A mi també, com a molta gent, em va gelar la sang, la notícia va ser esgarrifosa, les imatges eren terrorífiques i desoladores. Un paisatge de cossos humans i trens destrossats, al qual no estem acostumats, i al que és inimaginable que algú es pugui acostumar, tot i que la realitat, que de tant en tant se’ns mostra, ens indica que sí que hi ha llocs on sembla ser que això passa: Iraq, per exemple.
Però vet aquí, que jo no em vaig a estendre en aquest succés, l’11 de març del 2004, d’això ja s’han encarregat altres, que com tots hem pogut comprovar aquests dies, l’han cobert molt bé.
Jo per la meva humil capacitat i de mitjans, tractaré de recordar sobre altres morts, ( si bé la gent no està tan informada de l’assumpte ), ja que aquests mateixos mitjans que, quan volen, o millor dit, quan els manen, ens fan sacsejar al seient, en aquests casos a què em referiré, en aquests mateixos mitjans, brillen per la seva absència. Doncs com dic, no poden cobrir segons quines informacions si no tenen l’ordre d’informar-se i de com s’ha de donar aquesta informació.
Concretament, em refereixo al terrorisme d’ Estat induït pel capitalisme, les “bombes” del qual es porten per davant a més de 3.000 éssers humans cada any, des del 2010 cap aquí. Són cossos humans igualment trossejats i rebentats previ salt al buit, de trens que impacten en abraçades imprevistes, o d’altres maneres d’escapar del terror ” alliberant-se ” del desengany de vida que els “va tocar en sort”.
Què passaria si tots aquests morts ens els mostraran una i altra vegada i ens explicaran els motius de la seva mort?… No obstant això, per a aquests atemptats, no hi ha ni explicacions, ni espais mediàtics, especialment televisius. Les fotografies de bassals de sang i de cors ja exempts d’arítmies i de sobresalts, no estan autoritzades per als cinemes casolans.
En tot cas per als que es cuiden de no informar, (de no ensenyar aquests morts i sobretot d’amagar les “bombes” que els van matar), a aquests escatimadors, només els consta que els morts són els culpables: asseguren que es van entrampar perquè van voler; i que es van suïcidar perquè estaven convençuts de la seva culpabilitat, en haver -se hipotecat amb “aquesta bona gent” que els facilitava préstecs per poder optar a un habitatge, a un cotxe i al què volguessin.
No, no veurem les commemoracions oficials dels morts trencats i esventrats de tots aquests anys, pel terrorisme del sistema i del seu executor directe: l’Estat. Això sí, continuaran els sobresalts nocturns, els insomnis, les infusions de til·la i els ansiolítics que pateixen i engoleixen els “desheretats de la terra”, amb el que fan front a les seves incomprensions i angoixes; i de vegades culminen, convertint-se en pluja des dels seus balcons, o en altres funestes metàfores.
Sort que, els que mai van caure en l’engany, els que van descobrir als impostors, als veritables culpables; es van disposar a lluitar com sempre ho va fer la seva classe. Així, en les “batalles” de la PAH, els afectats que comencen a participar, el primer que aprenen és a fugir de la fugida fatal, a superar el mal rotllo generat en el si de la família, a mirar de front al company o a l’inrevés i a posar-se d’acord en que si no es pot pagar la hipoteca, doncs, en la mesura del possible: “que es fotin ells! “. Em deia una afectada, incorporada a la PAH des de fa poc: “Jo no podia ni somriure als meus fills, i des que estic en aquest ambient de lluita, sí puc fer-ho. Els dos petits tenen problemes de salut i segur que és degut a les tensions que en el matrimoni havia i a que a mi, en més d’una ocasió, (encara que intentava evitar-ho) em van sorprendre plorant. Jo ara, estant en la lluita gairebé cada dia, tinc menys temps i; juntament amb el meu marit que està a l’atur, hem d’anar més de pressa per atendre els nostres fills, però ho fem més a gust. Collons que pena, que la gent no doni aquest pas!”.
Avui els que estem a prop d’ells, en el seu suport, aprenem i reforcem en profunditat els nostres principis humans i de classe. Davant l’aberració del capitalisme i els seus polítics corruptes, aquests focus de resistència ens ofereixen a tots tal font de praxi, que ningú amb consciència política, hauria deixar passar.
Considero que de tots els problemes que ens oprimeixen en aquests moments, el que tenen moltes famílies amb l’habitatge, és el més greu. No obstant això, de qualsevol altra manera, la solidaritat, entre els éssers humans, és determinant per avançar cap a aquesta societat, alliberada d’explotadors i explotats .
J. Estrada Cruz
2014.03.17
