El pensament únic actualment vigent presenta a la República Democràtica Alemanya (RDA) com una «dictadura socialista». No manca, no obstant això, qui 20 anys després reivindica el «primer estat antifeixista alemany» i les seves victòries, especialment en matèria social.

Des de que va entrar en política en 1989 , la ex ciutadana de la RDA Angela Merkel ha anat oblidant el seu passat a l’Estat socialista alemany. Avui dia, l’actual canceller parla de la «dictadura» en la que va viure durant 35 anys com si hagués estat una presonera del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED) i el seu carceller el Ministeri de Seguretat de l’Estat (MfS), popularment conegut com la Stasi. Encara així, Merkel no explica com va poder estudiar, doctorar-se en Física i trobar un lloc de treball a la prestigiosa Acadèmia de les Ciències de la RDA. Durant tots aquells anys, la filla d’un cura protestant no militava, com el seu pare, en cap partit polític, ni tan sols a la Unión Demòcrata Cristiana de l’Est (CDU-Ost). Sí va militar en la Joventut Lliure Alemanya (FDJ), però «només fent treball cultural», relativitza Merkel les seves activitats en el secretariat de l’única organització juvenil socialista. Sembla que es va comportar bé en el que ara defineix com «un sistema de mentides» perquè en 1986 se li va permetre viatjar per uns dies a la RFA. Aquest privilegi ho rebien només aquells ciutadans de la RDA dels que la lleialtat cap a l’Estat socialista estava fora de dubte.

Aquests detalls contradictoris de la biografia de Merkel es diluïxen en el seu discurs. Una retòrica protegida per pel·lícules com «La vida dels altres», sobre la persecució dels denominats «dissidents» a la RDA per la Stasi. És un més de la llarga llista de films que han plasmat en cel·luloide la imatge de l’«Estat d’injustícia» que comparteix el 78% dels alemanys de la RFA pel que fa al seu desaparegut estat veí.

El pensament únic permet només una interpretació: la RDA era una «dictadura socialista» que retenia als seus habitants darrere del «Mur de la vergonya» amb la Stasi com a l’omnipresent guardià del «règim estalinista» del SED. En 1989 les masses es van llançar als carrers donant lloc a la «revolució pacífica» que va acabar primer amb el Mur i després amb la República socialista.

En aquestes poques paraules es pot resumir el discurs oficial sobre la RDA i sobre fenòmens polítics recents com Die Linke (L’Esquerra), successor del SED. Merkel manté que cal seguir mesurant a Die Linke per «la seva postura respecte al passat de la RDA». Però la seva crítica es dirigeix cap al Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) el president del qual, Franz Müntefering, i altres dirigents insisteixen que no s’hauria d’enfrontar eternament a Die Linke amb el seu passat germanooriental.

De fet la posició de cada partit cap a la RDA segueix sent un tema que determina la política. En Turingia Els Verdes van donar per acabades les negociacions amb el SPD i Die Linke amb l’excusa que la representant socialista havia col·laborat amb el MfS. El mateix argument va esgrimir el diari conservador «Die Welt» per denunciar el bipartit entre el SPD i Die Linke a Brandemburg. Va recordar que aquest estat federal, governat pel socialdemòcrata Matthias Platzeck, és l’únic land dels cinc de l’Est que no ha declarat com «no elegibles» a aquells candidats que van ser membres o informadors del MfS. Mentre en l’Est alemany es controla si un funcionari o futur parlamentari va col·laborar amb el MfS, en l’oest alemany no s’investiga si un ciutadà de la RFA que treballa per al servei secret exterior (BND) o interior (BfV).

L’eterna prova del cotó

Davant dels atacs de la dreta, l’SPD i Die Linke de Brandemburg han determinat en el preàmbul del seu pacte de Govern que «no haurà cap enalteixement de la dictadura del SED». Però no és suficient. L’organització juvenil de la CDU ha arremès contra el futur ministre regional de Justícia, Volkmar Schöneburg. En el macrojudici contra els guàrdies de frontera que van disparar sobre persones que volien deixar il·legalment la RDA, el lletrat i jutge constitucional s’havia negat a qualificar a la República oriental com un «estat d’injustícia», perquè ho va considerar «un vocable moral, no científic».

La postura mantinguda per Die Linke en Brandemburg no estranya perquè és una línia que segueix des que en 1989 va abandonar el nom de SED pel de el Partit del Socialisme Democràtic (PDS). Llavors va declarar la seva «ruptura irrevocable amb l’estalinisme com a sistema». En 2001, amb motiu del 40 aniversari de la construcció del Mur, l’Executiva nacional del PDS va repetir que el seu partit s’havia «alliberat irrevocablement de l’estalinisme del SED». A més va afirmar que «la construcció del Mur era la prova, en ciment, de la inferioritat del estalinísticament format model de socialisme a la RDA enfront del llavors real model de capitalisme de la República Federal».

Les futures eleccions en l’Est alemany demostraran si la base social de Die Linke accepta aquestes interpretacions quan, segons les últimes enquestes, el 48% dels ciutadans de la RDA opinen que en el seu estat havia més coses positives que negatives. Però el que impera és la imatge que divulga el discurs oficial.

Per a conèixer l’altra versió cal saber a qui acudir i de vegades fins i tot és imprescindible una invitació per a poder acudir a determinats esdeveniments. Un d’ells va ser la conferència que va organitzar la revista «Offen-siv» a mitjans d’octubre a Berlín. En l’àmbit de l’esquerra alemanya se situa a l’esquerra d’aquest espectre. Segons la definició del PDS/Linke, caldria definir la revista com «estalinista» perquè manté enlaire el record de la RDA i del SED. Com a lloc de trobada, que va congregar a dos centenars de persones -la gran majoria d’elles joves-, es va triar un lloc emblemàtic: una sala en l’edifici del «Neues Deutschland», el diari vinculat a Die Linke, i situat en l’antiga capital de la RDA. No haurà hagut molts esdeveniments des de 1990 en els que s’hagi cantat íntegrament l’himne nacional de la RDA. Una part de la conferència va respondre a la pregunta «Què hem perdut?». Hermann Leihkauf, que era membre de la Comissió de Planificació, va calcular que després d’haver liquidat els deutes, per valor de 500.000 milions de marcs [250.000 milions d'euros], la RFA es va embutxacar el patrimoni nacional de la RDA, valorat en un bilió de marcs [500.000 milions d'euros]. Va recordar que el 92% de les dones treballava -avui no arriba al 69%-.

Heiderose Weisheit va subratllar que la RDA li va donar la possibilitat de ser tant treballadora en una cooperativa agrícola com també al mateix temps mare de quatre fills. Va perdre el seu lloc de treball perquè no va voler sortir del SED. «Vaig perdre el meu treball però no les meves conviccions», va dir amb orgull. Va afegir que la RDA era «un país amic dels nens», on l’índex de fertilitat superava en un 46% a la RFA. Aquest fet s’explica en virtut d’un sistema social que ajudava a les famílies joves econòmicament i amb una ample xarxa de guarderies.

A l’RDA Erich Buchholz era catedràtic de Dret Penal a la Universitat Humboldt de Berlín. Des de 1990 treballa de lletrat. Va recordar que des de 1950 la RDA contava amb un Codi de Dret Laboral, quelcom inexistent a la RFA fins a avui dia. El dret al treball era un principi de la constitució com també ho el dret a l’educació i a la protecció de la salut. Al final va ser l’últim ministre de Defensa de la RDA, Heinz Keßler, el que va resumir allò aconseguit per l’RDA en una sola frase: «No hi ha alternativa al socialisme», va sentenciar aquest veterà lluitador antifeixista de 89 anys.