Inici » Llibres

Llibres

Pròleg conjunt dels autors del llibre “Derechos humanos como arma de destrucción masiva”
Concepción Cruz Rojo
Iñaki Gil de San Vicente

Presentem el pròleg conjunt dels autors del llibre “Derechos humanos como arma de destrucción masiva” editat per Boltxe Liburuak. Aquest llibre estarà disponible les properes setmanes per a la seva descàrrega de manera lliure a la nostra web https://www.boltxe.eus en format de llibre electrònic (PDF, ePubi mobi per a Kindle). També està disponible a la nostra botiga per a la seva venda en versió paper a un preu de 8 euros més les despeses de la tramesa. El llibre es pot comprar escrivint al nostre correu electrònic: boltxe@boltxe.eus i a través de la nostra web.
El llibre que presentem (Derechos humanos como arma de destrucción masiva, Boltxe Liburuak, Bilbo 2015) neix per moltes raons polítiques, socials i d’oportunitat històrica, i s’integra també en tots els anteriors per necessitats personals. Les nostres militàncies en diferents camps de lluita contra les opressions ens han fet prendre consciència de la perversa trampa que hi ha al darrere de la ideologia burgesa dels drets abstractes, que amaguen el dret concret del capital a l’explotació humana. També la nostra pertinença a pobles oprimits com l’andalús i el basc ens ha facilitat descobrir la mentida de la famosa «constitució democràtica» que embelleix els barrots d’aquesta presó de pobles que és la monarquia espanyola i el seu Estat.
No hi cap dubte que el tema dels drets humans burgesos és ben actual i de gran importància en el moment històric que vivim: allò que de manera abstracta i barrejant conceptes diferents s’anomena «drets humans» és un terme que té una clara intenció d’evocar aspectes molt positius, desitjables i humanístics que hem de defensar, però el que hi ha de debò al darrere d’aquests mots tan bonics és pur verí.
La dialèctica ens mostra que el pensament crític, component bàsic del mètode científic, pot arribar al que és real si es submergeix fins a les seves arrels contradictòries: així descobrim que darrere de mots admirables (com llibertat, justícia i dret) es lliura un combat a mort entre forces antagòniques, entre el dret a la salut (que és una necessitat) i la necessitat de la indústria capitalista de la salut d’engreixar els seus enormes beneficis comerciant amb la vida humana. I qui parla del dret (necessitat) a la salut també parla del dret (necessitat) a la cultura, al treball lliure com a creació d’interessants valors d’ús, mentre que el «dret al treball» oficial a la pràctica és el dret al tripalium, a la tortura del treball explotat.
A més a més, enraonar de drets humans té una connexió íntima amb la Declaració dels Drets Humans del 1948, difosa, orquestrada i propagada pels mitjans de difusió impresos i audiovisuals dels Estats capitalistes, que també van començar a anomenar-se «democràtics» (i «el món lliure»), tot i que l’experiència terrible, abans i després d’aquella data, siguin les matances i genocidis que alguns autors han anomenat «terrorisme occidental». A tota la seva obra, però sobretot al molt cru i estètic capítol XXIV del llibre I d’El Capital, Marx despulla el terrorisme implacable sobre el que recolza la llibertat i el dret de la burgesia. Per a l’imperialisme que vol expandir-se mitjançant l’acumulació per despossessió, entre d’altres mètodes, per a aquest Moloc contemporani, el dret i el terror són les dues cares de la taxa de benefici.
Perquè de vegades s’oblida que, a la realitat pràctica, va ser en nom dels drets de la burgesia, com la llibertat i la fraternitat, que van banyar-se en sang els pobles de París o de Port-au-Prince a Haití. Per això insistim en tot el llibre a anomenar-los drets abstractes, perquè en els fets concrets mostren tot el contrari del que prediquen aquests termes: mort i dolor, violència extrema sobre molts pobles empobrits del món.
Perquè s’oblida que abans del dret burgès van existir d’altres drets precapitalistes.
Que les dones esclafades, els pobles esclavitzats i les classes oprimides van aixecar-se una i mil vegades per defensar els seus drets col·lectius, els seus béns comuns expressats als drets consuetudinaris, fervorosament defensats per un jove Marx de vint-i-quatre anys, i els seus poders comunals, tan admirats per Engels. Tornem a reivindicar la dialèctica: dret contra dret, i quan xoquen dos drets irreconciliables, decideix la força: dret (necessitat) a l’aigua com a bé vital comú i valor d’ús, o dret de la indústria transnacional burgesa de l’aigua com a mercaderia i valor de canvi? No hi ha cap punt equidistant, neutre o intermedi.
Ara que es celebren aniversaris d’heroiques victòries, però molt cruels i costoses, contra el nazi-feixisme, simbolitzades per l’arribada de l’Exèrcit Roig soviètic a un Berlín nazi totalment destrossat; o contra l’imperialisme, quan el poble vietnamita va aconseguir expulsar el terror que va comportar la invasió de l’exèrcit dels Estats Units.
En aquests i d’altres aniversaris de victòries populars, cal més que mai analitzar què van significar i què signifiquen els drets humans burgesos per a la població. Va ser enmig d’aquestes dues grans fites cruels provocades por aquestes dues
grans potències imperialistes, la nazi alemanya i els Estats Units, quan va promulgar-se de forma pomposa la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, amb el suport dels altres Estats imperialistes de l’època, que rivalitzaven entre ells. El llibre que presentem detalla el context de terror obert o amagat, segons els llocs, que va precedir a aquesta Declaració. Fonamental per entendre la violència que va exercir-se després a diferents països del món, essent-ne una de las més visibles i cruels la ja esmentada invasió del Vietnam per l’exèrcit del Estats Units.
Va ser en aquest context de feblesa de l’imperialisme «democràtic» (els Estats Units, la Gran Bretanya, l’Estat francès, els Països Baixos, Bèlgica, etcètera, imperis amarats de sang), de desprestigi absolut de les burgesies col·laboracionistes amb el nazifeixisme i de gran legitimitat i força del socialisme i de les lluites d’alliberament nacional per la seva participació decisiva a la desfeta del monstre negre amb runes de plata, que van fer que es refermés l’inalienable dret a la rebel·lió contra la injustícia i l’opressió fins i tot al «Preàmbul» de la Declaració Universal. Però la unitat i la lluita de contraris és la força de la vida i de la història, i quan l’imperialisme accepta el dret a la rebel·lió fa la trampa de no dir què cal definir com «dret a la rebel·lió» davant els atacs imperialistes als pobles explotats que lluiten per la seva independència socialista. J.Bricmont ha denunciat molt bé aquesta trampa en la seva crítica de «l’imperialisme humanitari». En canvi, la Declaració del 1948 referma el dret de propietat del capital i, tot i que, en algun article insinuï la necessitat del control social del dret de propietat, el cert és que la propietat burgesa és pràcticament reconeguda com un «dret humà». Des d’una perspectiva veritablement humanista, van tenir raó els països socialistes en negar-se a acceptar que el dret de propietat de les forces productives fos un «dret humà», perquè de debò només és la violenta força burgesa elevada al rang de «dret inhumà». Així, les contradiccions inherents al mode de producció capitalista van reflectir-se a la Declaració del 1948, i pràcticament des del dia següent al seu signament l’imperialisme va començar a desautoritzar-ne els continguts democràtic-burgesos, gairebé anul·lant-los, excepte a la propaganda, mentre que només n’aplicava els continguts reaccionaris. Aquesta pràctica es va anar intensificant a mesura que s’enduria l’anomenada «guerra freda» en impulsar i imposar als pobles treballadors tot un seguit de dictadures terroristes i règims militars pro-imperialistes.
Tanmateix, les esquerres occidentals, per motius que no podem exposar ara, van ser absorbides per la ideologia burgesa dels drets humans buits; van oblidar la creativa experiència revolucionària dels drets socialistes, d’aquella impressionant Declaració dels Drets del Poble Treballador i Explotat, signada a Moscou el 1918, que ara ens il·lumina enmig del caos mundial; o la no menys impactant i actual Declaració Universal dels Drets dels Pobles, signada a Alger el 1976, per no parlar de les declaracions dels drets de la dona, que van haver d’elaborar-se després de la Declaració del 1948 per la feblesa dels drets de la dona en general, i sobretot els de la dona treballadora i nacionalment oprimida.
Els drets profunds, col·lectius i concrets del poble (de la majoria de la població) xoquen a la pràctica, on es comprova de debò la veracitat i la coherència de la teoria, amb els drets abstractes, mentiders i tramposos de la burgesia, de la minoria rica. Perquè, com sempre, no hi ha teoria sense pràctica, no hi ha promeses sense fets, no hi ha sentiments ni afectes sense compromisos, sacrificis i convivència pràctica. I els drets humans burgesos ens demostren contínuament, al passat i al present, que només són bonics mots dits de manera superficial però plens d’egoisme, hipocresia i manca d’ètica; que menyspreen, provoquen patiments i destrueixen la vida de les persones.
Contrarestem amb pedagogia i organització la propaganda del sistema, demostrem que la lluita pels drets és la lluita per les necessitats humanes, aclarim-ne la realització i constatació pràctica. Perquè sobren raons per lluitar pels autèntics drets
de la població a una alimentació de qualitat, a un medi ambient sa, a l’aigua, la sanitat, l’electricitat i l’habitatge. A un treball ric i creatiu per a les dones i els homes, a la salut i la felicitat, en definitiva, per a tot el poble. No és cap utopia, o, millor dit, és una atopia (i, doncs, realitzable i possible), encara que difícil pels impediments de tota mena que posa i posarà la classe dominant a escala mundial, però paga la pena d’intentar-ho.
Concepción Cruz Rojo
Iñaki Gil de San Vicente

Bookmark and Share