Murs

Els darrers dies, els mitjans de comunicació de la burgesia no deixen de repetir la mateixa cançoneta: estem a les portes de complir el 20è aniversari de la caiguda del Mur de Berlin. Òbviament, ho celebren. El 9 de novembre de 1989, ens repeteixen, va caure la infàmia del mur i va començar una nova etapa històrica, amb la desaparició de l’URSS i el conseqüent fracàs de l’experiència socialista. Fa ganes de vomitar.

Els que celebren la fi del Mur de Berlin, callen i giren la mirada davant dels murs que ells mateixos han alçat amb fins criminals. Res diuen del Mur de la Vergonya, que ha convertit Palestina en una gran presó i a les palestines en les habitants del major camp de concentració de la història de la humanitat.

Res diuen de les tanques de Ceuta i Melilla; triples, electrificades, amb sensors, càmeres i enormes torres de viglilància, que neguen el pas, i també la vida, a desenes de milers de persones que han hagut de fugir dels seus països a causa de la rapinya de l’Occident opulent i capitalista. Res diuen de la tanca fronterera entre EEUU i Mèxic, on també milers d’americans deixen la vida en busca d’uns pocs dòlars que puguen garantir la mísera supervivència de les seues families. Perquè clar, l’antidemocràtic és el Mur de Berlin; el que nega les llibertats és el Mur de Berlin; el que divideix Europa i el món és el Mur de Berlin. I ens ho diu, precissament, qui segresta adolescents famolencs somalís i els sotmet a tortures pròpies de Guantànamo.

El Mur antifeixista de Berlin era el que calia enderrocar, ens diuen; el que va marcar la línia de separació entre una Europa capitalista i imperialista i una Europa on l’educació, la sanitat, l’habitatge, l’ocupació, i la producció social eren les premises bàsiques de l’estat. El Mur antifeixista construït per a preservar les conquestes socials, econòmiques i polítiques de les classes populars era el que calia enderrocar. El Mur antifeixista que va permetre, des de l’internacionalisme revolucionari, ajudar a desenes de pobles en els seus processos d’emnacipació nacional, era el que calia enderrocar. I enderrocar-lo a canvi de la llibertat, de la llibertat de mercat: tancament d’indústries, desaparició de l’agricultura, privatització dels serveis socials, atur i precarietat, emigració, creixement del feixisme, persecució de minories ètniques i d’idees polítiques. Aquesta és la llibertat que ha aportat a l’antic bloc socialista la desaparició del Mur de Berlin.

A 20 anys de la desaparició del Mur de Berlin i de la caiguda del bloc socialista a Europa de l’Est, a les revolucionàries del món ens queda girar la vista enrere i aprendre de l’experiència de la Revolució d’Octubre, que tot just compleix el seu 92è aniversari, de l’experiència de la Revolució Cubana i dels processos emancipadors d’Amèrica Llatina. De les errades i encerts de l’Octubre del 34, del Juliol del 36 i del Maig del 37. Dels 350 anys de resistència catalana a l’ocupació espanyola i francesa. De l’experiència de tants i tantes lluitadores antifeixistes que s’oposaren activament a 40 anys de dictadura. Conèixer i aprendre, per tal de tornar a crear les condicions subjectives per a que els Països Catalans siguen, en sintonia amb la resta del món, un nou punt d’esperança en la consecució del poder per part de les treballadores del món.

Aquil·les Rubio, militant d’Endavant

*Article extret de Llibertat.cat