Ikasle Jardunaldiak
destacat »

Del 20 al 30 de Novembre serem amb les companyes de l’Universitat de Donosti participant de les jornades IKASLE JARDUNALDIAK

var addthis_config = {“data_track_clickback”:true,”ui_language”:”es”,”ui_atversion”:300,”ignore_server_config”:true};
var addthis_share = {};

Llegir més »
Inici » articles

Catalunya, Revolta o revolució?

Catalunya, Revolta o revolució?

 

El victimisme, la miseria, l’extrema pobresa han estat les banderes ondejades per certes formacions polític-ideològiques, i les persones sotmeses a la misèria han estat definits com els subjectes revolucionaris.

Cal potser unes reflexions entorn de uns estereotips que s’han anat transmeten com a consigna però no hi ha hagut gens d’interès a analitzar el seu paper en els grans moviments socials. Pobresa i necessitat no són conceptes estàtics, són dinàmics. La misèria del segle XVIII i XIX no te res a veure amb la misèria del segle XXI, almenys a l’indret on vivim nosaltres, altra cosa es pensar en certs indrets d’Àfrica, Àsia o Amèrica. L’estructura del Poder des de l’inici de la societat capitalista ha tingut bona cura de fer l’anàlisi que no han fet els moviments revolucionaris.

Ja en el segle XVII, en 1633, Armand Jean du Plessis (cardenal Richelieu) primer ministre de Lluís XIII, escrivia a Jean Louis de Nogaret, governador general de Guiena (actual Bordeus) el següent: “Cal recordar que l’extrema necessitat dels pobles no els hi suscita cap mal consell”. Així André Decouflé quan analitza les situacions de misèria i extrema pobresa “in situ”, arriba a la conclusió de què els propagandistes revolucionaris s’han dedicat més a les referències ideològiques que a l’observació de la realitat.

Alain Tourain, el sociòleg francès que ha desenvolupat el concepte de “societat postindustrial”, al referir-se als actors dels grans moviments socials diu: “El sociòleg no pot prescindir mai d’una hipòtesi sobre els determinants de l’acció social: la misèria no explica la revolta i encara menys la revolució”.

Tenim la referència històrica de la Rússia de 1905, any en el qual les revoltes van ser d’una consideració monumental, des de vagues generals, revolta dels estudiants que van obligar tancat la universitat de San Petersburg, la paralització de la xarxa ferroviària, les vagues a les mines de Bakú, la creació dels primers soviets, la derrota en la guerra rus-japonesa, la rebel·lió del cuirassat Potemkin, la rebel·lió dels mariners a Kronstadt, la rebel·lió a Sebastopol, el diumenge sagnant del 9 de gener on cents de milers de persones clamaven al tsar per sortir de l’extrema misèria,... tot allò no va fer trontollar la monarquia de Nicolau II. Dotze anys van haver de passar, en els quals les condicions de vida havien millorat després de certes concessions en matèria de llibertats polítiques i condicions econòmiques, entre elles l’anomenada reforma d’Stolypin en la que s’abolien els drets de redempció per als camperols, la possibilitat d’abandonar la comunitat i poder vendre la terra.

A 1917, després de la revolució de febrer on el Tsar abdica es produeix una acceleració dels esdeveniments que Sukhanov (menxevic-internacionalista) els analitza així: “Existien multitud d’estats d’ànim. L’únic sentiment comú a tots era l’odi al “kerenskisme“, la rabia i el desig de pau traït pel govern provisional. En el transcurs d’aquests mesos vaig anar més que mai a les fàbriques i em vaig dirigir a les masses. Tenia la impressió que els sentiments eren ambigus i reservats, però “l’stato quo” s’havia tornat intolerable

Tornant a referenciar André Decouflé, quan analitza les revolucions ens diu que aquestes no són ni una succeció de dates, ni una acumulació d’accions, que són o intenten ser una “nova dada” de la història, una tasca original on res té més sentit perquè tot té un nou sentit que repudia i devalua els comportaments i les velles actituds i que posa en comunicació la història d’ahir amb la d’avui (el quotidià) i amb el món del demà. També argumenta la inexistència de revolucions de gran participació popular en societats que no estan “historiades o que no s’han rehistoriaritzat” i posa com a exemple la “llarga nit colonial” anul·lada per la lluita d’un poble per la seva independència.

Hauríem de pensar si avui, ara, a Catalunya s’està donant un procés de rehistoriarització, i per això l’aplegament d’amples sectors socials catalans en aquest procés, a diferència de la població espanyola que encara no ho ha fet malgrat haver patit “la llarga nit” de la qual encara no ha despertat. Podríem avançar la hipòtesi que la repressió vers la insurrecció catalana va també adreçada a la població espanyola amb el missatge que diu “el que fem allà, ho podem fer ací en qualsevol moment”, i en aquest avís per a navegants veiem com s’han aplegat sectors socials que sociològicament s’haurien de situar en l’anomenada esquerra (les grans centrals sindicals per exemple) i s’han posat al costat del Poder davant la por que la insurrecció catalana i el seu encarament amb l’Estat no s’escampi i per motivacions diverses, envalentint qualsevol reivindicació arreu si es deixa entreveure la feblesa de l’Estat davant un enfrontament de tipus sobiranista.

L’historiador Boris Porshnev, en la seva recerca plasmada a l’obra “Els aixecaments populars a França en el segle XVII”, fa un ample esment de la correspondència entre els ministres Richelieu i Mazarino i diferents governadors sobre les protestes populars i la seva composició social així com els motius de les mateixes, moltes d’elles relacionades amb un augment dels impostos que gravaven majorment el que en podríem anomenar “petita burgesia” però recolzats per la majoria de la població, quedant fora d’elles tan sols els funcionaris de l’estat i les capes aristocràtiques. Però moltes d’aquestes protestes o revoltes eren per motius que no tenien una base fiscal, sinó l’afany de manteniment d’una memòria col·lectiva que mitjançant diverses ordenances es volia arrabassar.

Fa esment Porshev de la repressió per aturar les revoltes tal com ho recull una carta de Richelieu al canceller Pierre Séguier en 1639: “Heu començat tant bé que no dubto que continuareu el viatge cap a un fi feliç que arreglarà perfectament Normandia, de tal manera que no s’haurà de patir per aquesta província, ni en les demès, que compliran segurament el seu deure per la por a rebre un càstig semblant”.

Seguint el fil de la repressió vers les revoltes, ja en etapes més properes sens dubte podríem identificar las paraules recents del conegut membre del PSOE, Alfonso Guerra amb les del seu homònim socialdemòcrata Gustav Noske (el que va dirigir la repressió i assassinat dels espartaquistes alemanys l’any 1918), el qual al ser qualificat de “bluthund” (gos sanguinari) per part dels espartaquistes, es vanagloriava d’aquest qualificatiu i deia: “És precís que algú sigui el gos sanguinari, no m’aparto d’aquesta responsabilitat”. Noske va utilitzar una versió actualitzada dels “freikorps” nascuts als estats alemanys del segles XVII i XVIII; eren el que avui en diríem paramilitars sorgits de les capes mes baixes i incultes de la població i que els últims discursos dels polítics espanyols, i alguns de catalans, fan entreveure una moderna reedició d’aquestes pràctiques que les podem visualitzar mitjançant els crits de “a por ellos” verbalitzats precisament per segments poblacionals similars als utilitzats per aquestes tasques en el segle XVII, el XX i ara re actualitzats al segle XXI.

S’aturarà la revolta per mitjà de la repressió? No es senzill respondre aquesta pregunta, doncs en el si de la revolta i amb les característiques que l’han configurat fins ara ha estat un estira-i-arronsa més dialèctic que pràctic emmarcada dins la concepció “no violenta”. Ací caldria reflexionar, estudiar i aprendre de dos teòrics de l’estratègia, un d’ells molt antic TsunZu (segle V a.n.e.) del qual s’haurien de tenir en conte algunes de les seves recomanacions, entre elles les següents:

. Colpejar l’adversari quan està desordenat

. Preparar-se quan està segur arreu

. Evitar-lo durant un temps quant és més fort

. Si l’oponent te un temperament colèric, intentar irritar-lo

. Si és arrogant procurar fomentat el seu egoisme

. Si les forces oposades estan unides, procurar sembrar la dispersió entre elles.

Un altre mestre de l’estratègia, modern, actual, es l’investigador nord-americà de l’Institut Albert Einstein, Gene Sharp autor de dos manuals “De la Dictadura a la Democràcia” (2003) i de “La Lluita no Violenta” (2014), conegut per ser el dissenyador de les “revoltes de colors” a Europa de l’est (revolució taronja a Ucraïna, revolució rosa a Georgia), la “revolució safrà a Birmània, “la revolució deles tulipes” a Kirguistánla

“Revolució blanca” a Bielorússia, la “revolució verda” a Iran, de les “primaveres àrabs”, de la “revolució dels paraigües” a HongHong. Unes han sortit triomfants, altres han estat fallides. Totes elles amparades per la “Fundació Nacional per la Democràcia” d’Estats Units, estretament lligada als Departaments de Defensa i d’Estat.

Què diu Sharp i que podem utilitzar avui, nosaltres, en la lluita per aconseguir la sobirania?. Abans de donar un cop d’ull a les seves propostes cal fer referència a un exemple que Sharp posa en el seu argumentari, es tracta de Frederich Douglass, escriptor i lluitador abolicionista de finals del segle XIX, del qual extreu les següents paraules: “Aquells que diuen afavorir la llibertat però menyspreen l’agitació, són persones que volen collir sense haver plantat, volem pluja sense llamps i trons. La lluita pot ser moral o pot ser tant moral com física: Però ha de ser lluita. El Poder no concedeix res sense que s’obligui a donar-ho”.

Sharp proposa 54 mètodes de persuasió i protesta no violenta agrupats en 10 subclasses, establint un ordre d’actuació que comença per les “Declaracions formals”, i continua amb la “Comunicació amb un públic més ampli” per passar a les “Protestes grupals” i “Actes públics simbòlics”.

Sharp fa previsió de la repressió vers la oposició no violenta i diu: “Un cop s’ha decidit reprimir, les preguntes són: Quins mitjans de repressió es faran servir?; La repressió ajudarà a aconseguir lo proposat?; Quina serà la resposta dels grups no violents i d’altre front la repressió?. Potser nosaltres hauríem de mirar respondre aquestes preguntes en la confrontació no violenta que mantenim amb l’Estat Espanyol.

Sharp classifica la repressió en 8 grans apartats:

. control de la comunicació i la informació

. pressió psicològica

. Confiscació

. Sancions econòmiques

. Impediments i prohibicions

. Arrestos i empresonaments

. Restriccions excepcionals

. Violència física directa.

Podem veure que l’actuació de l’Estat Espanyol també ha seguit punt per punt aquest esquema contra ofensiu, i davant d’això Sharp també proposa com fer-hi front indicant d’entrada que “mostrar de qualsevol forma que la repressió afebleix el moviment és donar el senyal a l’adversari de què si la repressió es suficientment severa produirà submissió”. Afirma que l’Estat prefereix la violència doncs la resistència violenta serveix per legitimar la repressió violenta,

I a continuació planteja la necessitat de la solidaritat dins el moviment centrada en tres aspectes:

. Manteniment de la bona relació, el sentiment de participació i la solidaritat del grup.

.
 Generar incentius per continuar la lluita.

.
 reduir les causes per rendir-se.

Fa esment del que anomena “jiujitsu polític”, procés mitjançant el qual l’acció no violenta combinada amb la persistència contra la repressió causa que aquesta repressió quedi exposada en el pitjor dels aparadors possibles, la qual cosa pot comportar a canvis d’opinió i conseqüentment a canvis en les relacions de poder favorables al grup no violent. Per acabar fa esment a les reaccions internacionals davant el fet repressiu: “Que la indignació internacional es tradueixi en accions concretes, en la majoria de casos això no passa”.

Tothom, al dir tothom és en referència als qui han estat i estan capdavanters del procés que vivim i per altra banda l’Estat espanyol han estudiat be aquestes recomanacions, o si no es així ho haurien d’haver fet, doncs el moment de confrontació és delicat, ja que l’estat espanyol, després de ficar la pota fins al cap d’amunt amb l’insòlit desplegament policial i la visualització de les càrregues contra persones que portaven una papereta de vot a la mà, ha rectificat de pressa i ha llançat una contraofensiva emparada en el “seu” moviment de masses concretada en la manifestació no violenta a Barcelona del dia 8 d’octubre amb l’intent d’aplegar i fer retornar al seu costat aquells sectors que tot i coincidint amb les propostes monàrquiques veien amb mals ulls que es tingués coneixement públic de la repressió.

En quin estadi ens haurem de moure i mantenir?

La pressió psicològica vers les persones de tot Espanya i una bona part de Catalunya serà una constant en ascens, per aixó disposen de la totalitat de mitjans escrits i audiovisuals, però saben també que les capçaleres informatives no poden mantenir-se molt de temps amb els mateixos titulars doncs corren el perill de què l’efecte sigui contrari a l’esperat. Penso que caldria estar alerta al seu moment de rebaix d’aquest tipus de pressió per tornar a revifar la reivindicació sobiranista.

Una qüestió cabdal a considerar és que per la mateixa composició interclassista i heterogènia de les persones integrants de la revolta, és dificultós el manteniment d’una estructura organitzativa estable i amb perspectives de mantenir una llarga lluita per no violenta que sigui. D’això també n’és conscient l’estat espanyol.

S’hauria de mantenir viu l’imaginari col·lectiu i la visualització permanent de les grans mobilitzacions, de l’11 de setembre, de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre, del transport paralitzat, de les botigues tancades, de les escoles

Sense criatures,... que quedés gravat en la memòria i servis de fil conductor fins les properes protestes.

S’hauria de fer un grandiós esforç per tal de crear fissures i contradiccions dins l’espai espanyol, tan pel que fa a les seves aliances polítiques, però sobretot a les seves aliances socials. Això vol dir que la “política exterior” de la revolta catalana hauria d’anar més dirigida a dins d’Espanya que no posar esperances –vanes al meu entendre-, en països estrangers siguin de l’Unió Europea o de qualsevol altra indret doncs sempre faran prevaler els seus propis interessos d’estat i l’equilibri de les seves relacions internacionals.

S’hauria de reforçar el moviment associatiu català doncs ha estat majorment aquesta extensa xarxa associativa, inexistent a Espanya, la que ha permès el funcionament del referèndum i les mobilitzacions anteriors i posteriors. Centres culturals, corals, geganters, excursionistes, sardanistes, orfeons,... que aquest procés sobiranista ha ajudat a cohesionar i així com una formació política (per exemple la CUP) pot estar il·legalitzada per l’estat espanyol i per tant fer-la desaparèixer de l’espai públic, això no és possible amb el moviment associatiu, dins el qual s’ha de mantenir la llavor de la revolta, ja que aplega a una part molt important de la població de Catalunya. Pot ser una segona línia defensiva.

I si hi ha una declaració unilateral d’independència? Ja ho veurem.

Josep consola

8 d’octubre de 2017

Bookmark and Share

Comments are closed.