena, tan sols per darrere de França, Alemanya i Dinamarca. A Europa, en el 2019 aquest tipus de despesa va representar un total de 28.200 milions d’euros. (15)
Curiosament, davant la propaganda saludable que empeny aquest tipus de consum, no hi ha personal per treballar a l’agricultura, la construcció u obres públiques, llocs on l’exercici físic és una de les seves característiques. Sectors “reservats” a la massa migratòria.
Al seu costat, també en referència al culte al cos, segons publica EAE Business School, l’informe Beauty Obsession, dirigit per la professora Mencía de Garcillán, conclou que cada espanyol gasta 150 euros anuals en cosmètica, front a una mitjana europea de 137 euros. (16)
Algunes d’aquestes dades, poden donar-nos una visió analítica de les grans diferències entre el proletariat espanyol, europeu i nord americà amb relació amb la resta del món. I a partir d’aquest anàlisi copsar el concepte de necessitat. Concepte, moltes vegades difós i maximitzat pel capital amb l’objectiu de no parar el ritme de consum, transformant aquest en una necessitat de la producció i creant mitjançant els medis audiovisuals, la televisió preferentment, una necessitat subjectiva que empobreix aquelles persones que no tenen al seu abast el que apareix en els grans anuncis.
Algú va dir que una construcció molt senzilla al costat d’una altra d’igual constituïa un habitatge, però que una construcció molt senzilla al costat d’un palau, es convertia en una barraca. De la mateixa manera la comparació permanent entre els gustos consumistes de la burgesia i les aspiracions del proletariat pels mateixos gustos, es converteix en una part important de les necessitats subjectives.
Segurament, aquestes qüestions ens han de fer reflexionar sobre la necessitat d’educar una cultura proletària, desmarcada de les pautes imposades pel capital. Una educació que no la trobarem a les escoles, ni públiques ni privades, sinó que haurà de ser fruit d’una educació política al marge dels sistemes controlats pel capital.
Josep Cónsola
Juny 2021
REFERÈNCIES
(1) (https://www.ilo.org/global/about-the-ilo/newsroom/news/WCMS_670577/lang–es/index.htm)
(3) (https://datos.bancomundial.org/indicador/SL.EMP.WORK.ZS)
(4) (“Folha de São Paulo” 19 de setembre de 2004)
(11)(https://cincodias.elpais.com/cincodias/2019/05/31/mercados/1559321324_065493.html)
(12) (https://www.amvac.es/docs/informe_sectorial.pdf)
(14) (https://www.expansion.com/directivos/estilo-vida/2018/10/06/5bb7603522601de9538b45ef.html)
(https://es.statista.com/temas/6047/el-sector-del-fitness-en-espana/)
(https://www.expansion.com/directivos/deporte-negocio/2020/04/07/5e8b6576468aeb3b398b45b4.html)
(16) (https://www.directivosyempresas.com/noticias/consumo/informe-sobre-el-sector-de-las-cosmetica-eae/)
